Cassandra’s Dream

A tothom que sent el nom de Woody Allen li ve al cap la comèdia i la constant reflexió que aquest director novaiorquès presenta sobre la religió, el sexe i la vida en general. Però també li ve al cap l’humor absurd, els diàlegs corrosius i hilarants, les preguntes sense resposta o les frases que fan història. Doncs bé, a Cassandra’s Dream, un film que s’endinsa en la moral humana, com ja va fer el director amb Delitos y Faltas l’any 1989, es troba molt poc d’aquest Allen. I si al 89 va sumar a parts iguals drama i comèdia, a Cassandra’s Dream veiem un predomini del drama, fins i tot es fa necessari titllar-ho com a tragèdia.

Cassandra’s Dream tanca el cicle de films d’Allen rodats a Londres, després del drama tan valorat per la crítica Match Point i la més desapercebuda Scoop, i en ella el director torna a explorar un dels seus temes més recurrents: l’assassinat i les seves conseqüències.

Que l’acció es situï a Londres no ha d’estranyar al seu públic, doncs és ben sabut per tothom que aquest director està molt més ben vist i valorat per la crítica europea que per l’Americana, i ell, conscient del gran públic europeu que mou, ha sabut explotar aquest fet i abandonar el seu preuat Manhattan per explorar altres escenaris europeus, arribant fins i tot a Barcelona, on ha aconseguit, amb tansols la seva presència la millor publicitat per a fer anar en massa als cinemes (bona tècnica de marketing!).

La trama de Cassandra’s gira entorn a dos germans, Ian i Terry, que decideixen arreglar els seus problemes econòmics acceptant la proposició que els fa el seu ric tiet. A partir d’aquí, Allen ens fa palpar els sentiments i emocions dels dos germans, obligant-nos a pensar que hauríem fet en el seu lloc.  En un homenatge a Crímen y castigo de Dostoievski, el director ens presenta a la moral com a protagonista, i veiem com els personatges viuen en un conflicte constant amb ells mateixos.

El problema principal de la pel·lícula però, radica en el fet de tenir una bona trama, però que aquesta estigui plantejada amb uns personatges i uns diàlegs que no li fan justícia. Els dos germans, a mans d’Ewan Mc Gregor i Collin Farrel, ens sorprenen pel gir que Allen fa dels papers: si imaginàvem a Farrel com a l’home dur, Allen ens el presenta com al germà atormentat pel crim que ha comès, mentre que al romàntic i “innocent” Mc Gregor el trobem com a l’home ambiciós, tansols preocupat pel seu gran futur. Aquest gir, que podria resultar molt interessant, no fa el seu efecte degut a la interpretació dels seus actors i al fet que els personatges no esta del tot definits, motiu que provoca una certa monotonia en la interpretació, reforçada per la lentitud de la trama. D’altra banda Allen també ens sorprèn amb l’actriu que fa el paper de jove aspirant a gran actriu, ja que no trobem a Scarlett Johanson, assídua d’Allen en els seus últims films, sinó a Hayley Atwel, que tot i que no ho fa malament, no sorprèn gratament als més aficionats a la musa del director. Tot això, juntament amb la lentitud de la trama, que s’estanca a la meitat del film, genera una certa decepció en el públic.

Però no es pot dir que el film d’Allen sigui dolent: El director aconsegueix en tot moment que els espectadors estiguem dins de la història, i si bé el final arriba precipitadament, el seu resultat, tràgic com anuncia el títol del film, compleix les expectatives del públic.

Els plans llargs, que  deixen als personatges omplir la pantalla amb la seva interpretació, fent que l’espectador observi atentament els seus actes; el muntatge, que conforme va arribant al final del film ens fa créixer la tensió emocional, juntament amb la música, allunyada del jazz que identifica a Allen, i que acompanya les accions dels personatges amb el seu compàs, aconsegueixen una atmosfera de fatalisme que ens genera un nus a la gola, que ens fa veure el futur que espera als germans, que no poden fer res per evitar-ho.

Això és el que ens trobem al veure Cassandra’s Dream. Un film que s’allunya de les comèdies negres a les que ens tenia acostumats aquest director, i que s’endinsa en la frontera entre el bé i el mal, al vendre’s l’ànima al diable com el Faust de Goethe, a la tragèdia grega de Cassandra. I com Cassandra, condemnada a que ningú cregui en les seves profecies i que davant el desastre no es faci res, els espectadors veiem el futur que espera als protagonistes i no podem fer res per a salvar-los del desastre. El director novaiorquès ens converteix en personatges de Bergman en estat pur: ens fa viure una atmosfera dramàtica i ens fa sentir incompetents, que no podem fer res per a canviar la tragèdia que, tard o d’hora, es menjarà als protagonistes. Woody Allen ens fa veure com no podem fer res per a canviar el destí.


One response to “Cassandra’s Dream

  • Carol

    A mi em va impactar molt, la vaig anar a veure fa just un parell de dies, i també en vaig fer un breu al meu blog.

    A veure quan podem veure la pel·lícula barcelonina, tinc ganes de veure la meva ciutat plasmada en una pel·lícula de Woody Allen

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: