Quan la controvèrsia és publicitat

*Rebellion (Lies)-The Arcade Fire*

L’obispat d’Àvila ha convocat una taula rodona amb la finalitat de dialogar i analitzar què hi ha de ficció i què de realitat en el “Còdi da Vinci”. Aquesta és una de les moltes actuacions que l’església ha fet després que el llibre de Dan Brown aparegués a les llibreries.

“El codi Da Vinci” ja porta més de 44 milions d’exemplars venuts i ha rebut més crítiques que elogis a part de ser portada a judici per plàgi.

De moment, les acusacions de plagi no han pogut aconseguir guanyar a Dan Brown als tribunals, però en canvi si que han tingut èxit les crítiques contra els arguments exposats per Brown en el llibre, ja han aparegut uns 10 llibres que expliquen “les mentires del Codi da Vinci”. Qui també s’ha queixat ha estat l’església, i en particular l’Opus Dei que va demanar a l’empresa Sony que col·loquéssin un missatge que avisés a l’espectador que el que estava veient era ficció.

“El codi da Vinci” ha obert una escletxa a la ment de molts dels que hem crescut amb la fe cristiana, tant com si som creients com si no. I és que obre la idea d’haver viscut en un engany durant 2000 anys i mostra molts arguments per a corroborar aquesta idea. El tema central del llibre és el sagrat femení i la unitat del femení i el masculí, demostrat amb la tesi que Jesus i Maria Magdalena eren parella. Però el que no fa Dan Brown és dónar certa informació: tota aquella que contradiu la seva hipòtesi.

Un altre error que es pot trobar al còdi és el referent als Templàris: no és cert que l’ordre dels templaris fós creada pel Priorat de Sió, sinó que va ser creada per Hugo de Payens, un veterà de la Primera Creuada. A més, en el llibre s’esmenta que els Caballers Templàris van venerar a un Déu pre-cristià de la fecunditat, anomenat Baphomet, això però, sols apareix a la llista de proves contra els Templaris en el judici dels inquisidors.

A més d’errors històrics d’aquest tipus, “El codi da Vinci” fa descripcions innexactes de llocs i d’art europeu. Així, a molts el que es podria considerar a “L’últim sopar”, quadre fet per Leonardo da Vinci, que és una noia i en concret Maria Magdalena, un estudiós de l’art renaixentista ho veu com a un noi molt jove, un home sense barba, costum del moment que va usar da Vinci per a representar a un apostol Joan molt jove, com es creu que era.

Així doncs també hi ha llocs esmentats en l’obra que tenen cartells explicatius, un d’aquests llocs és l’Església de Saint -Sulpice, a París, que avisa que ” En contra de les pretensions imaginàries en una novel·la recent de gran èxit de ventes, això (la línia que hi ha en el terra i que en el llibre diuen que és part del meridià de París) no és un vestigi d’un temple pagà. Aquest temple no ha existit mai en aquest lloc. Mai va ser anomenada Rose-Line. No coincideix amb el Meridià traçat per l’observatori de Paris que serveix com una referència per a mapes (…) comprovi que les lletres P i S de les petites finestres a final del creuer es refereixen a Pere i Sulpice, els sants patrons de l’església, i no a un imaginàri Priorat de Sió”.

Molta controvèrsia, moltes discusions, titulars al diàri que parlaven de prohibicions a alguns països, de censura, de crítiques de religiosos i historiadors, fins i tot denúncies per plàgi. No sabem qui està en el cert i cadascú pot interpretar les proves com consideri necessàri. L’únic que es pot concloure d’aquesta moguda és que ha cridat l’atenció de molta gent. Ha sigut una gran publicitat per a Dan Browm i una plataforma de llançament per a molts llibres posteriors que aprofitarien la controvèrsia. EL fet és que ja són uns 44 milions d’exemplars venuts, però també molts exemplars venuts del llibre que Escrivà de Balaguer, el fundador de l’Opus, va escriure.


One response to “Quan la controvèrsia és publicitat

  • Goshi

    Eps!

    He anat a parar al teu blog i m’ha agradat molt, tant l’estil com el contingut.

    Respecte al “codi”, crec que no cal treure les coses de context. Com bé dius és només una novel·la polémica. Per tant, no crec que calgui preocupar-se tant pel que diu i el que no.

    Com tota novel·la té la seva part de ficció i, és veritat, errors en alguns intents histórics. Però també és veritat que a vegades parla de coses que no poden demostrar, ni uns ni altres. I suposo que és això el que desperta l’interés del públic.

    Un bon periodista hauria de saber que el més important és que es parli de tu (sigui per bé o per mal). En aquest cas, en Brown ha colectat comentaris de totes dues bandes i això ja és mérit de reconeixement.

    Sigui com sigui, el “Codi” és només un llibre i hem de ser prou intel·ligents per pensar per nosaltres mateixos, decidir amb què ens quedem i no creure a ulls clucs un llibre (sigui quin sigui).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: