Monthly Archives: Novembre 2017

Buscant a la mitja taronja

ANDRÒGIN-dibuix-del-segle-XIX-sobre-landrògin-de-Plató

Un altre exercici del curs d’iniciació a la novel·la. aquest cop escriure una història d’amor de 2100 caràcters basat en una teoria científica, filosòfica, etc…

Explica Plató al seu llibre “El Banquet” que, al principi de tot, els éssers humans érem andrògins i de forma esfèrica, com una taronja, i teníem un mateix cos i dues cares oposades, la d’un home i la d’una dona. Però Zeus es va enfadar i ens va voler castigar, dividint-nos en dues parts i, des d’aleshores, estem condemnats a voltar pel món fins a trobar la nostra altra meitat, la nostra mitja taronja.

I així ha passat els anys en Manel, buscant aquesta part que el farà un tot. El sorprenent és la capacitat humana per acceptar gat per llebre, doncs durant aquests anys, en cada relació que ha tingut ha cregut haver-la trobat. I amb cada trencament i posterior nova relació, altre cop la veritat absoluta: “Aquest cop sí. És ELLA”. És ella, perquè no es lleva de mal humor als matins com la meva ex, o perquè no és vegetariana i puc menjar carn sense que em facin cara de fàstic com la meva segona ex. Però al final, sempre ha resultat que aquella veritat havia estat un auto-engany.

I el Manel se sent ja una taronja espremuda, sense més suc a oferir. Ara el que vol és estirar-se al llit i gaudir de les seves grans dimensions, fent mandres sense trobar la cama o el braç o el colze de la persona del costat. Dormir a la dreta, o a l’esquerra, o en sentit perpendicular al del llit, sabent-lo tot seu. Gaudir del que vulgui a la tele. I menjar pizza sense tenir ningú que li demani aquell últim tall que estava guardant des de la primera queixalada perquè semblava el més gustos i que, per no sentir-se egoista, sempre acaba cedint.

Sona el timbre. Genial, la seva pizza ja ha arribat, i ja té l’episodi de la sèrie que tant li agrada preparat al televisor. Obre la porta i se’n penedeix immediatament d’anar amb el seu xandall més vell.  Té a davant a una preciosa motorista amb la seva quatre formatges fumejant als braços. Ella li fa un somriure i li diu que són 15 euros. Enrojolat va a buscar la cartera mentre ella espera a la porta, mirant l’interior del pis. “Oh! M’encanta aquesta sèrie!”- comenta distreta. I ell aleshores ho sap: “Aquest cop sí. És ELLA”.

Anuncis

Història televisada

EAST AND WEST GERMANS CLIMB THE BERLIN WALL FILE PHOTO.

Estava al llit quan va sentir uns crits que sortien de la televisió en un idioma estrany. Es vaig aixecar sigil·losament per seure darrera la porta, raconet habitual des d’on mirar la televisió sense que els pares la veiessin. Una dona deia alguna cosa sobre un mur. Va treure una mica el cap i va veure els seus pares emocionats mirant la tele.

– Vaig a agafar una ampolla de cava! – va dir el pare, i ella es va quedar aterrida esperant la bronca monumental, però ell, en veure-la, la va abraçar:

– mico que fas aquí?

– és que he sentit uns crits molt estranys a la tele…

Ell la va portar a la falda de la mare

– Vols un Colacao? Això ho hem de celebrar!

La mare va acollir la Laura entre els seus braços i ella va mirar el televisor. Un munt de persones estaven davant i damunt un mur molt alt, i cridaven i cantaven, onejant banderes eufòrics.

– Què passa mama? Què fan?

– Amor, tiren el mur de Berlin!

– Què és el mur de Berlin, mama?

– Berlín és una ciutat com Barcelona, mico, i aquest mur la divideix i no deixa passar a la gent d’un cantó a l’altre. Imagina’t que aquí hi hagués un mur que separa el nostre carrer del que viuen els avis, i que no et deixessin passar a veure’ls!

A la Laura no li podia entrar al cap una barbaritat així

– Però per què el divideix?

– Per problemes polítics… és difícil d’explicar… però no et preocupis, perquè ho estudiaràs!

Era el 9 de novembre de 1989, tenia 6 anys i estava veient en directe com queia un símbol de la guerra freda. 28 anys després, el seu fill estava davant el televisor quan es va escoltar “Visca la república!”. El Parlament havia declarat la independència de Catalunya.

– Per què criden mama?

– Perquè estan molt contents perquè s’ha declarat la independència amor meu

– I què és la independència?

– Vol dir que ja no formem part d’Espanya

– I aleshores, no podré veure a la Júlia i l’Alvaro més? – va preguntar en Biel alarmat

– Si, amor! això no té res a veure! ara no deixaran d’haver-hi carreteres per anar a visitar-los, no?

– Aleshores què canvia?

Al televisor es veia l’escala del Parlament plena a vessar i es sentia el cant dels segadors. Realment eriçava la pell i feia emocionar

-Crec que no canviarà res en realitat…

– Per què no canviarà mama?

– Seria molt complicat d’explicar-ho amor meu, però saps què? D’aquí uns anys m’ho explicaràs tu, perquè sortirà als llibres d’història!

– Val mami! jo t’ho explicaré! -va dir en Biel i va córrer a buscar la motxilla per tornar a l’escola.

Mentre, la seva mare pensava en aquella jornada històrica, que contràriament a la de feia 28 anys, resultava ser agredolça.