Al divan

El meu psicòleg sempre diu que m’enamoro d’homes que necessitarien visitar-lo. Potser és que sóc una mica com Woody Allen i m’agrada mantenir relacions amb un divan que es trobi entremig.

I és que si  recordo la meva “filmografia” amorosa, certament que el bon home té raó: el meu primer nòvio tenia un transtorn obssessiu  compulsiu sobre la situació en que devien col·l0car-se les coses a cada moment. Les sabatilles devien posar-se a la tercera rajola contant per l’esquerra de la porta de l’entrada de l’habitació, mirant cap a fora del llit per poder-se llevar i col·locar-se-les sense tocar el terra amb els peus descalços. A més, el nòrdic havia d’estar perfectament alineat, fins tal punt que un dia em vaig despertar i s’havia dedicat a fer quadrar les línies de l’estampatdels llençols de forma que seguíssin perfectament la línia imaginària que aniria del meu nas fins a la “cueta” del final de l’esquena.

El meu segon nòvio era un artista melancòlic que necessitava estar trist per poder-se inspirar. Així que la seva vida quotidiana es basava en la cerca de la infelicitat humana per a poder dibuixar el “sublim” la” bellesa de la desgràcia”. Però com més desgràcies veia més immune es tornava. Era com si el seu cor cada cop es fes més dur a l’horror. L’últim cop que el vaig veure marxava a la India a buscar la seva “musa” i havia decidit anar-hi sense res més que el que li entrava a la seva bossa de mà i sense bitllet de tornada, per veure si així descobria la seva pròpia desgràcia. Encara deu ser allà, revolcant-s’hi.

El meu tercer nòvio estava enamorat del seu llit. Volia passar-se la vida dormint i vivint dels seus pares. Considerava totalment innecessàri treballar perquè pensava que gràcies als avenços de la medecina els seus pares viurien el suficient com per poder-se tirar una bona vida sense esforçar-se almenys fins els 60 anys. Després s’imaginava que els seus germans per pena l’acollirien a casa, o que potser tindria un fill que no seria com ell i aconseguiria pagar els seus capricis sense haver de retocar ni una mica la seva passivitat. Ara, hi havia un problema, això suposava no poder gastar en les coses innecessàries: no cinemes, no sortides, no concerts i no petits luxes que fan més alegre la vida. La relació va acabar quan per reis em va caure una cafetera italiana. Vaig considerar que ja n’hi havia prouno em podia fer un cafè al bar per estalviar-me l’euro… potser si hagués estat una Nespresso…

I el quart nòvio…el quart nòvio me l’he buscat que tingui un divan pròpi, però no que s’hi assegui ell, sinó que sigui el que et mira des de l’altra cadira, t’escolta i et diu el que has de fer o no has de fer amb la teva vida. El meu psicòleg segueix tenint raó, és un noi que si, necessita anar a la consulta, però a obrir-la ell  i a treballar-hi!


3 responses to “Al divan

  • Maria

    Sembla que aquest últim xicot ha d’anar bé la cosa…felicitats i no pensis en els del passat.
    De vegades, em fa gràcia perquè ens diuen que nosaltres som complicades.I ells, què?

  • Lu

    Hola Maria! doncs si, si el trobés potser aniria bé la cosa😄 però tot és una història…malgrat que a vegades la realitat supera la ficció!!! i sobre que nosaltres som complicades… em sembla que la igualtat de sexes ha arribat aquí també😄

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: