Amerrika i FotoPres’09

Aquest dissabte i diumenge han estat un cap de setmana de temàtica oriental: dissabte visita al caixaforum per veure el FotoPres’09 i diumenge cine, “Amerrika”.

Al FotoPres’09 vam poder veure les obres de fotografia documental premiades per l’obra social “La Caixa”. Imatges de conflictes d’arreu del món i realitats socials no acceptades com la transexualitat, entre d’altres.

D’entre totes les exposicions, la més impactant és la que ha guanyat el primer premi, l’obra d’Emilio Morenatti sobre la violència de gènere al Pakistan. Us deixo un link perquè veieu la cruesa amb que la vida  ha tractat aquestes dones (tot i que si podeu aneu a veure-ho en directe, les fotografies són impactants, teniu fins el 21 de febrer!)

Amb “Amerrika” vam descobrir com la vida al sortir de la complicada Cisjordània (amb el conflicte israel-palestina, la construcció del mur de separació, els controls per poder traslladar-se d’un cantó a l’altre…) pot seguir sent complicada per culpa del racisme i la falta d’informació respecte la resta de cultures que tenim tots en general.

El film explica els esforços d’integració que fa una dona palestina a l’instal·lar-se a Amèrica per iniciar una nova vida i conseguir un futur millor pel seu fill adolescent. Al llarg de la pel·licula fem un repàs del succeït després del 11-S: la invasió d’Irak per part del govern de Bush, l’enderroc de Sadam Hussein i la por de la ciutadania a l’amenaça terrorista i a l’orient mitjà en general.

El bo d’”Amerrika” és que et demostra una realitat dura com és  el racisme present en la societat occidental i la dificultat que això comporta als orientals per a integrar-se però d’una forma optimista, amb tocs d’humor i sense posar molta cruesa en el tema. Segurament molts de nosaltres coneixem algú que ha passat per les situacions que viu Muna, la protagonista, que pel fet de ser immigrant no troba una feina relacionada amb la seva titulació universitària, i que per tenir la pell de diferent color pateix la discriminació dels blancs. Però Muna ho viu amb optimisme i sense deixar-se trepitjar, demostrant al seu fill que no perquè et facin sentir inferior o diferent tu has de creure-t’ho.

Senyors Tranquil

“diga’m com se diu un raig de sol, una platja deserta, el vent vora el mar, com se diu convido jo, com se diu ho sento però hauria de marxar…”

Normalment no m’agrada la música en català. Em fixo molt en les lletres i n’hi ha que les trobo massa fàcils, poc treballades però Jenesaispop m’ha fet coneixer un nou grup que trobo interessantt!!!!

Són els senyors tranquil , un grup amb reminiscències a Kings of Convenience i amb lletres en català. No sé gaire més d’aquest duo a part que es diuen David Amills i Gad Sans i que David Amills, Damills pels col·legues, feia versions de portishead i new order entre altres, en estil bossanova (i amb un anglès terrorific).

I res més! que aquest és el primer disc del duet i que tenen una cançó que m’encanta “La turista del carrer”, que podeu escoltar al seu myspace.

43 anys per jubilar-me

Doncs si, com ho sentiu, em queden 43 anys per poder jubilar-me si tot va bé i al final els “veinteañeros” ens podem jubilar (perquè tal com va tot ves a saber…).

Aquesta setmana la gent ha agafat una súper emprenyada monumental perquè el govern ha posat sobre la taula un canvi en l’edat de jubilació. La proposta del govern és fer que la gent es jubili als 67 anys (actualment és als 65),frenar la jubilació anticipada i establir procediments de càlcul de la pensió de la jubilació que garanteixin millor la correspondència entre cotització i prestació, evitant perjudicis als treballadors que han tingut problemes al final de la seva vida laboral (acomiadaments, etc).

Tot això per què? finament: perquè cada cop ens morim més tard i conseqüentment cada cop hi ha més avis que cobren la pensió durant més temps. Tenint en compte que els joves cada cop ens inserim al mercat laboral més tard, si augmentem l’edat de jubilació almenys allargarem la vida laboral d’aquests futurs pensionistes i tindrem més gent pagant les pensions.

Problema? si fem que la gent de més edat segueixi treballant durant més temps conseguirem (a part de putejar-los) que pels joves sigui més difícil accedir al mercat laboral. Que segueixin tenint contractes precàris, que els becaris tinguin cada cop edats més avançades… i per tant, com tot cercle viciós, que la solució torni a ser modificar l’edat de jubilació perquè hi ha més jubilats que gent treballant. El que cal fer és afavorir i estimular que els treballadors que vulguin continuar treballant puguin fer-ho, però que els joves que volen COMENÇAR a treballar també ho tinguin fàcil!

Està molt bé començar a mirar el futur, perquè si que cada cop vivim més i hi ha més avis als que hem de mantenir la gent que treballem (hoy por ti, mañana por mi que diuen) però això s’ha de fer bé, mirant sobretot pels joves, que són el futur i posant més control sobre les incapacitats temporals, les jubilacions anticipades, etc.

És la guerra!!

Ja sabia que aquest any seria mogut en tema política: no fa ni una setmana que vaig escriure-ho i ja s’està liant! Ahir ens diuen que Carretero abandona Reagrupament per problemes interns i que 12 membres de l’executiva marxen amb ell perquè no es posen d’acord en la forma de realitzar les llistes electorals per les properes eleccions. Avui ens diu Carretero que deixa de ser el president però que segueix dins de Reagrupament i que dona tot el seu suport a Laporta. Laporta en canvi diu que es presentarà fent el seu propi projecte i que Carretero hi està benvingut. Després Mas celebra el seu aniversari amb un pastís amb el nou logo (que sembla una cara rara i que crec que pot passar de moda molt però que molt ràpid) súper naif de CiU molt a l’estil Mr. President americà. I per últim ja hi ha la rèplica crítica a l’anunci del PSC de “Temps difícils. Gent seriosa“:

Això és la guerra!!

M’agrada molt el que fas

Ahir el Pol i jo vam anar a veure al Capitol “M’agrada molt el que fas”, una història d’amics, hipocresia i sinceritat.

4 personatges i el menjador d’una casa són l’únic necessari perquè l’obra ens mostri amb diàlegs súper divertits una de les coses de les que ningú ens escapem: la crítica despiadada dels nostres “amics” quan no els estem sentint (o es suposa que no els estem sentint).

Però és que qui no ho ha fet mai? qui no ha anat criticant pel carrer i s’ha girat per controlar que justament darrera no hi hagi la persona que està deixant verda? Qui no s’ha rigut de coses dels seus amics dient que “quina jeta tal” o “que cap***o qual” i després ha fet com si res i ha seguit parlant i rient i explicant coses a l’amic criticat com si el que estava fent fa unes hores (o minuts inclús!) no hagués passat mai?

Podré semblar molt hipòcrita davant vostre al reconèixer que faig això, però no podeu criticar-me perquè que tiri la primera pedra qui no ho ha fet, no? Però és que, en realitat, molts cops critiques per criticar i sovint allò que estas dient que ha fet el teu amic, que consideres una depravació o una barbaritat, al veure’l es dil·lueix en la seva personalitat i perd importància i segueix sent el teu amic i creus que, per res del món, encara que a vegades el critiquis, el voldries perdre.

L’obra és divertidíssima, els amics pijos estan clavats i les continues referències a les converses anteriors fan que valoris molt més el treball de diàleg que s’ha realitzat.

campanyes i política

Es nota que aquest any hi ha eleccions. Per moltes coses, per les consultes sobiranistes que s’estan realitzant (és casual que just sigui ara quan es realitzin?), per les neteges de cara que estan fent alguns partits, pel pacte de no agressió que ha proposat Carod-Rovira als tres partits del Tripartit per tal de no erosionar la seva imatge en aquests moments, i molts etc. Aquestes eleccions a més arribaran en un context socio-econòmic delicat: segons l’enquesta de satisfacció política que va realitzar el Centre d’Estudis d’Opinió, l’index de satisfacció política al novembre del 2009 era del -3′11%, el valor més baix des del juny de 2005 (la mitjana és -1′41%). D’altra banda, els ciutadans consideren que els principals problemes actuals són l’Atur (58′6%)i la corrupció política (37′9%), mentre que les relacions Catalunya-Espanya es troben en la sisena posició, amb un 6′8%, i la crisi d’identitat Catalana encara més avall, amb el 2′3%.

Què està passant perquè la majoria de partits a Catalunya estiguin enfocant la seva campanya en la crisi d’identitat Catalana i les relacions amb Espanya? Reagrupament.cat, ERC, CiU, el Partit Republicà Català… estan plantejant una campanya per aconseguir el vot catalanista-independentista quan segons les enquestes, aquesta no és la major preocupació de la ciutadania (malgrat que la crisi pot fer replantejar-te molt les relacions amb Espanya, més sabent que de Catalunya surten molts diners que no tornen). No escolten a la ciutadania? És un projecte molt més fàcil que el de donar solucions als veritables problemes que preocupen a la societat? I no només això, el fet que es presentin tantes opcions catalanistes no és un mal per a elles mateixes?La cosa està enfrontada… Laporta diu que crearà una nova plataforma si ha de passar per assamblea a Reagrupament, i Reagrupament està patint ja fisures (fet irònic quan en la seva filosofia explica que la finalitat és “Cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana.”). CiU pel seu cantó s’ha fet un “lifting” rejovenint el seu logo i enfocant la campanya a l’estil Obama, amb facebook catalanista inclòs i creant un aspecte més pròxim per arribar als joves, com marca el seu eslògan: “començar il·lusiona“. En canvi el PSC presenta una campanya remarcant el caracter seriós de Montilla i enfocat sobretot en la crisi econòmica: ni marca de partit ni res, tansols una frase: “Temps dificils, gent seriosa“.

Després hi ha Ciutadans i UPyD que es disputen el vot espanyolista. Ciutadans amb iniciatives tan inversemblants com tornar els diners de les multes que paguin els comerciants per no rotular en català.

Així que hi haurà moviment fins a les properes eleccions (i segurament després d’aquestes!) però encara tindrem mesos per veure què passa amb el Barça, en Carretero, Nebrera i, sobretot els Ciutadans, si s’aconsegueix el que en realitat volen aconseguir els partits, que l’abstenció no sigui tan bèstia com és ultimament, que la ciutadania s’impliqui (encara que per un dia).

Una vida sexual satisfactòria

Ahir es van publicar els resultats d’una enquesta en què es preguntava a 3171 dones si preferien una vida sexual satisfactòria o una bona situació econòmica. El 45% de les dones va respondre que preferia tenir una bona vida sexual – Caroline Cartwright debia ser una d’elles- , però és que les preguntes s’han de matitzar: una bona situació econòmica és ser “ric del cagar”? si es refereix a això jo prefereixo l’opció vida sexual perquè amb una situació econòmica, no bona, però si estable o de classe mitja pots fer ja moltes coses: viatjar, comprar-te alguna cosa de tant en quant, anar al teatre…a veure, no podras fer-ho cada dia, però així també aprens a valorar-ho millor no?
Si “bona situació econòmica” es refereix a poder anar tirant sense fer malabarismes però no amb grans luxes prefereixo aquesta opció perquè sinó implicaria viure al limit de la pobresa.
L’altra qüestió: aquest fet és noticia perquè el 45% de les dones ha dit que preferia una bona vida sexual,és a dir, moltes dones. Segurament fa 50 anys no hagués estat així (encara que és fer ciència ficció perquè aquesta enquesta no s’hagués ni pogut fer). Això ja ens dona proves de com ha estat l’evolució sexual de la dona en els últims temps però també em dona peu a pensar una cosa: l’entrevista s’ha fet a dones de 16 a 64 anys i m’agradaria saber si el percentatge d’edats ha estat equitatiu perquè estic segura que són les noies joves les que han fet pujar al 45%. Son les que no saben què és pagar una hipoteca o lloguer, el que és patir per una feina, etc.

Prohibir o no prohibir el Burca?

Tinc tantes coses en ment i tan poc temps per poder posar-me a escriure que m’estic estressant! Així que faré una mena de post ràpid per comentar una mica les últimes coses que m’estan passant pel cap, com el tema del Burca a França. Segons els diputats francesos, portar la burca significa una negació de la identitat i la personalitat de la dona i això és un argument prou sòlid com per plantejar-se la seva prohibició. Certament des del món occidental, tan avessat a la lluita pels drets de la dona, el tema de veure com una dona ha d’anar completament tapada sen’s fa estrany. “Per què?” ens preguntem. Per ser completament propietat de l’home? No sé fins a quin punt és això o és tradició. Si que sé que hi ha moltes dones que diuen que el volen portar i per tant és una opció personal, però limitar l’ús del burca o del vel crec que pot ser correcte segons a quins espais. A l’escola no ens deixaven portar gorro mentre feiem classe, era una de les normes que s’havien establert. Segons aquesta regla de tres, el burca o el vel també s’haurien de treure. A més que el fet de no veure la cara de la persona que està asseguda al teu costat o fent un exàmen planteja alguns problemes. Primer de tot, i és molt de pel·licula, però… qui hi ha dins d’aquest vestit? un professor pot corregir un exàmen de la sele, en que quan l’entregues et demanen el DNI, a una persona amb Burca a la que ni tansols ha vist els ulls?

Pel que fa a la visió del tema com a element denigrant de la dona, crec que si no és per voluntat pròpia, per suposat que és un fet que denigra el sexe femení, però a vegades em dona la sensació que els occidentals ens creiem “millors” i no ens adonem de les coses nostres que denigren el sexe femení, com són la moda o l’esclavitut per complir uns cànons estètics (fa poc va sortir un estudi que deia que les polítiques triomfadores eren rosses -naturals o tenyides però rosses- perquè així es senten més sexys i segures, això no és denigrant?). Referent a aquest fet és molt interessant el llibre “El harén de Occidente”, del que vaig fer la crítica fa ja un temps

Sherlock Holmes

Sembla mentida que Artur Conan Doyle, el creador d’un dels personatges més racionals de la literatura detectivesca que ha existit mai,Sherlock Holmes, fos una persona que creia en la màgia i en l’espiritisme, però així és. I potser per això, per aquesta vessant seva més esotèrica, va aconseguir plasmar de forma brutal en el seu personatge tot el contrari a la seva personalitat.

Sherlock Holmes és un investigador cerebral que troba explicació a tot allò més surrealista. I ho fa basant-se en els petits detalls; en aquelles coses que cap altre ull humà pot veure. Però no acaba aquí la seva descripció: també és una persona molt irònica, amb moltes inquietuds intel·lectuals, que toca el violí (i li és igual si molesta al del costat), políticament incorrecte i drogadicte. No us recorda una mica al Dr. House? A que si? Això és perquè els guionistes de la serie es van basar en el detectiu per a crear al metge més polèmic de la pantalla, com també es van basar en Watson per crear al millor amic de House, el Dr. Wilson. Així doncs, aquells que sigueu fanàtics de la sèrie trobareu en Watson i Holmes els companys que trobeu cada setmana a la tele però en un altre segle i amb altres aventures per solucionar. Robert Downing Junior ha realitzat de Holmes el perfecte House: es fa estimar tot i que faci molta rabia i et donin unes ganes de fotre-li una hòstia de tant en quant… Mentre que Watson, interpretat per Jude Law, exerceix com la perfecta parella i amic, molt diferent al detectiu, el que complementa les seves mancances.

El film ha estat criticat per mostrar uns personatges molt diferents als que estem acostumats a veure a la resta de pel·lis basades en aquest personatge, però en això no hi puc entrar, és la primera pelicula de Sherlock Holmes que veig, i l’únic que puc dir és que Guy Ritchie els ha plasmat bastant com els imaginava i és que el Watson regordet i tranquil que pinten els altres films no té ni cap ni peus amb el plasmat en els llibres d’Artur Conan Doyle, o us podeu arribar a imaginar un home d’aquest estil vivint -i sobrevivint!- les peripècies en que es troba en cada cas Sherlock Holmes?

Altres coses a destacar del film són la seva fotografia: el Londres de l’època de Holmes, en plena efervescència industrial, està espectacularment ben aconseguit; Cal destacar l’ús que fa el film de la construcció del Tower Bridge (que quadra amb l’època en que va “viure” Holmes, ja que va ser acabat el 1894) i que pot arribar a representar el triomf de la raó i l’evolució científica per sobre la fe i l’irracional. També és interessant la forma de realitzar les baralles: la lluita esta planificada com tansols podria planificar una ment analítica i sintètica: amb avaluació de riscos inclosa, fet que li treu gratuïtat al tema.

El pitjor? per mi, l’ocell negre innecessari que apareix cada cop que hi ha Lord Blackwood pels voltants – ja és rizar el rizo, ho sé XD- i, potser, la part menys lògica de Holmes, quan es passa al cantó espiritista per obrir més la seva ment i entendre el que Lord Blackwood planeja.

El perill de fer fotografies

Fa moltíssim que no actualitzo el bloc, i és que el 2010 ha començat mogudet! he canviat de feina i ara sóc usuària habitual dels “magnífics” serveis de rodalies de RENFE (per sort encara no ha hagut cap averia i tot està funcionant a la perfecció). Això implica que els meus horaris d’entrada i sortida a casa meva s’han vist modificats i l’estrés que comporta el canvi a un nou lloc -la feina és bastant diferent a l’anterior i estic aprenent coses noves- faci que estigui més cansada de l’habitual. Però avui quan he sentit el que deien a la radio sobre l’incendi d’Horta m’ha fet plantejar algunes coses i ho he volgut expresar davant tots vosaltres: Resulta que els 2 detinguts per causar l’incendi estaven tan i tan espantats per haver-lo provocat que es van dedicar mentre corrien (per la por que tenien, diuen ells) a fer-se fotografíes per immortalitzar el moment. I el pitjor, a les imatges se’ls veu amb el rostre somrient i fent gestos de “la he liao parda”. Com pot ser que si tenien tanta por estiguéssin rient? Potser havien agafat una taja del mil i la seva reacció va ser la de veure amb un riure histèric el que havia passat. No m’estranyaria si tenim en compte que tenen uns 26-27 anys i que potser van pensar que havien fet una gamberrada sense voler, i no van donar-li més importancia. M’imagino la conversa entre els dos “ostia tio cuando se lo diga a los colegas”, “como la hemos liao”, “va a flipar el Yona cuando se lo cuente” (per cert, me n’acabo d’adonar que ho he escrit en castellà, no és que tingui cap mena de mania als castellano-parlants i pensi que són tontos,però deu ser la influencia dels programes de Tele5 i Antena 3 estil Diario de Patricia,que et fan pensar que quan una persona actua com ho van fer ells ha de parlar obligatòriament així). Però també m’ha fet pensar en les camares de fotografíes. Aquests dos individus van borrar les imatges de la seva cámara pensant que així borraven les proves del delicte, però no van tenir en compte que les càmares guarden en la seva memoria interna tot el que ha passat pel seu interior. Així que… qui de nosaltres no té proves del delicte? Tots hem sortit amb un ull a Sevilla i l’altre a Cuenca en alguna foto, o hem borrat borratxeres impressionats immortalitzades per amics però que no volem que es coneguin la seva existencia ningú més (jo sóc més de la primera opció ehh!)Imagineu què passaria si alguns d’aquells experts en penjar per internet les fotografíes vergonyoses que es fan fent posses els nois/es de 15 anys es dediqués a robar camares de fotos? Sortiriem a infinitat de webs TOTHOM amb les nostres cares desencaixades, fent posses que no ens atreviriem a fer en públic i es descobriria que no hi ha NINGÚ que es salvi d’haver-se fet fotos pujat a sobre la banyera o amb el rotllo de paper de wáter darrera seu, dignes de perfil de myspace i meetics cutres.