A single man – Tom Ford

Et lleves i penses: “tansols has d’aguantar a que passi aquest dia”. A qui no li ha passat això? qui no ha sentit un dolor tan gran que durant unes setmanes, uns mesos, ha hagut de fer l’esforç de llevar-se cada matí, aparentar ser una persona equilibrada, crear un hermetisme dels teus sentiments per poder tirar endavant i fer el que “s’espera de tú”?

George Falconner, el protagonista de “A single man” fa això des de fa 8 mesos, des de que la seva parella durant 16 anys mor en un accident. Falconner és professor universitari, de 52 anys i homosexual en un món on la homosexualitat és invisible.  Ha perdut la seva parella i està vivint la por a la soledat. Té una amiga intima amb qui en algun moment va tenir més que una amistat que ella no ha superat. Té un jove estudiant que lluita per acceptar la seva naturalesa i que veu en ell un punt de suport i vol establir-hi  una relació. I enmig de tot això, els dubtes existencials l’envaeixen.  El director,Tom Ford, juga amb tot això i ens presenta tots els pensaments de George, cada moviment que fa en un dia en que moltes coses poden canviar. I hi juga amb una estètica que recorda els anys 60 (em va semblar veure alguns guiños a Audrey Hepburn i a l’època, com el llibre que llegeix Jim o l’estètica de Charlie, però no n’entenc gaire jo)  i amb una cura enorme pels detalls; amb una precisió milimetrada, com no podia ser menys d’un adicte a l’estètica i a la moda com és el dissenyador.

El millor de “A single man” és com arriba a “calar” dins teu. Als 5 minuts ja em queia la llagrimeta. I no, no és un dramón, però et fa sentir tan identificat en algunes situacions que no pots més que recordar-les i sentir aquesta pressió al pit que sent el personatge, les ganes d’acabar amb tot o la frustració per sentir-te tan vulnerable. Colin Firth representa a la perfecció tota aquesta barreja de sentiments, com també ho fa la seva amiga intima, Juliane Moore, que  ens presenta la desesperació i, fins i tot, una certa humiliació que la fa rebaixar-se d’una forma que pots palpar perfectament.

Per últim comentar que John Kortajarena fa un paper bastant curt que no m’esperava, tenint en compte la quantitat d’entrevistes que li han fet els mitjans espanyols i les frases que ha dit estil “con Collin Firth connectamos”. Kortajarena ho fa bé, si, però és un paper anecdòtic i secundari, no ens enganyem perquè sigui espanyol!!