Concurs TMB

No vaig guanyar però vull compartir amb vosaltres el conte que vaig fer pel concurs del TMB! el vaig fer en 20 minuts com a molt, no espereu gaire!😄

Necessitava saber-ho, però clar…estava envoltat d’un tres amics més. Què havia de fer? Presentar-me sense més i abordar-lo a preguntes? Era massa violent. Donar-li un cop sense voler i aprofitar per iniciar una conversa? Molt poc subtil.

El temps anava apremiant i no m’atrevia a donar cap pas, i si es pensava que era una boja i fugia corrents? Al comptador ja apareixien pocs segons 18, 17, 16… 8,7,6…el metro arribava i jo encara no havia fet res. Va pujar al penúltim vagó, vaig córrer i abans que sonés l’alarma ja estava asseguda davant seu, però ell anava amb un amic…

Els cascos posats, les ulleres fosques, no sabia on mirava, si em mirava a mi? si estava mig dormint? una cosa era segura, la meva curiositat es devia notar a distància.

No deixava de donar-hi voltes, com li puc preguntar? Vam arribar Joanic, el trajecte continuava. Gent que pujava, una avia a qui vaig cedir el lloc va començar a explicar-me que no se’n trobava de jovent tant amable últimament. Mentre ella xerrava jo tenia el cap en un altre lloc “No tothom pensa en nosaltres” deia l’avia, “l’altre dia una pobra noia embarassada va haver de demanar si-us-plau que algú s’aixequés, no hi ha vergonya”. En algun altre moment li hagués seguit el rotllo a la bona dona, al cap i a la fi tenia raó, però d’aquell trajecte només m’interessava una cosa: allò.

Una altra parada, Verdaguer, enllaç amb la línia 5. Ell s’acomiada del seu company, s’aixeca, estem els dos aixecats esperant que s’obrí la porta, baixem i s’inicia una carrera d’obstacles. Quines cames més llargues que tenia! Em va costar un munt seguir-lo! Rere unes 7 persones anava vigilant els moviments d’aquella gorra vermella, com pujava les escales, com s’endinsava dins els passadissos que conduïen a la línia 5, com observava el noi que tocava la guitarra entre la gentada i li llançava unes monedes…

Anava avançant obstacles com podia, intentant sortejar la gent que anava cap a l’altre direcció, maleint les sabates de taló que mai em poso i que justament aquella tarda havia de dur. I just quan estava a punt d’atrapar-lo, amb el braç allargat quasi a punt de tocar-li l’esquena, a punt d’arribar a la resposta que tanta estona estava esperant, ell comenta a córrer! Ha sentit el metro com arriba! Baixa saltant les escales que el separen del metro direcció Cornellà centre i jo em trec els talons i em dic “ el que cal fer per aconseguir el que vols!” baixo saltant tant com em deixa la faldilla “sort que l’entrevista de feina la tenia aquest matí que sinó…” i arribo just a l’últim vagó abans que tanquin la porta darrere el meu cul. “uf” “i on és ell?” busco amb la mirada, tothom em mira a mi, em miro els peus, i em poso les sabates corrents, “millor no pensar”.

Segueixo buscant, intentant no posar-me vermella després del número que he muntat i el trobo al penúltim vago, agafat a la barra de davant la porta. Ara només cal vigilar quan surt i sortir darrera seu i ja estarà.

La veu del metro va anunciant parades i a cadascuna mentre agafo aire encara amb dificultat vaig veient diferent gent: Hospital clínic, carpetes de la UB, joves estudiants que omplen el metro i molts d’altres que hi baixen, gent de totes les edats que segurament va a veure algun amic o familiar a l’hospital, Entença, Sants Estació, gent amb maletes o motxilles, joves amb una màrfega rere el clatell, Badal, Collblanc i…per fi, Pubilla cases. Allí é son s’aixeca el meu objectiu, el veig esperar que s’obri la porta i mentre decideixo si treure’m o no les sabates per seguir la persecució veig que es dirigeix cap a mi “ Dur els ulls amagats sota unes ulleres fosques és el millor per observar-ho tot sense que la gent ho sàpiga” em diu. Els colors comencen a pujar-me per les galtes, mai sabré dissimular ? « i jo vull fer periodisme d’investigació » ? penso. Ell somriu i continua “ m’has seguit?” i jo li dic la veritat “si” i entretalladament li pregunto “només volia saber on t’has comprat aquesta jaqueta, el meu novio la ha buscat durant mesos i ara que arriba el seu aniversari li vull regalar”. La parada de metro s’omple d’un riure sonor “tant sols cal que pugis les escales, agafis el metro en la direcció contrària, un cop arribis a Diagonal agafis la línia 3 direcció Zona universitària i un cop a Liceu baixis, darrera el mateix Liceu trobaràs la botiga on venen aquesta jaqueta”. Em sento avergonyida, la veritat, pensar que ha vist com el seguia i acabar per dir-li això! Li dono un gràcies ben fluixet i em giro escales amunt. Sento com darrera meu em diuen “llàstima, diga-li al teu novio que té una sort tremenda”. Un somriure es perfila en els meus llavis.


One response to “Concurs TMB

  • carlus jove

    Ep,

    Si t’interessa, tot i que ja està tancada la convocatòria, els treballadors d’autobusos de TMB també tenen un concurs literari que serveix com a homenatge a Pablo Diez, conductor que es va suicidar després d’un acomiadament completament injust. La temàtica és l’assetjament laboral, una qüestió que lamentablement està molt present a TMB.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: