Matar a Hitler, de Roger Moorhouse

Fa un temps vaig anar a veure Valkiria, el film que protagonitzava Tom Cruise sobre un dirigent nazi que intentava atemptar contra el dictador. La pel·licula em va encantar, encara que, tot s’ha de dir, jo en temes que tractin d’història i Europa, sóc molt receptiva, així que quan vaig veure a la biblioteca el llibre de Roger Moorhouse sobre matar a Hitler no vaig dubtar ni un moment en agafar-lo.

Matar a Hitler no és una novela però si el que voleu és trobar-hos un munt d’aventures i històries per deixar volar la vostra imaginació és el llibre adient. En ell Moorhouse en situa en la vida quotidiana d’un munt de persones que van voler acabar amb el Führer, amb un home carismàtic i encisador per a molts i monstre per a molts d’altres.

El Coronel Von Stauffenberg apareix, com és de suposar, en una de les històries, la de l’anomenada operació Valkiria, però no és l’únic que va intentar matar al dictador. Hi ha molts més comandants i alts càrrecs que van provar sort en aquesta complicada tasca. Fins i tot gent del carrer, amb la dificultat afegida que això comportava. D’entre els intents d’assassinat al Führer que més m’han apassionat destacaria el de Georg Elser.

Georg Elser va intentar matar a Hitler amb una bomba de rellotgeria en una famosa cerveseria de Munich. Per aconseguir-ho va estar durant més de 30 dies cavant un forat – durant la nit sense que ningú el veiés- en una de les columnes de l’interior del recinte, per a poder col·locar-hi una bomba que prepararia, gràcies als seus coneixements de rellotgeria, perquè explotés mentre Hitler realitzava el discurs de cada any. Degut a la seva feina, que havia de fer amagat de tothom i intentant aprofitar els moments de trànsit -pocs per la nit- perquè no es sentís com picava la pedra, Elser va acabar amb els genolls magullats, però va aconseguir col·locar el mecanisme de rellotgeria que havia d’acabar amb la vida del dictador i marxar cap a la frontera per ser lluny d’allà mentre aquest esclatava. Però el destí li va jugar una mala passada. Hitler va realitzar un discurs molt més curt que als anys anteriors i va marxar ràpidament de la cerveseria i la bomba va esclatar quan ja la majoria de gent i dirigents nazis havien abandonat el local. Elser va ser interceptat a la frontera i van sospitar d’ell: duia el material que havia utilitzat per picar la columna i tenia les cames magullades. Elser va acabar assassinat per ordre de Hitler el 1945.

Un altre dels possibles assassins de Hitler va ser Maurice Babaud, que va intentar matar a Hitler en la celebració que es feia del cop d’estat de 1923. En aquesta celebració es muntava una mena de desfilada en la que ell creia que podria disparar al dictador i acabar amb la seva vida i la guerra. Però quan va passar el dictador aprop seu la multitud es va aixecar i li va impedir tenir un bon angle de visió per matar-lo, així que va haver de desistir de la seva idea. Després de nous intents per acostar-se al dictador va ser arrestat al considerar-lo sospitós i el van guillotinar el 1941.

Aquestes són dues de les històries que explica Roger Moorhouse a Matar a Hitler…i com aquestes en podria explicar moltes més, però potser és millor que, si us interessa, agafeu el llibre, descobrireu un munt de coses que et demostren com, en situacions extremes hi ha homes que opten per mesures extremes i com aquestes mesures haguéssin pogut canviar la nostra realitat actual.

Triage

Què pensen els reporters de guerra quan arriben a la nostra realitat, després d’haver viscut un munt d’atrocitats i d’haver passat coses que cap de nosaltres podem imaginar? Un dia un reporter de guerra va venir a la uni i ens va explicar que tots ells tenien les 3 “D”: Depressed, Drunk, Divorced.
A Triage, el protagonista no té les 3 D però expressa molt bé el sentiment que aquell reporter de la uni ens va voler transmetre: El fet que veus coses tan dures que molts cops es fa insuportable pensar que tú encara estas viu. Que al final portes la camara per a filtrar la realitat, per no veure tot el patiment del teu voltant, per crear un caire d’irrealitat i objectivitat al que està passant davant teu.
Triage també parla de l’amistat, de la mort, de la necessitat de l’éssr humà de sentir-te reconfortat, de trobar una resposta

El treball dels personatges està molt aconseguit, la connexió del psiquiàtra amb el franquisme i les voltes que pot donar la vida molt ben connectades, i la sensació d’ansietat que transmet Collin Farrell fa que en alguns moments t’arribi a costar respirar i et continguis la llagrimeta.

Potser el que he trobat menys aconseguit és el decorat…si estem als anys 80 i van vestits com dels anys 80 perquè tenen un sofà del segle XXI i alguns mobles d’Ikea?

En definitiva, una pel·licula per veure, que et farà remoure per dins i pensar, pensar en que molts cops veiem una imatge en un diari i no ens aturem ni per un moment a pensar la història que porta darrera, no tansols dels personatges que hi surten, sinó dels que estan darrera l’objectiu i que estan vivint situacions extremes que molts de nosaltres ni tan sols valorem.

Misread

Es pot ser amic d’una persona amb qui has compartit més que una amistat durant molt de temps? jo penso igual que kings of convenience…

If you wanna be my friend You want us to get along Please do not expect me to Wrap it up and keep it there The observation I am doing could Easily be understood As cynical demeanour But one of us misread… And what do you know It happened again A friend is not a means You utilize to get somewhere Somehow I didn’t notice friendship is an end What do you know It happened again How come no-one told me All throughout history The loneliest people Were the ones who always spoke the truth The ones who made a difference By withstanding the indifference I guess it’s up to me now Should I take that risk or just smile? What do you know It happened again What do you know

Aquest any ha estat per mi un any de molts canvis, de la uni a la vida laboral, de tenir parella a no tenir-ne, de viure a casa els pares a viure independitzada… He conegut a molta gent en menys de mig any, he viscut coses bones i dolentes, he madurat, m’he descobert a mi mateixa i m’he sorprès gratament en algunes coses, i he vist que he de fer un esforç per a millorar d’altres. He après a ser menys ingènua (encara em queda molt camí per això), he après que he d’aprendre a valorar-me jo mateixa i no a fer-ho perquè els demés ho fan per mi. He viatjat, anat a concerts, exposicions, cinema… i el més important. He tancat dues portes que tenia obertes i que no em deixaven evolucionar. I sóc feliç d’haver-ho fet, perquè significaven prendre decisions dures que he pres, fent-me veure que sóc més forta del que penso. Encara em sento una mica perduda, a vegades no sé cap on tirar, però tinc les coses clares, sé on vull anar a parar, cosa que molta gent desconeix encara.

Estic fent una valoració de l’any encara que no hagi acabat, però és que per mi ara mateix acaba, és com qui creu que la caiguda del mur de Berlín, fa 20 anys, va donar fi al segle XX. Per mi és el començament d’una nova era!!! =)

Boat behind

Ahir vaig anar de concert a escoltar Kings of convenience i… no puc dir res. em van deixar sense paraules. Era el primer cop que aquest grup de Bergen venia a Barcelona i l’actuació va ser espectacular (per dir-hos que em va agradar més que Coldplay, que són el meu grup preferit!).

Un ambient tranquil, dins el marc del palau de la música, que estava ple per tots els racons. La música tranquila, el so de les guitarres, el violí que et portava a l’extrem del patiment i la tristesa per tornar-te a dur en uns segons a l’esperança.

El millor d’Erlend Oye i Eirik Boe és que sonen igual que quan poses la música a casa. No canvia res! a part de les improvitzacions de guitarra que fan als finals, que tot el públic segueix amb entusiasme.  Waah! va ser un concert per recordar, un dels millors de la meva vida, per la simpatia dels dos, per la música, per fer-nos cantar know-how , perquè el seu nou disc és preciós, per les seves lletres… perquè… millor que els escolteu i així podreu comprovar-ho!

Malditos Bastardos

Per què Brat Pitt es passa tota la pel·li de Malditos Bastardos fent d’ “anxovita?” (terme utilitzat al meu grup per aquella gent que té la mandibula de tal manera que té la facilitat per menjar anxoves sense que li gotegi a la camiseta i que podeu observar a la imatge). Segurament quan es va veure a postproducció va adonar-se que tota la seva intencionada pose sexy no era tal, però ja era massa tard per canviar-ho!

Deixant de banda això… Malditos Bastardos és una nova onada de sang, fetge i trets d’en Tarantino. Un film molt del seu estil i amb un argument fluixet però que enganxa (malgrat potser durar massa temps).

El millor de malditos bastardos és l’alternativa que ofereix a la fi de la segona guerra mundial i el nazisme…perquè és ben cert que per a que el mal triomfi tansols falta que els bons no facin res per evitar-ho, i aquí els “bons” fan, encara que acabin situant-se al mateix nivell dels nazis. La interpretació de Hitler és genial, fa realment por, i ens mostra tota la seva paranoia, com també la de Goebbels.

El pitjor? que el nazi súper intel·ligent va perdent la seva intel·ligència per minuts i això treu gracia a l’argument.

Agora

Seguim amb les critiques de cine! Aquest cop li toca el torn a l’última pel·licula d’Alejandro Amenabar: Àgora, un film que barreja amor, filosofia i disputes religioses.

Àgora és una novetat dins el cinema espanyol: uns decorats, una fotografia  i un vestuari dignes de hollywood. Una història èpica atrevida en un cinema que es basa més en la mala vida o la normalitat del dia a dia espanyol: la historia d’Hipàtia, una filosofa pagana en un món que està veient canviar els seus ciments religiosos i morals és, certament, una aposta arriscada.

El film ens presenta el paganisme com la base cap el futur, cap el coneixement, mentre que la religió, i els cristians, són la foscor, l’estancament de la cultura i el barbarisme. Un cop els cristians aconsegueixen el poder cometen les més grans barbaritats.Però malgrat tot el suc que es podia treure d’aquesta època de canvis, el film es fa en alguns moments massa lent. Les dues parts en que està dividit tenen gran contrast: el principi, amè i interessant, perd força en la segona part, amb la violència i la falta de força d’una filòsofa que ha aconseguit arribar lluny en les seves idees i coneixements com per demostrar-se tant dèbil davant els entrebancs de la nova societat que s’està configurant i la trajectòria política que això comporta.

D’altra banda, la imatge té alguns moments fluixos, en la meva opinió, escenes com el moment en que intenten treure els rotlles de la biblioteca i aquests surten volant, o els allunyaments de la camara cap el cel, el món i l’univers, són massa preparades per mi.

El que més em va agradar de la pel·licula és la duresa amb que tracta la religió cristiana. No sóc historiadora i no sé si això és cert, però és un dels primers cops que es presenten els cristians com a bàrbars, són simples hooligans d’una fe per la pura necessitat de sobreviure. Són cruels, com demostren amb els pagans i els jueus, i es mostra com el poder corromp el que es creia més incorrompible.

La cruda realidad

Es nota que ja comença el fred i la gent ja no va a la platja, perquè les sales de cinema comencen a tenir més d’un film que dius “aquest el voldria veure!”. Per això últimament no paro d’anar al cinema i se m’estan acumulant els comentaris de les pel·licules que he vist. Començaré amb la última, la que he anat a veure avui i que no pot tenir millor nom: “THE UGLY TRUTH”.

TIOS: no negareu que no és veritat tot el que diu el Mike Chadway: us enamoreu de l’aspecte físic, quan us atreu una tia mentre aneu caminant amb ella pel carrer o us està confessant les seves inquietuds, vosaltres esteu pensant en tota la varitetat de posicions i coses que podeu fer amb ella en un llit (o qualsevol altra banda, no serem puritans ara); us espanta infinit sentir-hos controlats i, PER SOBRE DE TOT, us aterra el compromís (en el cas d’excepcions siusplau poseu-vos en contacte amb mi, vull conèixer aquest nou especímen únic en el gènere masculí!)

Però en part teniu raó,pensar en el compromís espanta…en que pot sortir malament d’un moment a l’altre i, com diu el Mike, “un dolor de huevos dura unas horas, un corazón roto puede durar años”. També és cert que les ties som més organitzades i controladores que els del sexe oposat i potser hem d’aprendre a ser una mica més espontànies.

La cruda realidad també m’ha portat a una altra reflexió…abans al cinema es veien princeps blaus, moltes noies han viscut traumades buscant el seu princep  i, en canvi, ara (suposo que veient la proliferació de meetics, solters i families monoparentals) les Majors han decidit mostrar la realitat de la vida en parella, LA CRUA REALITAT, que és que tots tenim les nostres coses i que no hi ha ningú perfecte, però aquí està la gracia no?

independentistes, corrupció i salsa rosa

Fa molt de temps que no escric, bàsicament per falta de temps, però en tot aquest període han passat bastantes coses. En el panorama polític sobretot s’està liant una de grossa: primer de tot el referèndum d’Arenys de Munt, que ha fet que els partits polítics s’apuntin al carro de “a veure si així esgarrapem algún vot” (cosa que sempre fan…no és novetat).

D’altra banda, Carretero ha estat elegit president de Reagrupament.cat. És molt recomanable l’entrevista que li fan a l’Avui. En ella es llegeixen frases com:

“Tot Catalunya sap que l’única solució és la independència. Hi ha pors, indecisions i interessos perquè això no arribi mai. Però tothom sap que la independència és l’única solució possible per a Catalunya.”

La veritat, això de TOT CATALUNYA em sembla una mica fatxenda. per ell tot catalunya són tots els que vivim en aquest país o solsament els que pensen com ell? perquè si tot Catalunya ho sap…per què els partits independentistes no són els majoritaris?

No sé de números i per tant no podria dir per què és millor o pitjor la independència de Catalunya, i és ben cert que Espanya no ens tracta bé, però cal ser tan radical? estem treballant per aconseguir una Unió Europea que sigui més que una unió econòmica, és a dir un sentiment de pertànyer a tota una comunitat, Europa, i ara els catalans hem de lluitar per no ser espanyols? No podem trobar una solució més fàcil que tallar amb la peninsula? jo em sento catalana, estic súper orgullosa de dir que sóc catalana, i quan estic a l’estranger dic: “i’m from Catalonia” (o “from Barcelona” que és més conegut! ) però no per això parlo maldats dels espanyols i sóc independentista, simplement sóc d’europa. En aquest sentit, i sobre independentistes, està molt bé l’article  “Reagrupament o dispersió”, i és que té raó, falten més sigles per a definir l’independentisme?

Un altre tema ja menys polític i més salsa rosa és el dels mòbils al parlament. Deixant de banda si és ètic o no que hagin aparegut als mitjans missatges personals dels nostres diputatsés, és normal que els nostres polítics ens amaguin les seves opinions reals sobre temes que ens afecten a tots per igual? per què  si el PP és una mierda per Cirera, com es pot sentir un militant del PP al saber que qui el representa i a qui ha votat creu això? Això ens allunya més de la política del que ja ho estem. No diguem doncs com ens decepciona el cas Millet, o la trama Gürtel, cada dia hi ha una nova declaració, més proves, més imatges de corrupció.

Com deia el meu avi: “no te creas que… estamos apañaos”

El debat sobre la prostitució

Què cal fer amb la prostitució? legalitzar-la? abolir-la? Hi ha falta de consens polític i social sobre el tema, fet molt normal si tenim en compte la complexitat que aquest té. Parlar sobre prostitució significa parlar sobre les xarxes il•legals, el proxenetisme, la vida en l’espai públic, la seguretat de les treballadores del sexe, etc. impulsar una iniciativa legislativa sobre el tema és iniciar un debat llarg i complex amb un munt de protagonistes.

El que està clar és que, de les opcions que hi ha sobre la taula, la il•legalització és una arma inútil: tant sols fomentaria la clandestinitat de la prostitució. Però la proposta d’ICV sobre les “zones de tolerància” tampoc és la millor: sols solucionaria una petita part del problema i, d’altra banda, no es tracta de fer guetos on es pugui exercir la prostitució.

Potser el més raonable seria fer una regulació parcial de la prostitució. En aquest sentit, el que proposa la consellera Tura és interessant (de fet és molt semblant al fet a Alemanya): que el comerç sexual es realitzi a locals controlats que garanteixin la seguretat sanitària de les treballadores i que aquestes cotitzin a la Seguretat Social i paguin impostos, treballant en una mena de casa autogestionada. Això ajudaria a combatre el proxenetisme i la màfia sexual.

El tema de la prostitució és complicat, per això no podem anar “tapant forats” sinó que hem d’encetar un debat profund sobre el tema per intentar trobar la millor solució, no a problemes puntuals, com la degradació que pot tenir l’espai públic, sinó als problemes greus, com són el tràfic de dones, la prostitució forçada, etc.

Un break des d’Austria

No pensava que als campings que anés hi hauria internet i la veritat és que per ara, cada dia em puc conectar una miqueta i buidar el correu, que entre actualitzacions de facebook, brossa varia i mails personals al final hagués tingut infinitat de pàgines amb mails per llegir!

Avui hem estat a Hallstad, és un poblet petitó que ens hem trobat de camí entre Salzburg i Viena. Però no és un poblet qualsevol, és patrimoni de la Unesco i hi ha les mines de sal més antigues del món. I a veure les mines de sal és al que ens hem dedicat al llarg d’aquest matí. Ho he passat súper bé. Hem rigut moltíssim!! Primer de tot perquè ens han vestit amb una mena de mono bastant gran. El del meu pare era totalment diferent al dels altres, li hauran vist cara capataç i li han donat a ell el control XDD dins les mines hi havia diferents pisos i hem baixat a dos dells llançant-nos per un tobogan de fusta d’alguns metres d’alçada. En un d’ells ens han fet una foto i tot, estil Port Aventura, i han calculat la velocitat que hem agafat cadascún al llençar-nos! jo he arribat a 19′5 km/h el record de la familia si tenim en compte que el meu pare ha baixat per les escales i que me mare ha fet 8′9!!!

 

Aquí veieu els meus pares vestits per entrar a la mina (perdoneu, ja la posaré del dret quan estigui al meu ordinador!!). La ruta per l’interior de la mina de sal ha durat com més de dues hores, ja que per anar-hi s’havia de pujar amb teleferic a una muntanya on hi havia diverses rutes per fer a peu. Hem estat passejant una mica i contemplant el paisatge que sen’s obria als nostres peus…un espectacle impresionant!

Després de veure la panoràmica del poble hem tornat a baixar i hem anat a dinar al centre, el menú. Aquí sempre fan sopa de primer, i això que aquests dies fa una calor impressionant (i això si, sopa de primer però de postres gelat, combinació explosiva XD)

Ara estic al camping, prenent una cerveseta i aprofitant el wi-fi del bar. Aquí al costat un home està practicant amb el piano, es veu que a la nit hi haurà música en directe per sopar. Demà ja ens toca arribar a Viena! portaré als meus pares al centimeter, que la Montse ens hi va dur quan hi vam anar! i prendrem Sacher! si puc em conecto i us informo sobre com està anant tot per aquí!!

Podeu veure més fotos al meu flickr!!! (a l’apartat d’enllaços!)