Category Archives: Món

Obsolescència programada: Comprar, tirar, comprar

Avui us escric un post en castellà aprofitant una entrada que he fet per un altre bloc, però he cregut necessàri posar-ho aquí, doncs a mi m’ha semblat un documental molt bo com per deixar de difondre’l!

Comprar, Tirar, Comprar

Citando a Mahadma Gandhi: “El mundo es suficientemente grande para satisfacer las necesidades de todos, pero siempre será demasiado pequeño para satisfacer la avaricia de algunos”.

I es que vivimos en un mundo de avariciosos aunque,  por suerte, cada vez  más la gente está cobrando conciencia y viendo que el mundo no es ilimitado, que tenemos de cuidarlo porque teniéndole respeto nos cuidamos a nosotros mismos.

Es por eso que documentales como “Comprar, Tirar, Comprar” son tan necesarios para hacer ver a la gente cosas que los avariciosos se empeñan en que no sepamos. “Comprar, Tirar, Comprar” nos habla de la obsolescencia programada de los productos que compramos y nos muestra cómo las presiones económicas nos han llevado a una sociedad de consumo que no respeta el medio ambiente y cuyo único fin es crecer por crecer. Una sociedad basada en la publicidad, la obsolescencia y el crédito con el argumento principal y completamente erróneo de que los recursos son ilimitados y vivimos en un planeta infinito.

Pero ni los recursos son ilimitados ni el planeta es capaz de aguantar esta situación.

¿Cómo se ha llegado a este punto? Cuándo al crear productos con una larga vida útil se vio que los beneficios no serian tantos como los que se podrían tener al crear productos con una vida limitada que permitieran que el comprador tuviera de volver a comprarlos continuamente. Por ejemplo medias menos resistentes a las conseguidas en las primeras pruebas con hilo de nylon, para que si que tuvieran carreras, impresoras con un chip que al contar  “X” horas de uso las bloquean para que no sigan  imprimiendo aún y tener todas las piezas perfectas, baterías de Ipod diseñadas para durar 18 meses… Así se consigue  seguir fabricando de forma masiva y para los defensores de este estilo de vida, mantener puestos de trabajo, y seguir activando la economía. Pero… ¿ no será que, sobre todo, lo que se consigue es… maximizar beneficios?

Aun hay más, y es que con el paso de los años el problema se agravó puesto que  nosotros mismos nos hemos puesto un chip que limita la vida útil de las cosas que compramos. Ahora ya no hace falta que se estropeen. Simplemente ya no nos gustan cuándo la empresa saca un diseño más actual y por lo tanto “más bonito”.  Ah! Dices que a ti no te pasa… ¿en serio? Quizás eres de los pocos afortunados que han conseguido evitar entrar en este bucle pero la gran mayoría se encuentra entre los que va a buscar los “must” de la temporada comprándose ropa innecesaria  o el móvil de última generación la mitad de los gadgeds del cuál no usaré nunca etc. Los que habéis leído “Un mundo feliz” ¿no os recuerda perversamente a la sociedad dibujada por Aldous Huxleyen la cual la gente estaba programada para que no intentara arreglar las cosas que se rompían sino que fuera directamente a comprarlas de nuevo?

Y dónde van a parar todos esos residuos de cosas que nosotros ya no queremos? a países en desarrollo, que se están convirtiendo en nuestros vertederos sin nuestro conocimiento. Llevan los deshechos lejos, dónde no los podamos ver para que así no seamos conscientes de las consecuencias medioambientales que nuestras decisiones y nuestro estilo de vida actual conlleva a nuestro planeta. Nos vuelven más ilusos, menos críticos con este sistema insostenible al enseñarnos sólo la cara bonita de él.

Os recomiendo de veras que veáis si tenéis tiempo este documental, es una buena forma de abrir los ojos y entender un poco más por que nos hemos de implicar todos con nuestro planeta, que sólo tenemos uno…


Egipte 2012 (III)

Dissabte 18 d’agost

En Salvador ens fa llevar aviat per tal d’anar a veure el temple de Philae, una construcció greco-romana que, com passava amb Abu Simbel, va ser traslladada peça per peça a una illa a pocs metres de la seva ubicació actual per tal de preservar-lo de les profunditats del llac Nàsser.

Philae es caracteritza per tenir uns relleus d’estil diferent als d’èpoques anteriors. Com ja he dit, és greco-romà, doncs grecs i romans van comprendre la necessitat d’adaptar-se a la religió i costums egipcis per tal de prosperar en el seu nou territòri. És per això que van construïr temples molt semblants als de dinasties anteriors però van mantenir algunes peculiaritats: si bé els cosos esculpits pels faraons eren esvelts, prims, llargs i “asexuats”, en els temples greco-romans trobem que les figures tenen els pits més rodons, forma a la panxa, un cert moviment intentant buscar el 3D.

 

 

Una altra peculiaritat és que sols pots accedir al temple mitjançant una faluca, fet que li dóna un caire més romàntic, més si tenim en compte que era un dels llocs on els faraons feien festes. Ja us ho podeu estar imaginant, la posta de sol mentre t’acostes amb faluca a la recepció que farà el faraó per tota la gent “vip” de la zona.

 

Vist Philae, ara si que ens toca anar a buscar el nostre vaixell per marxar  rumb Kom Ombo on hi trobarem, amb una calorada important, esculpides coses tant interessants com la posició perfecte per a parir

o els instruments que utilitzaven els metges en aquella època ( que no disten gaire dels actuals)

Arribarem a Edfu a la nit, tot celebrant una festa de disfresses egipcia amb els turistes del barco.

Diumenge 19 d’agost

El temple d’Edfú, dedicat al deu Horus, també ens té algunes sorpreses preparades a les seves parets. Aquí veiem les primeres imatges d’extraterrestres del viatge. Us sonen, oi, aquells que diuen que les piramides tan sols poden ser obra de gent vinguda de fora? doncs segons aquests jeroglífics, abans dels faraons va haver una civilització anterior que és la que els va donar la “fórmula màgica” per a poder construïr aquests prodigis de l’arquitectura.

aquesta mena de mico és un extraterrestre

aquesta cara que et mira també ho és

Vist Edfu fem un dia de relax:tornem al vaixell per seguir fins a Esna, on passarem una esclusa que fa que els vaixells s’adaptin  a un desnivell de 8 metres, i arribar al vespre a Luxor, que reservarem per veure al dia següent!

 

 


Egipte 2012 (II)

Dijous 16 d’agost

Ens llevem a les 5 del matí per anar a agafar un avió que ens portarà fins Aswan. Un cop allà anirem fins el punt de trobada del Convoy que tots els dies, a les 10.30h surt d’Aswan direcció Abu Simbel escortat per la policia turística. Seran 3 hores de viatge fins arribar a l’hotel d’Abu Simbel, atravessant paisatges àrids que em recorden el desert de Mohave (EEUU); 3 hores però que vivim amb il·lusió (i aprofitant per dormir el que no ens han deixat dormir a la nit, no ens enganyem!).

Segur que heu sentit a parlar  d’Abu Simbel. Els enormes temples de Ramses II i la seva dona Nefertari? Qui no ha sommiat en anar-los a visitar? nosaltres el veurem dues vegades: per la nit, en l’espectacle de llums, i al matí amb la sortida del sol. Així que a les 19h ens dirigim cap el recinte dels temples, que no són exactament al lloc on els arquitectes de Ramsès el van fer, sinó que estan reconstruïts en una muntanya artificial copiada de l’original, doncs l’autèntica ara està submergida al llac fet construïr per Nasser per tal d’evitar les inundacions anuals que provocava el riu i per abastir d’electricitat tot el país.

 

llac Nasser

Així doncs Abu Simbel encara és més sorprenent, dons és una fita arquitectònica i de l’enginyeria per part doble: la primera, la dels egipcis, fa més de 4.000 anys, la segona, la de les diferents persones de tot el món que van ajudar a desmuntar peça per peça el temple, submergit sota l’aigua, transportar-lo pel desert  i muntar-lo a la seva nova ubicació.

 

Temple d’Abu Simbel

Seiem a la tarima de pedra davant els dos temples. Tot és fosc, l’únic que es veuen són les estrelles, miler i milers d’estrelles que tenim tan abandonades els que som de ciutat i de sobte Ramsès et crida! s’il·lumina el seu temple i a les seves parets comences a veure la seva història, l’amor que sent per Nefertari, la seva bella esposa (bella que vé, vol dir el seu nom) i la voluntat de dedicar-li a ella també un temple. Les lluites amb els nubis i els perses, la seva majestuositat, la quantitat de temples que ha deixat en herència. Mitja hora d’història mitjançant imatges i llum. Un gran espectacle!!

Divendres 17 d’agost

Ens llevem a les 7 per anar amb el nostre guia, Salvador, a visitar com més aviat millor altre cop Abu Simbel. Si per la nit era enigmàtic i emocionant, ara és majestuós, col·losal. Ramsès et mira des de dalt mostrant la seva superioritat. Entrem a l’interior i encara et sents més petit: columnes enormes, les parets plenes de gravats que mostren la relació del faraó amb els Déus, les ofrenes, la clau de la vida eterna, el seu estat de semi-déu en vida i de déu en morir.

 

exterior del temple de Ramsès II

 

 

Pol robant la clau de l’eternitat a Ramsès

interior del temple de Ramsès II

Pol amb la clau de l’eternitat al temple de Nefertari

exterior del temple de Nefertari

Un cop vistos els temples tornem a fer l’espera per sortir en Convoy fins a Aswan altre cop, on ens espera el barco amb el que farem un creuer pel Nil fins arribar a Luxor i una sortida en Falua, la típica barca egipcia. Per la nit sortirem a veure Aswan i a sopar a un restaurant destartalat però boníssim al mig del seu carrer principal, ple de gent comprant i menjant, ara que ja han pasat les hores de dejuni. Acabarem la nit fumant un nargile en un bar replet d’homes jugant a escacs i senet.

 


Perquè invertervenir a Libia (i les limitacions que calen)

22 dies després del primer atac de Gadafi als civils que es manifestaven a favor del canvi, el Consell de Seguretat, mitjançant la resolució 1973, va decidir que “prendria totes les mesures necessàries per garantir la protecció dels civils”. En altres paraules: es materialitzava l’exclusió aèria i es permetia bombardejar tancs i tropes; però no es permetia – sota expressa demanda de la Lliga Àrab i el poble libi-entrar tropes de terra al territori.

Això què és una acció invasiva? una intervenció humanitària? és un nou Irak? quins arguments hi ha a favor i quins en contra per a dir si és una acció legitima i necessària o no?

A favor de la intervenció:

1- Va ser una petició expressa del poble Libi juntament amb la Lliga Àrab: no és un debat civilitzatori com ho ha estat altres cops i no és una acció invasiva o injustificada. Neix per protegir als civils davant de la seva demanda d’ajut (no és una guerra preventiva).D’altra banda la Lliga Àrab ha posat unes normes (es nega a l’entrada de tropes de terra) que s’han acatat.

2- Calia impedir l’abortament del moviment democràtic que pretenia Gadafi: imagineu si no es fa res i Gadafi guanya mitjançant la repressió i la violència. Això dona força a altres dictadors per aplacar les revoltes mitjançant la sang. Seria fer entendre als dictadors que l’error de Ben Ali i de Mubarak va ser no utilitzar la força i a més, desanimaria als altres processos de revolta com a Siria i el Yemen.

3- Ca ser el mateix Gadafi el que va començar a tirar bombes contra els manifestants – que no anaven armats en un primer moment. A més havia amenaçat en no tenir pietat amb “les rates”. No es veia voluntat de diàleg

6- El pacifisme no és dir NO a qualsevol intervenció: tenim els exemples de Rwanda o Sarajevo. De fet, la mateixa Fundació per la Pau no diu explicitament que estigui en contra de la intervenció.

4- És legal

5- es van intentar altres formes i Gadafi va negar-s’hi i va mentir ( alto al foc que no va fer, etc)

En contra de la intervenció:

1- És pel petroli: Gadafi amenaçava amb la nacionalització al 2009

2- És justícia selectiva: per què a Libia si i no a Bahrein, Costa de Mafil, Yemen…

3- Part dels revoltats són Seroussi, seguidors del rei que va derrocar Gadafi (guerres tribals)

4- Quan es diu “prendre totes les mesures necessàries” dóna molt marge de maniobra.

5- els objectius són poc clars

6- pot sentar un precedent per intervenir a altres llocs

7- és hipòcrita: nosaltres els hem venut les armes, li hem donat suport durant anys

Davant tots aquests punts, considero que sí calia actuar. Ja sabem que els governs mai fan res que no els reporti interessos però per mi això no és un argument per a deixar que Gadafi faci una masacre. És hipòcrita l’us d’aquesta justícia selectiva però es pot dir: “com que no actueu a 3 llocs on cal que actueu, aleshores no impediu la matança en 1?”. En tot cas, cal lluitar per aconseguir que aquesta justicia selectiva desapareixi, i que s’actui als llocs on cal.

D’altra banda, el tema del petroli no crec que sigui un element  molt important. De fet amb Gadafi el pastís del petroli estava controlat, la major part anava a Europa i no a Asia i tots sabem els contactes i les fotos de tots els representants europeus amb el dictador Libi. D’altra banda, el petroli és la principal font d’ingressos a Libia i seguirà venent-se hi hagi qui hi hagi al govern.

Crec que sí que s’ha actuat per a protegir als civils perquè ho demanava la opinió pública, per netejar imatge (no volien una nova Rwanda), perquè tenen interessos…si també, però no caiguem de la parra ara, això ho fan sempre! El bàsic és que en altres moments ells han posat l’excusa i han anat allà a “civilitzar a aquests energumens”. en aquest moment ens han demanat ajut però a més ens han dit “i no volem que us aprofiteu de nosaltres” i ens han limitat.

Per tant la intervenció és correcta. Fins i tot es podia haver actuat abansEl que cal evitar és si posteriorment volem treure “tajada” – molt dificil d’evitar però què hem de fer deixar que Gadafi els massacri?. I això és el que més por fa, que la resolució 1973 és molt oberta, i dóna marge per establir “els mitjans necessàris” i podrien ser perfectament tropes de terra en un moment determinat. Però això encara no ha passat, i per ara, per mi pesa més el fet que ens van demanar ajuda i que és legal que no pas les elucubracions que puc fer sobre més endavant.

Si voleu saber-ne més, us deixo uns links d’opinió sobre el conflicte:

Reflexiones ante el septimo de caballeria – Juan José Tellez

Libia y la izquierda mundial – Rosa Maria Artal

La izquierda y la intervención militar en libia – Vicenç Fisas

Por qué Libia no es Irak – Maria Torrens

Es el petroleo, claro que si – Luis Bassets

Libia: prueba de fuego para la comunidad internacional – Jesús A. Nuñez

Arcadi Oliveres: ‘Una intervenció militar servirà per fer més víctimes civils i prou’

 


Petit resum sobre Egipte, facebook, la joventut i l’efecte Streisand

Ahir va començar el postgrau de comunicació de conflictes i vam començar per la porta gran: amb una periodista que havia estat a El Caire durant la revolució que ha fet caure del poder a Mubarak. Aquesta periodista ens va explicar una mica com havia viscut els importants aconteixements i ens va donar alguns punts per a la reflexió.

Cal entendre quina és la societat a Egipte per poder entendre el per què de la revolta i que no comenci a aparèixer la paraula ISLÀMIC per tot arreu, que sembla que cridis al diable quan dius “islàmic”. A Egipte el 60% de la població són joves de meys de 30 anys. Joves que han estudiat i han conegut món. saben idiomes i han vist gràcies a les noves tecnologies com està el món i com està Egipte amb Mubarak. Són joves altament qualificats i que no troben feina, però veuen com la policia i el govern s’enriqueixen a costa de la repressió i la corrupció.

D’altra banda també cal dir que a Egipte l’exèrcit té un pes molt important. No cal recordar que Mubarak és militar, com ho era Nàsser quan va acabar amb la monarquia ja fa uns 60 anys i tots els règims que han governat fins ara. L’exèrcit té molt poder i molts interessos econòmics. Al mateix temps però, viuen millor que la resta de la societat perquè tenen un millor nivell adquisitiu i un micromón particular que els assegura una bona educació i sanitat, entre d’altres coses. És per això que no ha caigut a la corrupció en que han caigut altres sectors, com la policia.

Segons paraules de diplomàtics occidentals, a part dels joves,també dins l’exèrcit hi havia un debat sobre el règim, que veia que hi havia molta corrupció i que més del 20% de la població vivia sota l’umbral de la pobresa. Aquest debat va fer que, quan va començar la sublevació, l’exèrcit, que havia de protegir Mubarak perquè, u: és el president des de fa més de 30 anys, i dos: és militar, prové de les seves files; actués de manera un tant bipolar: protegia al president però a la vegada s’afanyava a dir que les reclamacions del poble eren legítimes.

Però com va començar la revolta? com veiem ja hi havia un petit gèrmen en aquesta societat insatisfeta. Aquesta llavor es va fer gran gràcies a les xarxes socials. A facebook hi havia pàgines contra Mubarak i els joves estaven conectats, intentant veure què es podia fer. Aleshores va sortir a la premsa la revolució a Tunissia i això els va donar força, si ells ho havien aconseguit perquè no podia passar el mateix amb Egipte? i van convocar pel facebook una manifestació massiva, la del 25 de gener. En aquella manifestació hi va assistir molta gent i, veient que tot havia estat gràcies a internet, Mubarak va tallar la connexió. Què va passar? efecte Streisand:Com més intentes que alguna cosa desaparegui d’internet, més alimentes l’interès de la gent i més es propaga el missatge. La gent no podia contactar amb ningú i va sortir al carrer per poder veure quin seria el següent pas, i aquest va ser quedar-se a la plaça de la lliberació.

La resta ja la sabeu, Mubarak ha dimitit i ara hi ha un consell superior de les forces armades que es quedarà fins el pròxim septembre. Un regim militar que la gent troba bé, segons la periodista, perquè volen confiar en uns militars que “s’han portat bé amb ells”. Per ara el nou règim ha congelat la constitució i ha contactat amb representants dels joves per fer-hi reformes i que es pugui votar una constitució nova en referendum.

I què passa amb els germans musulmans? aquells dimonis que Mubarak sempre treia a relluir quan des de Occident li demanaven més democràcia? Els germans musulmans són el principal grup opositor al país i són il·legals. Quan van veure tot el que passava van córrer cap a la plaça de la lliberació per quedar-se un troç de pastís, però els joves ho tenien ben clar: ells són un col·lectiu que no és partidari. L’únic que demanen és que hi hagi democràcia i volen anar ells solets fins al final. no volen que els dirigeixin ni des de l’estrangen ni cap partit, ni tan sols els germans musulmans.

Si, és cert que ara els germans musulmans podran concórrer a les eleccions i aleshores poden ser votats. Però serien votats DEMOCRÀTICAMENT. que els occidentals volem la democràcia pel que ens interessa, sembla. D’altra banda, podran concorrer a les eleccions també altres partits polítics. Ara la societat s’ha de reorganitzar. Pel que fa als germans musulman, tot i que pot ser una tàctica,  han dit que no volen presentar candidat a les eleccions per ara, i no volen imposar un règim religós. El tema del règim religiós, també es podria blindar en la constitució que voti el poble: podria ser perfectament possible que es deixés escrit a la constitució que no es podrà aplicar la Sharia, malgrat arribi al poder, si arriba, el partit dels germans musulmans. Tot està per fer i hem de confiar en el que decideixin els egipcis.

Per últim, us deixo amb alguns links, a veure què us semblen… jo els he trobat bastant de caberna mediàtica. El de la Rahola m’ha decepcionat i tot, perquè no es pot passar per alt que si, Mubarak haurà fet coses bones, però hi havia una enorme corrupció al país i no tot s’hi val, un lladre queda perdonat si dona unes monedes a un pobre?

 

Puede ser peor el remedio que la enfermedad

La “moderación” islamista

Del comunismo al islamismo

Mubarak como un viejo león

 


Jimmy Carter a Catalunya

Jimmy Carter ha estat reconegut amb el Premi Internacional Catalunya 2010 per la seva gestió a la presidència d’EEUU i després d’aquesta, per la que ja havia obtingut un Nobel de la Pau el 2002.

Al seur un Nobel, pot semblar normal però en realitat és un gran reconeixement a la seva carrera política, que va ser molt curta i marcada per la controvèrsia. Carter tansols va ser president d’EEUU del 77 al 81, aconseguint arribar a la presidència gràcies, en part, a l’escàndol Watergate (el president al que va succeir era Gerald Ford, que havia accedit al càrrec després que Nixon es veiés obligat a abandonar-lo).

La seva política exterior va estar marcada per evitar en tot moment l’ús de les armes. Firmant els acords de Salt II aconseguint que Israel i Egipte firméssin els acords de Camp David. En termes de benestar demanava un sistema sanitari nacional, i en politica interior volia trobar una solució a l’enorme problema energètic que té EEUU amb la dependència del Petroli.

Carter va perdre la presidència al no aconseguir que fossin retornats els 55 americans retinguts a Teheran per estudiants i militans iranís a causa de la Revolució islàmica. Va ser substituït per Ronald Reagan, un dels presidents més coneguts d’EEUU.

Però això no ha impedit que ara es valori correctament la seva gestió que a la vegada és completament oposada a la de Bush. Per tant, aquest reconeixement és una forma també de posar més pedres a l’errònia política de l’últim president d’EEUU, que ha aconseguit fer que el conflicte Israel-Palestina retrocedeixi bastants anys, que EEUU segueixi tenint el problema de la dependència energètica i que la seva política internacional s’hagi basat en la guerra i el terror. Per sort,  Obama és comparat amb Carter… el bo seria que pogués estar més temps que ell a la Casa Blanca, tot i que té molts fronts oberts i els americans semblen molt durs  a l’hora de valorar la feina feta pels seus presidents (llàstima que no ho fessin alhora de reelegir a Bush…)


Crònica del viatge a Menorca

Sona el despertador, a les 10.30 surt el nostre avió així que ens afanyem per arribar aviat a l’aeroport. Ens apropem al mostrador perquè ens validin els bitllets i ens diuen que el vol està cancelat degut a la vaga de controladors aeris francesos. Ens envien al mostrador d’informació de vueling. Allà estàn donant l’opció de canviar de vol i agafar el de les 15h. Ens expliquen que hi ha 3 vols a Menorca aquest dijous: a les 15h, a les 17h i a les 21h. mentalment ja em vaig despedint de veure el Jaleo però mantinc les il·lusions, tampoc hi ha tanta gent davant nostre, la majoria de passatgers de l’avió encara no han arribat i per tant potser tindrem places! Quan queden unes 5 persones davant nostre l’agent de vueling ens diu que a partir d’ara el canvi de bitllet es farà en un altre lloc, que ens dirigim a la finestreta de facturació 413. Ens indignem! la gent que ha arribat després que nosaltres ha estat avisada abans i ara tenim com unes 30 persones o més fent cua davant nostre i ocupant places que nosaltres hauriem d’haver ocupat abans que ells!!! Passa una estona: el vol de les 15h ja està ple.

L’agent que fa la facturació ens diu que, veient la cua que hi ha, no creu que entrem al vol de les 17h. Tot el dia a l’aeroport per res!! escoltem una conversa d’uns del costat: intentaran buscar bitllets a Spanair. Per què no fem el mateix? jo em quedo fent cua aquí i el Pol busca un vol a les 15h cap a Menorca amb Spanair. Dit i fet, mitja hora després truca el Pol per demanar-me el DNI, marxem a les 15.40h!!  Demanarem a vueling que ens torni els diners.

Un cop arribem a Menorca i deixem les coses a l’hotel (impressionats vistes de Cala Galdana) ens dirigim a Ciutadella. Les festes duren tota la setmana així que segur que encara hi ha ambient. Aparquem per posar els peus a tot de carrerons plens de sorra (suposo que perquè els cavalls caminin millor) i tot de gent amb gotets de plàstic plens de pomada. Anem a la vora del port allà hi ha un munt de gent cantant i jugant amb una pilota enorme, mentres esperen que els cavallers es facin lloc entre ells per arribar a l’ajuntament. Els cavalls comencen a passar entre la gentada, van adornats amb teles de color blau, verd, vermell… però sobretot daurat.

Un cop els cavallers han convidat a l’alcaldessa a “es pla” anem en manada cap a una plaça grandiosa que va omplint-se de gent a poc a poc. La banda segueix tocant la mateixa cançó sobre ciutadella, animant al personal. Els balcons, les terrasses cada cop semblen més petites de la gentada que està reunint-se per veure el Jaleo.

Arriben els caballers i fan les tres voltes reglamentaries, es presenten a tota la gent, fent salts, i saludant als que volen tocar de prop el cavall.

Un cop han fet les tres voltes, preparen les llances i un passadís pel que aniràn corrent cap a una diana a la que han d’encertar.

Ja són les 23.30 i a la plaça encara hi ha marxa, però nosaltres ens n’anem a sopar i a passejar una estona per la ciutat per després tornar a Cala Galdana i prepararnos per veure l’endemà les restes arqueològiques escampades per tota l’illa.

Divendres ens dirigim cap a Torretrencada, situada al vell mig d’un camp ple de vaques. Mentre una vaca ens observa, saltem una tanca de pedra per arribar a un pou d’aigua. Hi ha un munt de libel·lules horribles! i la calor fa que se senti el cant de les cigales.

Passem per Torrellafuda, amb un aire místic, sembla que et sortirà d’entre les pedres un druida en qualsevol moment.

Parem també a la Necròpolis de Cala Morell, per acabar descansant a la mateixa cala, d’aigues cristalines.

Dissabte ens posem les bambes per fer una excursió a la muntanya cap a la Macarella. Ens n’han parlat molt bé, tant d’aquesta cala com la seva germana petita, la Macarelleta. Per anar-hi s’ha de fer una passejada per un cami de cavalls al mig de la natura, fins a trobar-te amb unes escales que t’obren la porta a la següent imatge:

Quan arribes a peu de platja tot segueix sent així d’idílic, amb alguns passatges graciosos, com els ciclistes perduts que travessen la sorra de la platja cridant “cocos, sandia, donuts!” o el mestre del tai-chi que fa una demostració magistral a uns nens que el miren bocabadats

A la tornada de la cala ens trobem amb una imatge espectacular,vaixells que sembla que volin enlloc de flotar; sentim comentaris de gent que, mentre passeja, diu que aquest paisatge els recorda Tailàndia.

Ja és l’última tarda i decidim passar-la a la Cova de’n Xoroi, un possible supervivent d’un naufragi que va anar a parar a aquesta espectacular cova. Allà hi va viure amb la seva dona i fill fins que un dia, uns homes van veure que a la neu hi havia petjades que duien a la cova, hi van entrar i van trobar-se allà en Xoroi, que espantat es va llançar al mar, juntament amb el seu fill, sense que se’n tornés a saber res més. Ara la cova de’n Xoroi és una discoteca de nit i un esplèndid mirador a les tardes on prendre un bon mojito.

L’últim dia, diumenge, l’aprofitem visitant la naveta des tudons, prop de Ciutadella, per després tornar el cotxe i anar cap a l’aeroport. ara ja…el pròxim objectiu: Mallorca!!

Gràcies per les vostres recomanacions! i si en teniu de Mallorca, no dubteu en dir-nos-ho! =)