Croàcia

Aquesta setmana santa hem anat a Dubrovnik, una ciutat considerada patrimoni de la humanitat situada a la costa del mediterrani. Dubrovnik és considerada la perla de l’adriàtic per la bellesa dels seus carrers i l’encant dels seus voltants.

La costa croata em va recordar moltíssim a la nostra costa brava: els pins a tocar de l’aigua, les roques, el mar blau…era com una Tossa en gran!

Després de demanar un taxi i comprovar com a Croàcia són molt catòlics, semblants als italians i no tenen taximetre i per tant et fan una factura a “ull” fent “mmmmm…30 euros”,  la primera nit (vam arribar a Dubrovnik a les 23h) ens va sorprendre el casc antic. No hi havia gaire gent quasi, els llocs estaven tancats però la ciutat s’obria tota majestuosa davant la pluja. La barreja de les gotes i la llum de les faroles la feia brillar i donava la sensació d’estar en un castell de joguina gegant. Vam sopar rapid en un bar que vam trobar obert i vam tornar a l’hotel per agafar forces pel dia següent. Cal dir que si voleu anar a Croàcia millor que busqueu hotels amb bastantes estrelles perquè les 4 estrelles d’aquí no són les 4 d’allà, més aviat, si l’hotel estigués aquí, se li restarien almenys 2 de les estrelles.

Al  divendres el vam dedicar a visitar tota la zona de les muralles, parant-nos a cada fort que ens trobavem per veure les illes dels voltants: Lokrum, Kolocep, Daksa, Lopud… i també l’altra banda, potser podiem veure Serbia des d’allà! Després vam sopar a Gil’s un restaurant situat a tocar de la muralla on vam poder (el Pol va poder, a mi no m’agrada) probar el peix de croàcia i el seu vi blanc, que està bonissim (i també té una graduació molt bèstia, com 14º!!!)

Dissabte vam agafar la moto per escapar-nos a Cavtat i veure tota la costa amb la brisa a la cara. Era el segon cop que agafavem una moto cadascún, el primer els dos junts, i va ser molt divertit veure com un autobús de la IMSERSO es posava negre i ens atacaven tot d’ulls d’avis rabiosos aixecats a davant de l’autobús perquè anavem a  60km/h i no ens podien avançar.

Amb la moto també vam poder pujar a dalt de tot de les muntanyes que rodegen la ciutat de Dubrovnik, i vam comprovar les vistes espectaculars, descobrint encara més illes que al dia següent.

I per la nit a sopar altre cop, però abans trobant-nos una processó al mig de la Stradun i anant a tastar vi al deVinos, on un cambrer molt simpàtic ens va posar una copa a cadascún amb la seva recomanació juntament amb un plat de formatges i d’oli d’oliva verge.

Diumenge ja era quasi l’últim dia i vam llogar un cotxe per anar a Sèrbia a veure Boka Kotorska. Quan vam arribar a la frontera la policia ens va mirar i ens va dir ” la llicencia del cotxe està caducada”. I vam haver d’estar esperant com dues hores fins que per algún motiu providencial se’ls va ocorrer la idea que pagant una multa de 100 euros podriem tornar a Dubrovnik. I com que pagant Sant Pere canta un cop pasada la visa vam poder girar cua per anar a buscar als homes que ens havien llogat el renault. Però lluny de tornar-nos la pasta van decidir aprofitar-se de la nostra condició de guiris i ens van dir que ens deixaven un cotxe més gran, que no estava caducat que això era culpa dels polis i que, com que l’oferta de cotxe gratis al dia seguent no podia ser perquè ja marxavem, ens portaven a l’aeroport. Amb cotxe nou més gran i luxós vam anar altre cop a la frontera on ens van reconeixer i deixar passar directament amb un somriure als llavis i vam poder arribar a Perast a l’hora de dinar. Perast semblava un poble de la mafia siciliana! la majoria de gent estava extreta de la pel·li “El Padrino” i tenien pinta d’italians. Era molt sospitosa la seva forma de fer: s’asseien en una cadira i amb una cervesa miraven un punt fix d’una muntanya, després venia algú altre i feia el mateix i així repetidament. Allà el Pol va poder exercir les seves dots de Sherlock Holmes, adivinant qui eren veins, qui era familia i fins i tot si es queien bé o no. Acabat el dinar vam anar a Kotor per passar la tarda i a les 18h ja vam tornar a Dubrovnik per anar a sopar un arròs negre al “Nautika”.

I aquesta ha estat la nostra setmana santa! Val moltíssim la pena anar a Croàcia! en resum: vi bo, vistes bones, mafies clandestines, policies il·legals i avis amb mala llet, viatges en moto, el sol a la platja, muntanyes enigmàtiques… tot impresionant!