Caront

Mai m’hagués esperat això del cel. Un lloc insalubre i desendreçat en que la gent pul•lulava d’una banda a l’altra sense ordre ni sentit. Tots perduts entre un munt de cossos humans: persones amb trajos que havien passat de moda ja a l’època victoriana, dones quasi nues, nens amb els genolls i els colzes tots pelats, homes amb armadures, o amb casaques o vestits que semblavenfets en un altre planeta. La ferum era insoportable, o el meu nas eduardià em tenia educat a olors més refinats. El cas és que no hagués pensat mai que arribar al cel, a la vera de Nostre Senyor fos com estar en un dels pitjors barris de la meva ciutat natal, Londres. De sobte es va fer un silenci sepulcral. Davant nostre es movia alguna cosa. entre els rumors de la gent vaig sentir el so d’uns rems i el regalimeig constant del riu que avançava a uns metres d’allà on era. Un cop sec ens va indicar que la barca havia parat. L’expectació es palpava en l’ambient. I una veu glacial, profunda i atronadora a la vegada va dir un nom. I un altre, i un altre. D’entre la gentada alguns van començar a demanar pas. Els altres els esgarrapaven, desesperats demanaven compassió al barquer, mossegaven als agraciats, que entre empentes i trepitjades es van anar apropant a la barca mentre es seguien cridant persones: Sandra Borghese, Thomas Malon, Edward Smith. Aquest era jo. Vaig iniciar el seguit d’empentes de tibades a l’esquena i excuses per la trepitjada de peus que vaig haver de donar per poder arribar al costat d’aquella veu, i perfi vaig veure aquell riu que havia sentit abans. Una aigua tèrbola i negra, de la que sortien remolins sincronitzadament, com si cantéssin una melodia silenciosa i armònica. Vaig alçar el cap, la barca començava a estar plena, i vaig mirar el que ens faria creuar aquella massa fosca: era Caront! era un avi, esprimatxat, amb la barba blanca i grisa, llarga, despoblada i bruta. Vestit tansols amb un drap que li tapava les parts. Se li podien contar tots els ossos del cos. La pell era cetrina, verdosa, el cap despoblat, amb una ínfima quantitat de pels grisos i mal posats. L’única brillantor que denotava vida eren els seus ulls, negres, foscos i brillants, emmarcats per unes parpelles que li queien, cansades, amb ganes d’apagar-se ja. Quants anys debia haver fet aquell mateix recorregut? El que jo faria per no tornar mai més? el que m’havia enviat el majestuos Déu Titànic? Caront em va posar la mà sobre l’espatlla i amb força em va fer parar. “Les 2 monedes” de la butxaca de la levita vaig agafar un feix de bitllets i li’n vaig allargar un. Darrera meu notava els ulls fixes al meu clatell dels milers d’ànimes que encara no havien pogut passar perquè no tenien res per donar al barquer. Em vaig girar per donar-los el que tenia “Fes-ho, dona’ls tot el que tens. Un acte caritatiu però, no et salvarà del teu destí” m’etzibà el barquer.

La mitja hora que va durar el traspas d’una banda del riu a l’altre va ser una de les pitjors de la meva existència: la imatge del que tansols ens havia passat feia unes hores a uns quants dels que estavem allà seguia ben present a la meva retina. veia els plors dels nens petits, agafant-se fortament al coll de les seves mares, treient fum per la boca pel fred que tenien, flotant en el gèlid mar que poc a poc els anava congelant fins a deixar-los sense vida. recordava els crits dels que encara erem al vaixell mentre aquest s’enfonsava. Mentre ens deien que no hi havia bots salvavides suficients, i enmig de la foscor, sols acompanyats de les estrelles que ens feien sentir encara més petits, sentiem els crits d’agonia de la maquinària. El trencament de les peces del tità que ens havia transportat fins a la mort. Sons que ressonaven a les nostres orelles i que ens feien desesperar.

Quan finalment vam arribar a l’altra banda tots estavem glaçats. El silenci s’havia apoderat de nosaltres i caminavem lentament, un rere l’altre com ànimes en pena, pujant el camí rocós que s’aixecava davant nostre.  El camí serpentejava d’un cantó a l’altre, rodejat d’esquelets de pins i altres arbres secs i fantasmagòrics. Al girar l’últim revolt es va erigir davant nostre una mena de castell negre, gegant, imponent.

De la porta entreoberta sortia una llum esperançadora: ja acababem l’excursió. Vam entrar tots entre suspirs de tranquilitat i ens vam anar aseient als racons que ens oferien les columnes de metres d’alçada, que estaven dispersades per l’estança. Semblava una mena de catedral. L’alçada immensa, les llums de les espelmes que dibuixaven ombres a les parets, es reflectíen en els ulls de l’enorme figura que davant, asseguda en un tro ens vigilava.

No. Això no era el cel. Em vaig disposar a girar cua abans que Caront marxés d’aquella illa, quan una veu fantasmal em va aturar. “Edward. Para”. Les cames van fer el que el meu cor no volia que féssin: es van quedar clavades, i un ploriqueig va sortir dels meus llavis: “Però per què? què he fet jo? he deixat el lloc a les dones, he mort! he mort com tanta altra gent en aquest enorme vaixell maleït! per què em castigues?”. Tu ho saps molt bé. No has mort per pietat, per compassió, per voler ajudar a l’altre, sinó per un pecat capital mólt més fort del que ets capaç de reconèixer, la Sobèrbia. Ets tan orgullós, tan poc modest, que devies deixar veure la teva valentia davant els altres, i això és el que t’ha portat aquí”


2 responses to “Caront

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: