Boat behind

Ahir vaig anar de concert a escoltar Kings of convenience i… no puc dir res. em van deixar sense paraules. Era el primer cop que aquest grup de Bergen venia a Barcelona i l’actuació va ser espectacular (per dir-hos que em va agradar més que Coldplay, que són el meu grup preferit!).

Un ambient tranquil, dins el marc del palau de la música, que estava ple per tots els racons. La música tranquila, el so de les guitarres, el violí que et portava a l’extrem del patiment i la tristesa per tornar-te a dur en uns segons a l’esperança.

El millor d’Erlend Oye i Eirik Boe és que sonen igual que quan poses la música a casa. No canvia res! a part de les improvitzacions de guitarra que fan als finals, que tot el públic segueix amb entusiasme.  Waah! va ser un concert per recordar, un dels millors de la meva vida, per la simpatia dels dos, per la música, per fer-nos cantar know-how , perquè el seu nou disc és preciós, per les seves lletres… perquè… millor que els escolteu i així podreu comprovar-ho!

Malditos Bastardos

Per què Brat Pitt es passa tota la pel·li de Malditos Bastardos fent d’ “anxovita?” (terme utilitzat al meu grup per aquella gent que té la mandibula de tal manera que té la facilitat per menjar anxoves sense que li gotegi a la camiseta i que podeu observar a la imatge). Segurament quan es va veure a postproducció va adonar-se que tota la seva intencionada pose sexy no era tal, però ja era massa tard per canviar-ho!

Deixant de banda això… Malditos Bastardos és una nova onada de sang, fetge i trets d’en Tarantino. Un film molt del seu estil i amb un argument fluixet però que enganxa (malgrat potser durar massa temps).

El millor de malditos bastardos és l’alternativa que ofereix a la fi de la segona guerra mundial i el nazisme…perquè és ben cert que per a que el mal triomfi tansols falta que els bons no facin res per evitar-ho, i aquí els “bons” fan, encara que acabin situant-se al mateix nivell dels nazis. La interpretació de Hitler és genial, fa realment por, i ens mostra tota la seva paranoia, com també la de Goebbels.

El pitjor? que el nazi súper intel·ligent va perdent la seva intel·ligència per minuts i això treu gracia a l’argument.

Agora

Seguim amb les critiques de cine! Aquest cop li toca el torn a l’última pel·licula d’Alejandro Amenabar: Àgora, un film que barreja amor, filosofia i disputes religioses.

Àgora és una novetat dins el cinema espanyol: uns decorats, una fotografia  i un vestuari dignes de hollywood. Una història èpica atrevida en un cinema que es basa més en la mala vida o la normalitat del dia a dia espanyol: la historia d’Hipàtia, una filosofa pagana en un món que està veient canviar els seus ciments religiosos i morals és, certament, una aposta arriscada.

El film ens presenta el paganisme com la base cap el futur, cap el coneixement, mentre que la religió, i els cristians, són la foscor, l’estancament de la cultura i el barbarisme. Un cop els cristians aconsegueixen el poder cometen les més grans barbaritats.Però malgrat tot el suc que es podia treure d’aquesta època de canvis, el film es fa en alguns moments massa lent. Les dues parts en que està dividit tenen gran contrast: el principi, amè i interessant, perd força en la segona part, amb la violència i la falta de força d’una filòsofa que ha aconseguit arribar lluny en les seves idees i coneixements com per demostrar-se tant dèbil davant els entrebancs de la nova societat que s’està configurant i la trajectòria política que això comporta.

D’altra banda, la imatge té alguns moments fluixos, en la meva opinió, escenes com el moment en que intenten treure els rotlles de la biblioteca i aquests surten volant, o els allunyaments de la camara cap el cel, el món i l’univers, són massa preparades per mi.

El que més em va agradar de la pel·licula és la duresa amb que tracta la religió cristiana. No sóc historiadora i no sé si això és cert, però és un dels primers cops que es presenten els cristians com a bàrbars, són simples hooligans d’una fe per la pura necessitat de sobreviure. Són cruels, com demostren amb els pagans i els jueus, i es mostra com el poder corromp el que es creia més incorrompible.

La cruda realidad

Es nota que ja comença el fred i la gent ja no va a la platja, perquè les sales de cinema comencen a tenir més d’un film que dius “aquest el voldria veure!”. Per això últimament no paro d’anar al cinema i se m’estan acumulant els comentaris de les pel·licules que he vist. Començaré amb la última, la que he anat a veure avui i que no pot tenir millor nom: “THE UGLY TRUTH”.

TIOS: no negareu que no és veritat tot el que diu el Mike Chadway: us enamoreu de l’aspecte físic, quan us atreu una tia mentre aneu caminant amb ella pel carrer o us està confessant les seves inquietuds, vosaltres esteu pensant en tota la varitetat de posicions i coses que podeu fer amb ella en un llit (o qualsevol altra banda, no serem puritans ara); us espanta infinit sentir-hos controlats i, PER SOBRE DE TOT, us aterra el compromís (en el cas d’excepcions siusplau poseu-vos en contacte amb mi, vull conèixer aquest nou especímen únic en el gènere masculí!)

Però en part teniu raó,pensar en el compromís espanta…en que pot sortir malament d’un moment a l’altre i, com diu el Mike, “un dolor de huevos dura unas horas, un corazón roto puede durar años”. També és cert que les ties som més organitzades i controladores que els del sexe oposat i potser hem d’aprendre a ser una mica més espontànies.

La cruda realidad també m’ha portat a una altra reflexió…abans al cinema es veien princeps blaus, moltes noies han viscut traumades buscant el seu princep  i, en canvi, ara (suposo que veient la proliferació de meetics, solters i families monoparentals) les Majors han decidit mostrar la realitat de la vida en parella, LA CRUA REALITAT, que és que tots tenim les nostres coses i que no hi ha ningú perfecte, però aquí està la gracia no?

independentistes, corrupció i salsa rosa

Fa molt de temps que no escric, bàsicament per falta de temps, però en tot aquest període han passat bastantes coses. En el panorama polític sobretot s’està liant una de grossa: primer de tot el referèndum d’Arenys de Munt, que ha fet que els partits polítics s’apuntin al carro de “a veure si així esgarrapem algún vot” (cosa que sempre fan…no és novetat).

D’altra banda, Carretero ha estat elegit president de Reagrupament.cat. És molt recomanable l’entrevista que li fan a l’Avui. En ella es llegeixen frases com:

“Tot Catalunya sap que l’única solució és la independència. Hi ha pors, indecisions i interessos perquè això no arribi mai. Però tothom sap que la independència és l’única solució possible per a Catalunya.”

La veritat, això de TOT CATALUNYA em sembla una mica fatxenda. per ell tot catalunya són tots els que vivim en aquest país o solsament els que pensen com ell? perquè si tot Catalunya ho sap…per què els partits independentistes no són els majoritaris?

No sé de números i per tant no podria dir per què és millor o pitjor la independència de Catalunya, i és ben cert que Espanya no ens tracta bé, però cal ser tan radical? estem treballant per aconseguir una Unió Europea que sigui més que una unió econòmica, és a dir un sentiment de pertànyer a tota una comunitat, Europa, i ara els catalans hem de lluitar per no ser espanyols? No podem trobar una solució més fàcil que tallar amb la peninsula? jo em sento catalana, estic súper orgullosa de dir que sóc catalana, i quan estic a l’estranger dic: “i’m from Catalonia” (o “from Barcelona” que és més conegut! ) però no per això parlo maldats dels espanyols i sóc independentista, simplement sóc d’europa. En aquest sentit, i sobre independentistes, està molt bé l’article  “Reagrupament o dispersió”, i és que té raó, falten més sigles per a definir l’independentisme?

Un altre tema ja menys polític i més salsa rosa és el dels mòbils al parlament. Deixant de banda si és ètic o no que hagin aparegut als mitjans missatges personals dels nostres diputatsés, és normal que els nostres polítics ens amaguin les seves opinions reals sobre temes que ens afecten a tots per igual? per què  si el PP és una mierda per Cirera, com es pot sentir un militant del PP al saber que qui el representa i a qui ha votat creu això? Això ens allunya més de la política del que ja ho estem. No diguem doncs com ens decepciona el cas Millet, o la trama Gürtel, cada dia hi ha una nova declaració, més proves, més imatges de corrupció.

Com deia el meu avi: “no te creas que… estamos apañaos”

El debat sobre la prostitució

Què cal fer amb la prostitució? legalitzar-la? abolir-la? Hi ha falta de consens polític i social sobre el tema, fet molt normal si tenim en compte la complexitat que aquest té. Parlar sobre prostitució significa parlar sobre les xarxes il•legals, el proxenetisme, la vida en l’espai públic, la seguretat de les treballadores del sexe, etc. impulsar una iniciativa legislativa sobre el tema és iniciar un debat llarg i complex amb un munt de protagonistes.

El que està clar és que, de les opcions que hi ha sobre la taula, la il•legalització és una arma inútil: tant sols fomentaria la clandestinitat de la prostitució. Però la proposta d’ICV sobre les “zones de tolerància” tampoc és la millor: sols solucionaria una petita part del problema i, d’altra banda, no es tracta de fer guetos on es pugui exercir la prostitució.

Potser el més raonable seria fer una regulació parcial de la prostitució. En aquest sentit, el que proposa la consellera Tura és interessant (de fet és molt semblant al fet a Alemanya): que el comerç sexual es realitzi a locals controlats que garanteixin la seguretat sanitària de les treballadores i que aquestes cotitzin a la Seguretat Social i paguin impostos, treballant en una mena de casa autogestionada. Això ajudaria a combatre el proxenetisme i la màfia sexual.

El tema de la prostitució és complicat, per això no podem anar “tapant forats” sinó que hem d’encetar un debat profund sobre el tema per intentar trobar la millor solució, no a problemes puntuals, com la degradació que pot tenir l’espai públic, sinó als problemes greus, com són el tràfic de dones, la prostitució forçada, etc.

Un break des d’Austria

No pensava que als campings que anés hi hauria internet i la veritat és que per ara, cada dia em puc conectar una miqueta i buidar el correu, que entre actualitzacions de facebook, brossa varia i mails personals al final hagués tingut infinitat de pàgines amb mails per llegir!

Avui hem estat a Hallstad, és un poblet petitó que ens hem trobat de camí entre Salzburg i Viena. Però no és un poblet qualsevol, és patrimoni de la Unesco i hi ha les mines de sal més antigues del món. I a veure les mines de sal és al que ens hem dedicat al llarg d’aquest matí. Ho he passat súper bé. Hem rigut moltíssim!! Primer de tot perquè ens han vestit amb una mena de mono bastant gran. El del meu pare era totalment diferent al dels altres, li hauran vist cara capataç i li han donat a ell el control XDD dins les mines hi havia diferents pisos i hem baixat a dos dells llançant-nos per un tobogan de fusta d’alguns metres d’alçada. En un d’ells ens han fet una foto i tot, estil Port Aventura, i han calculat la velocitat que hem agafat cadascún al llençar-nos! jo he arribat a 19′5 km/h el record de la familia si tenim en compte que el meu pare ha baixat per les escales i que me mare ha fet 8′9!!!

 

Aquí veieu els meus pares vestits per entrar a la mina (perdoneu, ja la posaré del dret quan estigui al meu ordinador!!). La ruta per l’interior de la mina de sal ha durat com més de dues hores, ja que per anar-hi s’havia de pujar amb teleferic a una muntanya on hi havia diverses rutes per fer a peu. Hem estat passejant una mica i contemplant el paisatge que sen’s obria als nostres peus…un espectacle impresionant!

Després de veure la panoràmica del poble hem tornat a baixar i hem anat a dinar al centre, el menú. Aquí sempre fan sopa de primer, i això que aquests dies fa una calor impressionant (i això si, sopa de primer però de postres gelat, combinació explosiva XD)

Ara estic al camping, prenent una cerveseta i aprofitant el wi-fi del bar. Aquí al costat un home està practicant amb el piano, es veu que a la nit hi haurà música en directe per sopar. Demà ja ens toca arribar a Viena! portaré als meus pares al centimeter, que la Montse ens hi va dur quan hi vam anar! i prendrem Sacher! si puc em conecto i us informo sobre com està anant tot per aquí!!

Podeu veure més fotos al meu flickr!!! (a l’apartat d’enllaços!)

On holidays

Avui ja agafo vacances! així que aquest bloc romandrà tancat fins almenys el 3 de setembre i té pinta que també el 4 ja que torno el 3 i el 4 vaig al concert de coldplay després de treballar! si si si!! ho heu sentit bé! al final si que vaig al concert de COLDPLAY! el regal no va caure per reis  però un amic a qui també li agraden molt ha aconseguit dues entrades!!!!!

Ens veiem a la tornada!!! que passeu unes bones i merescudes vacances!! que ja ens toca!!!!!

So when you’re near me, darling can’t you hear me S. O. S.

Ahir, després de molta insistència per part d’amics i familia, vaig posar-me a veure Mamma Mia! i què us puc dir… no tinc paraules! m’ha encantat! és un cant a l’amistat i a l’optimisme que et dona un “xute” d’adrenalina i força quan et trobes una mica fluix de moral (i quan no t’hi trobres també!). Pensava que no m’agradaria pel fet de ser un musical i aprofitar les cançons d’ABBA: ho trobava molt forçat, però és que resulta que totes les cançons van que ni pintades, si fins i tot en alguns moments em va caure la llagrimeta amb “The winner takes it all” (mentre el Xavi es reia de mi, per bleda XD)

M’encanta la part que estan en el mur un darrera l’altre sense veure’s!!

Heavy Cross

Des que m’he instalat l’Spotify estic descobrint noves cançons molt bones que m’agradaria compartir amb vosaltres. Perquè si, la radio va molt bé, coneixes els hits del moment i et mostren nous grups que et sorprenen, però quan treballes 7 hores amb la mateixa emissora acabes fart d’escoltar el mateix single 4 vegades al dia.

Alguns dels descobriments recents (encara que ja vaig tard per molts de vosaltres) són el nou CD de Gossip “Music for men”.  Aquesta noia em té fascinada: té una veu preciosa! i el single, Heavy Cross és impressionant, pel so però també pel contingut. Representa molt bé el que molts de nosaltres pensem o hem pensat en algun moment de la nostra vida.

Love etc. , de Pet Shop Boys, també té la seva gràcia, el “you need more, you need more” és enganxos i et mostra l’estil d’estimar de més gent del que segurament ens pensem. A més, el començament del clip amb els ganivets clavant-se en el cor està molt currat i el come-cocos menjant tot el que es troba mentre sona el you need more és una gran manera de plasmar-ho visualment.

Del que no trobo videoclip és de la cançó que més em poso quan vaig caminant cap a casa els pares, Rainy day, i és que et fa donar les passes amb més vitalitat, amb el somriure a la boca