Avui quan anava a la feina m’he trobat a una noia que va estar amb mi a l’hospital. Quasi no la reconeixia estava súper canviada! lògic tenint en compte que fa potser 4 anys que vam estar a l’hospital i que les dues hem canviat molt, de manera de vestir, de pentinat i d’edat😄. És ella la que m’ha reconegut i la sensació ha estat molt estranya…m’he alegrat molt de veure-la, estava molt guapa, l’he vist molt millor que abans, més prima però més estabilitzada que no pas a la mútua. M’ha preguntat que com estava jo, que em veia més prima, i li he dit que estava molt bé, que ara no hi pensava quasi mai, hi pensava el típic de tothom, ningú pot dir jo no penso que he menjat molt després d’un buffet lliure, que aixequi la mà qui no ho pensa!😄. Ella m’ha dit que segueix pensant igual, que si menja molt no pot deixar estar el neguit fins que fa alguna cosa, però que està millorant, que intenta no fer-ho. També m’ha dit que estar allà va ser el pitjor moment que va passar en la seva angoixa, com jo. No és bo posar a tot de persones malaltes a menjar juntes i comprovar que les que pesen 30 quilos et diuen que mengen molt bé a les reunions, que no pensen que no voldrien menjar-se el pa, quan en realitat les veus trencar bocinets al voltant del plat i amagar trossos de pollastre en el tovalló, i anar al lavabo de seguida (tot i que no servia de res perquè entravem amb la porta oberta fins al cap de 2 hores) i estirar-se a fer la digestió la hora que ens tocava tot movent les cames de manera neguitosa, intentant fer qualsevol exercici perquè no se’ls fotés la grassa on no hi havia ni múscul.

La veritat és que estar allà va ser molt pitjor també per mi, no tenien en compte si estaves bé del cap, només t’inflaven a menjar, el pitjor que es pot fer en aquestes condicions! amb l’actual metge no parlem del menjar, com a molt és “com va el tema del menjar?” i ja està. L’important és com et sents tú, el que penses, tot això. I això et fa veure que hi ha altres coses i que en realitat el teu problema no està al plat, està en alguna altra cosa que has de solucionar. I pensant en tot això, mentres pensava en que aviat acabaré la carrera, he estat plantejant-me una cosa: fer psicologia a la uoc. Anar a poc a poc, poques assignatures, i anar treballant de mentres, però m’agradaria. Penso que la gent m’explica moltes coses seves i em té confiança, què millor si a més els puc ajudar? encara quedaria un any i picu per a plantejar-mo per això però el metge em va dir que ell creia que ho faria bé, i no sé, potser el joel també s’apunta i ho fem junts!!😄

Ja us passaré el meu telèfon de contacte😄


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: