127 horas – Danny Boyle

Fa uns mesos vaig fer una critica d’una pel·licula que m’havia posat la pell de gallina: Buried. Faig la comparació perquè podriem dir que l’estructura de 127 horas és semblant: l’instint de supervivència d’una persona quan es troba atrapada tota sola i tot indica que morirà. El millor de tot és que, si amb Buried vaig quedar encantada, el film de Boyle supera amb escreix tot el que vaig sentir. Et fa sentir angunia, sed, por i fred. Empatitzes amb el personatge i el coneixes profundament en l’hora i mitja que passes amb ell. Un film molt recomanable i una actuació bonissima de James Franco. Llàstima de la veu de doblatge…segur que és molt millor en versió original!


5 responses to “127 horas – Danny Boyle

  • madebymiki

    Amb total seguretat no la veure, soc massa aprensiu i no vull patir tant al cinema. Conec la història però prefereixo no veure-la, sorry…

    A per cert, tinc un nou col·laborador (si, si, tinc un “negre”), és un veritable cinèfil i avui m’ha fet el seu primer post, vols fer-li una ullada a veure que et sembla?

    http://madebymiki.wordpress.com/2011/02/08/ressonancies-personals/

    Gràcies per avançat !!

  • Kuka

    Hola Lu, he arribat aquí mitjançant el teu comentari en el post del negre cinèfil d’en Miki, en Hector! =:o) Vaig veure 127 hours (veure és una forma de dir, tenia els ulls tancats en l’escena essencial): es veu que l’idea del director era justament aquesta: que sapiguem que en una situació extrema actuem extremament. Massa extrema per mi: des del meu sofà, dic que hagués optat convertir-me en un esquelet allà al canyó. Com diu Dostoievsky: “Només tinc por a una cosa: no ser digne del meu turment.” Ara, amb Into the Wild (2007), de Sean Penn, em vaig identificar totalment, totalment!! Et deixo la meva pàgina de pelis d’aquest any http://kukarosello.wordpress.com/videoteca/ – em sembla que tenim gustos semblants.

  • Marc Purull

    Com sempre (però especialment en casos com aquest) molt millor la versió original. James Franco mereix l’oscar!! Estic d’acord amb tu en que les emocions travessen la pantalla i hi ha moments en els que sembla que estiguis amb ell a dins la gruta!. Si us ha agradat la peli, pel youtube apareix un reportatge en 6 videos de 10-15 minuts, fet in situ amb el protagonista, Aron Ralston, només 6 mesos després de l’accident. Val molt la pena!! Aquí teniu el primer video http://www.youtube.com/watch?v=SyPBTblkzBI

  • Lu

    @kuca: jo també m’hagués quedat allà, no arribaria a solucions tant extremes! i també em vaig tapar la cara perquè era insuportable veure allò! ara miro el teu enllaç, merci!!
    @marc: marc quina il·lusió un comentari teu!:D gràcies pel link! i és cert que va estar gravant tot? perquè és un document molt heavy si ho va fer!

  • Marc Purull

    Estic desconectadissim dels blogs, sorry!!! El meu fa segles que ni el miro :_(.

    Efectivament, lo de la càmara és veritat. De fet al reportatge de la NBC surt un breu fragment del video, al principi, on demana a qui trobi la videocamara que la lliuri als seus pares. La resta, per desig de la familia, només apareix el so.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: