EEUU: de San Francisco a Las Vegas en 20 dies (Part 4)

Divendres 12 d’agost i seguents

Divendres ens llevem a les 4.30 per desfer el camí de Havasu Falls fins el nostre motel, el Caverns Inn, on ens espera el cotxe i la carretera cap a Las Vegas.

Tenim pressa i anem rapidets. Fem el trajecte en un temps record, fins i tot l’Eddien ens felicita i la gent de l’aparcament es queda alucinant que haguem fet en menys de 4 hores el camí de tornada!Per fi en el cotxe ens treiem les botes de muntanya, plenes de sorra, em poso un vestit i una cinta i descapotem el Mustang per dirigir-nos cap a la ciutat que mai dorm! Mentre escoltem country arribem a la Presa Hoover, segons els experts, un prodigi de l’enginyeria, pel Pol i per mi… un llac artificial que veiem de passada… el que tenim ganes és d’arribar a l’hotel i fer una bona dutxa!

La presa Hoover està molt a prop ja de Las Vegas. Arribarem cap el migdia, ho veurem sense el vestit de neons que la caracteritzen de nit…què ens trobarem? doncs el que ens  trobem és més espectacular del que esperavem!!!

The Strip, el carrer principal, està ple de gent que passeja acalorada entrant i sortint dels casinos que treuen bafarades d’aire glaçat. Els hotels són espectaculars. Veiem el Luxor, amb la seva forma piramidal característica. Un hotel amb forma de castell de lego, un hotel inspirat en Paris… i el nostre hotel, el Venezia, inspirat en la famosa ciutat italiana. Entrem a l’hotel. Són autèntiques ciutats! Enormes, amb infinitats de botigues, gran nombre de restaurants, discoteques, teatres…una enorme carta d’activitats a fer. En definitiva, pots estar a Las Vegas i passar uns 3 dies totalment diferents entre ells sense sortir del teu hotel!

Donem una volta pel nostre hotel. És espectacular. Passejem pels canals, per la plaza San Marco… estem al migdia però pel nostre hotel Venecià és com si estiguéssim a les 5 de la tarda. Més tard, cap a les 6 el sostre s’enfosquirà de sobte, els núvols tindran un color rogenc i la plaça encendrà les seves faroles, generant gran caliu i unes ganes de prendre una copa mentre assaborim un prosciuto… mmm

Las Vegas és la bona vida. Al dia següent decidim que soparem a la Torre Eiffel de París.

Així que visitem l’hotel sentint-nos com a França i pujem l’ascensor cap a la Torre Eiffel, que enlloc de tenir vistes de París, ens mostra l’espectacle de les fonts de l’hotel Bellagio.

I això és el que fem durant els 4 dies a Las Vegas: als matins ens llevem aviat i pujem a una de les piscines de l’hotel. Fem una mica de natació i prenem el sol fins les 11 del matí, hora en que ja es torna insuportable estar sota l’astre rei. Aleshores anem a la nostra habitació, que és com un loft de 30 metres cuadrats com a mínim, i ens posem la roba més fresqueta que tenim per anar a veure els hotels de l’Strip i buscar una mica de fruita.

Per evitar la calor (estem a més de 40 graus) anem entrant als casinos. Ens sobta sobretot la gran quantitat de gent gran que hi treballa, molts dels crupiers tenen de més de 60 anys! Un cop fet el turisme, anem a fer la migdiada i a preparar-nos per a sopar (sopem cap a les 7) i la festa: espectacles dels hotels, com les fonts del Bellagio, els pirates del Treasure Island, el volcà del Mirage, el musical de Phantom of the opera del Venetian… i així cada dia…fins que arriba el dia de tornar a San Francisco.

Las Vegas ha estat un oasi de relax malgrat la gran energia que desprèn la ciutat. Divertimento pur i dur. Res planificat, sols sortir i veure què ens trobavem a fora.  Ens queden dos dies per seguir veient San Francisco i despedir-nos del meu tiet i cosins amb un dinar mediterrani a casa seva. El colofó final d’unes vacances per a mi, molt especials.

Enllaços relacionats:

Viatge EEUU part 1

Viatge EEUU part 2

Viatge EEUU part 3

EEUU: de San Francisco a Las Vegas en 20 dies (Part 3)

Dimecres 10 d’agost

Dimecres ens llevem súper aviat !a les 4:30 del matí ja estem d’empeus per començar la nostra ruta per dins dels canyons que ens portaran a la reserva india dels Havasupai. Són 16 km, 5 hores de camí per arribar al que, encara no ho sabem,  serà el millor del viatge. Com que quan apreta el sol fa moltissima calor, ens posem aviat en marxa. Tenim una hora de trajecte en cotxe des del nostre motel fins a l’inici de l’excursió; hora que aprofitem per conèiixer millor el nostre guia, Eddie Bowers, de la Wildland Trekking Company mentre ens mengem un platan i un muffin bonissim que ens ha portat.

Arribem al principi de l’excursió i ens trobem ja amb una primera preciositat: el canyó vist des de dalt i el caminet llunyà que ens portarà fins els indis.

Comencem la baixada, caminant entre els burros i les roques. Tot és molt àrid. L’Eddie és molt agradable. Altot, simpàtic, molt calmat,camina tranquilament però sense pausa i transmet serenitat. Cada hora fem alguna parada per a beure aigua i menjar algun fruit sec.

Cap a les 12 parem a la vora d’un riu i l’Eddie ens fa un plat estrella que ara fem molt a casa: un entrepà d’alvocat amb tomàquet, enciam i gall d’indi. Mare meva estava deliciós. No sé si era el lloc, que teniem molta gana, que l’Eddie era molt bon cuiner  o que a EEUU no es troben aquestes coses, però els dies amb l’Eddie vam considerar tot el que menjavem deliciós! Havent dinat ens queden 3/4 d’hora per arribar a la reserva india, i una hora més per arribar al “camping”.Ens posem en marxa i arribem a un poblet petit al mig de les muntanyes, amb descampats, cavalls, vaques, cabres i  nens corrents i jugant. No me l’esperava gens així. És molt autèntic! L’únic que demostra la seva connexió amb l’actualitat és l’helicopter que cada 15 minuts arriba per a deixar a la gent que passa de caminar 4 hores per arribar a la reserva (no saben el que es perden!). Veiem que  un dels dies que ens trobem allà fan un festival per a Indis d’altres reserves i, mentre seguim caminant cap al camping, pensem si estaria bé anar-hi. Decidim que hi anirem, no sempre tens l’oportunitat d’anar a una festa “privada” india!

I… abans d’arribar al camping, la primera sorpresa! ens trobem una meravellosa cascada. Sembla un oàsi, tota l’aridesa que hem travessat el matí s’ha perdut i ara tenim un espai ple de matisos de verds, blaus i blancs. Ens treiem la roba i cap a l’aigua!

L’eddie i el Pol es tiren des de sota la cascada, a mi em fa molt de respecte i m’ho miro des de l’aigua transparent (pels observadors: a la foto es veuen les cames del Pol a la cascada!)

Un cop refrescats seguim caminant i ens trobem, una enorme cascada al costat del camping. Serà la nostra duxa doncs al “camping” només hi ha 3 lavabos de compostatge com a màximes comoditats. Per fi arribem al camping. Descarregarem al costat del riu, on tindrem la tenda, per dormir sentint el so de l’aigua, i anirem a banyar-nos una estona a les cascades. Avui ja s’acaba l’excursió, que demà tenim 16 km més per anar a veure més cascades! Hem de descansar les cames!

Dijous 11 d’agost

Dijous ens llevem amb l’olor al cafè que l’Eddie està fent amb el fogonet. Ens vestim i preparem la motxilla: les botes de muntanya, el banyador i sabatilles d’aigua per caminar pel mig del riu, i un cop esmorzats anem a veure Havasu Falls.

Ens trobem una cascada enorme, de 60 metres d’alçada i que fins fa 100 anys era infranquejable. Amb la febre d’or els pioners van intentar baixar, pensant que hi podrien trobar or. Com podeu veure a la foto, la pedra està molt esgarrapada. Això és degut a que l’aigua va anar canviant de lloc amb el pas dels anys i formava aquesta mena d’estalactites que són molt rasposes. Així que el primer pioner que va intentar baixar-hi amb una corda, va trobar que aquesta, amb el rossegament de la pedra, es va tallar i ell va caure al buit. Per rescatar el cadàver, els companys van realitzar una mena de túnel durant 5 mesos de treball, el túnel que encara s’agafa per poder baixar fins el peu de les cascades i seguir passejant per aquest paradís.

Es tracta d’un túnel relliscós i molt empinat, no apte per a gent amb vertigen, però que val molt la pena de baixar (per cert, els gossos de la foto van decidir acabar aquí el seu trajecte jaja)

Un cop a baix, seguirem el traçat del riu, trobant-nos diferents cascades i caminant pel mig de l’aigua, fins a trobar un bon lloc on dinar i descansar una mica

i on banyar-nos!!

Després de dinar tornem cap a les cascades de prop del camping a fer la migdiada. Entrada la tarda ens dirigim cap el poble a veure el festival que hi ha. Fan un rodeo. Tots els indis van vestits com de Cowboy! no ho hagués esperat mai! i amb el llaç intenten caçar les vaquilles que corren com bojes per escapar-se.

Ja cap el vespre, es reuniran i faran balls tradicionals. Sentim els típics eh eh oh oh, eh eh oh oh! (li poseu el to oi?) i ballen com a les pel·licules!

Després de sopar el menjar de les seves paradetes (no puc dir-vos què era…) anem cap a la tenda a dormir. Demà ens llevarem a les 5 per fer el viatge de tornada. Han estat uns dies genials. Ara ens cal descansar a… Las Vegas!!!

Enllaços relacionats:

EEUU (part 1)

EEUU (part 2)

EEUU: de San Francisco a Las Vegas en 20 dies (Part 2)

Diumenge 7 d’agost

Avui arribem a Los Ángeles! Per anar-hi passem per Modesto, Merced, Backersfield…tot pobles de pas. Sabeu els pobles que es veuen a les pel·licules de l’Oest? un simple carrer amb totes les cases i locals alineats? doncs són així però ara ja han perdut l’encant d’estar construïts de fusta i semblen quasi poligons industrials.

El paisatge també ha canviat. Fa més calor, estem passant per zones més àrides i el color terra és el que predomina al nostre voltant, esquitxat de tant en cuant pel metall o negre de les màquines extractores de petroli.

Cap el migdia arribem a Venice Beach. Si! som a la mítica platja en que Pamela Anderson corria amb el seu minúscul banyador vermell! Tenim l’hostal al costat de la platja, en un carrer atrotinat i bohemi – com la majoria de carrers dels voltants- ple de grafittis, rastes i hippies venent ulleres, collarets i fruita. Deixem la maleta a l’espera que en unes hores poguem entrar a l’habitació i sortim a descobrir el lloc on durant un temps Jim Morrison feia de les seves. No m’estranya gens! la sensació és d’una certa decadència. És com brut però a la vegada enigmàtic. No saps si la gent que veus són artistes o yonkis.

Recorrem tot el passeig i anem cap a la platja. Ens hem de fer la típica foto a la caseta dels “vigilantes de la playa”. La zona de sorra és immensa. Val a dir que la Pamela es podia estar una bona estoneta corrent fins arribar a l’aigua (no és que a la sèrie fessin el mateix que passava quan corrien Oliver i Benji, vaja).

Tornem a l’hostal. Ja ens tenen l’habitació! i quina habitació! no té finestres! el lavabo és compartit. 1 per a tota la planta i sols hi ha una dutxa, en el mateix lavabo! Però el que més por fa és el ventilador del sostre, situat damunt del llit i que al funcionar fa un soroll estrany… Deixem les coses i marxem cap a Santa Monica, l’altra platja mítica de Los Ángeles. A Santa Mónica és on hi ha tots els “catxilles” de gimnàs. Fins i tot tenen una zona de gimnàs a l’aire lliure on trobes “elements” fardan de com de bé els ha dotat la naturalesa (i algun producte molt proteïnic a més a més)

Al final del passeig de Santa Mònica trobem tota una referència pels fans de Forest Gump: la Companyia Bubba Gump! situada just a l’entrada del Parc d’atraccions que surt a totes les cites de les pel·licules de Hollywood que es preciïn.

No és que m’agradi molt jugar però si hi ha un joc d’aquests de fira que em motiva són les curses de camells. Així que quan en veig una de semblant m’hi poso. Estan a punt de començar! de fet ja estan provant si les boles funcionen. Hi sec i la noia em dona les boles. Comença la partida. tiro, tiro, tiro, tiro, sento “Lu!! vas guanyant!!!” segueixo tirant, tirant, tirant, tirant PIIIIIIIII! “Lu!! has guanyaat!!” . De debò? miro i, si! sóc la primera! la gent em mira rabiant de que la última noia hagi guanyat. Trio un peluix. A partir d’ara tothom mira el meu peluix i després al Pol, com si fós un campió.

El dia ja s’acaba. Ens queda sopar i organitzar-nos el dia següent. Cambiarem demà d’hotel per anar més al centre de Los Ángeles i veure el passeig de la fama.

Dilluns 8 d’agost

Avui ens llevem per anar al centre de Los Angeles. Los Angeles ocupa una superficie enorme i es caracteritza per una gran densitat de tràfic. No és gaire bonica per això. Es basa en mòduls pre-fabricats i té l’aspecte de tantes altres ciutats que ens hem trobat per la carretera. La seva gràcia però, és el Passeig de les estrelles i el parc d’atraccions, els Hollywood Studios, als que ens dirigim ràpidament.

Arribem dels primers. És perfecte! no hi ha cua a les atraccions i encara no fa molta calor! Entrem a l’atracció estrella. va sobre els Simpson.

Es tracta d’una muntanya russa virtual. Xulissim! després anem a una mena de Tutuki Splash ambientat en Jurasik Park, Quasi ens menja un tiranousaurus Rex, però finalment sols ens deixa súper xops, i passem per la muntanya russa de The Mummy, que ens fa anar d’esquenes! A les 11 anem cap a fer la visita als estudis. Amb un trenet passejem pels decorats de Mujeres desesperadas, Tiburón… i ens empapem de tot d’efectes especials i de com ens enganya la gran pantalla.

Més endavant anirem a veure el passeig de la fama. Les meves mans són com les de Marilin Monroe!! i les mans de Bruce Willis són enormes, però el més impresionant són els gegantins peus de Clark Gable, no ho semblava!

A sopar anirem a Geisha House, un restaurant japonès regentat per Ashton Kutcher, marit (o ja hauriem de dir ex-marit?) de Demi Moore i que té més de glamurós que de bo.

Dimarts 9 d’agost

Dimarts serà dia de ruta però abans aprofitarem per tornar al parc d’atraccions (l’entrada val per dos dies!). Un cop ja hem mirat i remirat tot el parc marxem direcció la reserva india d’Havasupai, passant pel desert de Mohave, per la ruta 66, i contemplant els cràters formats per les explosions volcàniques.

No m’estranya que als motoristes els agradi fer aquesta carretera. Està feta caldo, i de fet els locals ja ni la utilitzen, en tenen una de més nova al costat. Però  els sotracs, el vent , que contrasta amb la calor, la sensació de llibertat, et fan gaudir molt de l’experiència.

Seguim la carretera i ens trobem un grup de 40 motoristes espanyols. És que estem a tot arreu. Més endavant trobarem una petita botiga ambientada en els temps en que la ruta 66 estava en el seu màxim apogeu (doncs actualment la majoria de pobles que trobem estan abandonats, són pobles fantasma!). Allà tots els guiris ens fem les fotos de rigor d’aquesta “històrica” ruta que no té ni un segle de vida (els americans tenen això, si no tenen quasi història, doncs  en creen una i el màrqueting fa el seu efecte!)

Arribarem a la tarda al Motel Caverns Inn, prop de Peach Springs. Allà hem quedat amb el guia que ens portarà cap a Havasu Falls, les cascades de la reserva india Havasupai.Coneixem l’Eddie Bowers. És súper simpàtic i sembla molt professional. Podem confiar que estarem perfectament els tres dies de ruta a peu.

S’ha fet de nit. Ens preparem la motxilla i cap a dormir a la nostra habitació, en el típic motel de carretera. Demà ens hem de llevar a les 4:30 del matí per sortir aviat a la nostra aventura prop del Grand Canyon!

Si t’has perdut la primera part del viatge pots clicar aquí

EEUU: de San Francisco a Las Vegas en 20 dies (Part 1)

Aquestes vacances com ja vaig anunciar en l’últim post vam creuar l’oceà ( jo per primer cop!) per anar al Nou Món! Un nou món que jo no m’esperava molt diferent al nostre; ja haviem estat al Marroc i les diferències culturals entre orient i occident se’m feien més òbvies.

Però quina ha estat la meva sorpresa al descobrir que EEUU si que és diferent a Europa. Tenen una forma de pensar més pràctica, l’estil de vida no coincideix en moltes coses i la forma de ser de la gent tampoc. Això, encara que no ho sembli, es pot apreciar en la construcció de les seves ciutats, la seva relació amb els veïns i familiars, i també amb el tracte amb els turistes.

Dimecres 3 d’ agost

Després d’arribar la nit del 2 d’agost a San Francisco i anar amb el meu cosí Robert i la seva novia, Emily, a sopar a un mexicà  de La Misión (La Misión està farcit de mexicans i tots els cartells són en espanyol!) ens llevem ben aviat. Aprofitant el canvi euro-dòlar favorable hem decidit comprar una càmara reflex per immortalitzar el viatge. La comprem a Union Square, a una botiga regentada per uns pakistanesos.

Aprofitem també per comprar-nos un mòbil. Allà no és com a Espanya, comprem per 70$ un mòbil amb el que tenim incloses  per un mes totes les trucades a mòbils i fixes d’EEUU i a tots els fixes d’arreu del món. Serà perfecte per contactar amb hotels, restaurants, familia a EEUU i a Espanya.

Ara si, tot “equipats”, comencem a gaudir de San Francisco. És una ciutat molt europea. Edificis alts, tramvia, autobusos, taxis, cotxes, bicis malgrat haver unes pujades que un escalador novell podria definir de 4t grau… passejem per Fisherman’s Wharf, el moll, on olorem els típics entrepans de cranc i sentim els lleons marins, que prenen el sol davant del Pier 39.

En el Pier 39 també ens trobem amb un mercat de fruita i verdura fresca. A San Francisco es cuiden, els agrada el natural. Serà dels pocs llocs que trobem a EEUU en que hi hagi aquesta conscienciació. Quan arribem al Pier 33 contemplem Alcatraz. És certament fantasmagòrica.

Mentre hi anem amb el ferry recordem la pel·lícula de Clint Eastwood, “Escape from Alcatraz“. Allà dins ens explicaran els fets que narra el film.  No dic que els presos no es mereixéssin fugir…realment van tenir ingèni; però ja us puc assegurar que dubto que anéssin molt lluny…estem a agost però el vent que fa glaça les venes…només en pensar en tirar-te al mar i arribar a la costa sortejant taurons i corrents d’aigua gelada, te n’adones de la dificultat de la tasca.

Quan acabem la visita a Alcatraz quedem amb el meu tiet i el meu cosí. Ens portaran a un restaurant xinès que no es pot comparar de cap de les maneres amb els d’aquí. Es demanem un peix bonissim i una sopa amb wantuns que encara somio. Arribem a l’hotel contents i amb ganes que arribi el dia següent: ens aproparem a Napa Valley a veure les vinyes californianes!

Dijous 4 d’agost

Avui anem a Napa i per això hem llogat un cotxe, que serà el nostre mitjà de transport per arribar a Las Vegas. El dependent, un indi que em diu que li encanta el meu pircing al nas i m’explica que allà les dones se’l posen quan es prometen, ens dóna un Mustang descapotable! Agafem l’autopista i ens dirigim cap el Nord. La primera sorpresa, és creuar les muntanyes que rodejen San Francisco i entrar en la calor! San Francisco és un microclima. Allà sempre hi fa fresqueta i hi ha una mena de humitat que a la nit et deixa la jaqueta xopa. Però en 10 minuts pots estar al sol de California. ens treiem els jerseis i obrim la capota del cotxe.

Comencem la ruta per les vinyes de california, tastarem alguns vins, no tenen res a envejar als mediterranis! de fet fins i tot alguna vinya és d’estil mediterrani, com la del Castell di Sant Angelo

Després de fer una mini-migdiada en un dels jardinets d’una vinya, agafem el cotxe per anar a Tiburón, un petit poblet a l’altra cantó de la bahia on les gavines passejen tranquiles entre els turistes, que contemplen l’skyline de San Francisco de fons.

Tornem ja cap a San Francisco, doncs hem d’anar a sopar a un restaurant a prop del city Hall, que aprofitarem per veure, i aquí se sopa aviat! Ja hem entrat altre cop al microclima, la jaqueta es fa necessària i la boira ens està esperant!

divendres 5 d’agost

Avui deixem San Francisco (hi tornarem al final del viatge) i marxem direcció Yosemite, un dels parcs naturals més famosos d’EEUU. Primer de tot però, passem pels diferents miradors on contemplar el pont de San Francisco, recorrent la Legion of Honor i el Golden Gate Park.

Travessant el Golden Gate arribem a Sausalito i les seves cases flotants. Sausalito és com Tiburón però té una peculiaritat i és que, durant la Segona Guerra Mundial, molts artistes i bohemis van començar a instal·lar-s’hi, fent-se cases flotants sobre la bahía. Quan t’endinses dins aquest barri trobes infinitat de llocs curiosos on fer fotografies.

Un cop vist ens dirigim cap la nostra pròxima parada, un Motel a una hora d’una de les entrades de Yosemite (n’hi ha 4) on dormirem amb uns veïns molt especials, els cèrvols.

Dissabte 6 d’agost

Dissabte ens  llevem aviat. És cap de setmana i el Parc de Yosemite s’omple de families i turistes. Arribem a Big Oak Flat, la nostar entrada, i comencem l’excursió, primer en cotxe, més endavant aparcarem i farem una excursió a peu fins a les cascades i el mirror lake. Serem dels pocs que camina, perquè la majoria no deixen el cotxe o els autobusos per moure’s. No cal dir que ja es veu en el físic de molta gent…

Contemplem el Half Dome, una muntanya que és el somni de qualsevol escalador, i el Capitan, al seu davant, amb unes vistes espectaculars. Les cascades segueixen rajant aigua, tot i que ens han dit que en aquesta època no és tant impresionant com a la primavera. Aigua no els falta en aquesta zona! Seguim caminant. els animals no tenen por, més aviat ens han dit que en tinguem nosaltres, que a vegades ataquen pel menjar! com que la gent els en dóna s’estàn tornant ganduls i prefereixen agafar-lo dels humans, que saben que en porten. Trobem un cèrvol, no sabia que tenia unes banyes tan peludes, és com un peluix enorme!

Quan arribem a Mirror Lake ens mengem la fruita que hem agafat per dinar i prenem un banyet. L’aigua està gelada! però als nens els hi és igual. Salten des de damunt les pedres i s’esquitxen.

Acabant de dinar tornem a buscar el cotxe. Volem anar a Glacier Point, un dels punts més elevats de Yosemite per contemplar tot el vall. I encara ens queda Sequoia Park. Així que agafem un autobús per anar a buscar el cotxe (tenim dues hores de tornada sinó!) i pujem a veure les vistes panoràmiques

i ens dirigim a veure les sequòies gegants. Són enormes! ens sentim formiguetes al seu costat. Sembla mentida que pugui haver arbres d’aquest tamany. El seu tàcte es de vellut, tenen com pèls a l’escorça. Ens expliquen que el seu secret per a viure és que es van morint per dins. És a dir, l’arbre tal com el veiem, sols es viu en les parts exteriors de l’escorça, la part més interior ja fa temps que ha deixat d’alimentar-la i és tansols una estructura, com una columna on s’aguanta la part viva. Un cop t’apropes te n’adones de la dimensió d’aquests colossos. Les seves branques corresponen als troncs dels arbres d’aquí! Em veieu a la foto?

Deixem el Yosemite amb l’agradable sensació d’haver estat amb uns arbres històrics i amb la calma que et dóna la natura. Anirem a dormir a mig camí entre el Parc Natural i Los Angeles, en un típic motel de carretera a prop d’una hamburgueseria semblant a la de Twin Peaks. Ens queda encara per veure les platges de Santa Mónica i Venice Beach, una ruta per la reserva india Havasupai, prop del Grand Canyon i Las Vegas!

Per fi vacances!

Porto molt temps sense un ritme regular en el bloc, i és que tinc molta feina! entre acabar el treball del postgrau, la feina, el gimnàs, les sortides d’oci i preparar les vacances no tinc temps per a res!!Però avui és l’últim dia de feina, així que tinc una setmana per preparar les vacances i acabar el treball del postgrau, doncs el setembre serà mogudet, començo secretariat i un curs de comptabilitat (ambdós online).

Aquestes vacances però han estat ben merescudes i em fan especial il·lusió. Com cada any us deixo la ruta a l’espera de que feu aportacions si veieu que hem de fer alguna cosa imprescindible!!! La destinació del 2011 és… EEUU!!

Començarem el road trip a San Francisco per acabar a la mateixa ciutat i tornar cap a Terrassa. La ruta és la següent:

2 agost i 3 agost: San Francisco. Veure Alcatraz, Fisherman’s wharf, Grace Cathedral, Chinatown, Japantown…

4 agost: Anar a veure les vinyes de Napa Valley

5 i 6 agost: anar al parc de Yosemite a veure el Glacier Point i les tipiques muntanyes que surten a les pel·lis de l’oest! acampar al mig de la naturalesa, amagant tot el menjar perquè no vinguin els osos…

7 i 8 agost:  Los Angeles: veurem Santa Mónica i Hollywood, caminarem pel passeig de la fama!:P

9 i 10 agost: ruta per anar cap a Grand Canyon

11-12 agost : caminata de 3 dies per anar a veure la reserva india de Havasupai

14 al 16 d’agost:  Las Vegas. Relax per tornar ben descansats de les vacances

17 i 18 d’agost: San Francisco. per veure el que ens queda, la Misión Dolores, Twin Peaks, el MOMA… i el Barça!!

19 tornada a casa per entrar el 22 a treballar. Quina por el Jet Lag!!!

Així que em despedeixo durant aquest mes, desitjant-vos unes bones vacances a tots!!! ens veiem al setembre!!

 

Amsterdam

Fa 3 anys que vaig anar a Amsterdam i encara no havia acabat el viatge que ja volia tornar. Sempre ho he dit i ara ho reafirmo altre cop: és la ciutat on aniria a viure. El lloc d’Europa que més m’agrada dels que he visitat.

Amsterdam és tan preciós! sigui estiu o sigui hivern, tot nevat, amb els canals  gelats i el fred traspassan-te la bufanda.

Vam arribar el divendres ja que vam sortir, per sort, 10 minuts abans que els controladors marxéssin al metge i deixéssin en ple caos a tota Espanya. Només arribar es posa a nevar! i cuallava! en 30 minuts ja hi havia més neu de la que pot haver a Terrassa nevant 2 dies! I així va seguir el dia seguent, en el que vam aprofitar per veure la casa de Rembrandt, el museu d’historia jueva, waterlooplein… També vam veure el Rijsmuseum i vam passejar pel Vondelpark.

 Passejant per la ciutat vam trobar també diferents pistes de gel on el Pol va poder patinar mentre jo em prenia una sopa calenta, i per la nit vam anar a Leidseplein a veure el futbol i l’ambient de festa de la ciutat.

També us recomano la Heineken experience, on t’ensenyen la història de la fabrica Heineken; i el Nemo, el museu de la ciència d’allà, amb un munt de jocs  per aprendre sobre electricitat, aigua, adn…

Sant Narcís a Girona

Aquest any, per Tots Sants, enlloc de menjar castanyes i panallets o disfressar-nos de bruixes o qualsevol altre ésser fosc de la nit, hem decidit passar-lo a Girona. Allà la castanyada passa a segon terme ja que són les festes de Sant Narcís, el seu patró, aquell que va atacar als francesos amb mosques gegants quan van profanar la seva tomba.

Girona, en la meva opinió, és la capital més bonica de Catalunya. El cel sempre és màgic: amb núvols ratllats i colors rogencs. Les cases de l’ Onyar reflexades a l’aigua tenen molt encant (el contrast entre la fantasia i la realitat, perquè mirant-les directament…tela) i els jardins et traslladen a una altra època. A més la tardor encara la fa més bonica, perquè  les fulles agafen colors vermells i grocs i el terra cruix mentre camines entre els arbres.

Per Sant Narcís Girona estava a tope de gent. 3 nois improvitzaven una obra sobre Sant Narcís al mig del carrer. Carnicers venien embutits en parades a l’aire lliure i els nens anaven plens de globus amb forma d’espasa o gosset. A la plaça del vi els minyons de Terrassa intentaven un 2 de 9 amb folre i manilles i l’aconseguien descarregar.

Tota la gentada esclatava d’alegria. És una sensació genial, de formar part d’una cosa important, i això que jo només estava mirant a la plaça!

Després tocava una passejada pels Galligants i anar a buscar aigua a la font del Bisbe. També contemplar les escales de la catedral tot prenent un cafè i recordant l’escena d’Agnòsia que es va gravar allà.

Vam acabar la visita donant una ullada al museu d’història dels jueus, pensant en Woody Allen, el nas dels jueus, i el conflicte amb Palestina.

Com cada cop que vaig a Girona, torno a casa pensant que m’agradaria poder anar-hi a viure! Alguna feina de periodista a la vista??

Cap de setmana a Reus

Aquest cap de setmana el Pol m’ha fet una sorpresa i m’ha portat a Reus! Hem anat a dormir a una casa modernista i hem pogut veure el delta de l’ebre des de l’aire gràcies a una excursió amb avioneta que ell havia programat!!

Veure el Delta de l’Ebre amb vista d’ocell és genial. veus la sorra, l’aigua dolça com es barreja amb l’aigua del mar, les tonalitats que agafa l’entorn: una mica de verd aquí, turquesa allà, blau fosquíssim més endins… Per sort feia molt bon dia: molt de sol i no gaire vent (s’agraeix si vas amb una mini avioneta) així que no vaig passar gens de por, sols una miqueta quan va fer l’aterratge. La única llàstima és que em van sabotejar el meu micro i amb el soroll que fa l’avió quan vola ningú em sentia, així que vaig estar una hora parlant sola i sense que ningú em respongués! Després em van dir: “estaves molt callada, que no t’agradava?” per dissimular.

Bromes a part, val la pena fer una excursió d’aquest tipus ni que sigui una vegada a la vida, per saber què és. Estem molt acostumats a viatjar en avió i veure el món des de la finestreta abans d’aterrar, però veure-ho des de tots els cantons no sempre és possible.

Després de l’excursió vam anar a visitar Reus. És petit però té bastants racons modernistes que val la pena veure. Però sobretot el que més em va agradar va ser el museu dedicat a Gaudí.

A mi m’agrada molt l’arquitectura i potser per això ho vaig disfrutar tant, però crec que encara que no estiguis molt familiaritzat amb el tema, el poder tocar les maquetes d’edificis tant coneguts com la Pedrera o la Sagrada Familia o veure com l’arquitecte vivia o calculava els pesos per fer els seus edificis és impactant. Us ho recomano!

Vall de Dàdes – Ruta de les Kasba – Merzouga

Dissabte 14

L’abdul ens ve a buscar per dirigir-nos cap al desert. El camí és llarg així que farem parada a Dàdes per dormir i continuarem fent ruta tot el diumenge per arribar a Merzouga a la tarda.

A la primera parada que fem l’Abdul ja ens té preparada una sorpresa: hi ha un bereber esperant-nos amb una serp a la mà. Perfecte! nosaltres que les haviem evitat ahir a la nit ens  la trobem a sobre les espatlles en menys de 2 segons!

Continuem pel Vall de Dàdes vorejant petits pobles, àrabs i berebèrs. L’Abdul para en un en concret, i ens explica que els homes berebèrs no treballen; ho fan tot les seves dones. Observem com és cert: a prop nostre hi ha una dona que està preparant un farcell de palla, el seu marit l’ajuda a posar-s’ho a l’esquena i ella baixa per l’empinat camí que hi ha fins a casa seva mentre el marit es queda tumbat amb altres homes, passant el dia.

També ens crida molt l’atenció que, tot i ser un poble que es veu pobre, sense botigues, sense res més que cases i com a molt un forn de pa comunitari, es veuen moltes antenes per veure la TV! a mi, personalment, se’m trenca un cliché que tenia muntat sobre la vida a l’Àfrica.

Atravessem l’Atlas per la carretera més alta de tot el Marroc. Estem per damunt dels 2.000 metres d’alçada i fa més fresqueta. Veiem alguns burros carregats i l’Abdul ens explica que el burro és el “taxi dels pobres” en aquest país.

Arribem a la Kasba Ait Benhaddou. Les Kasbes són els tipics pobles on vivien abans els berebers. Estan fetes de fang i la pluja les fa malbé. És per això que moltes estan abandonades. Aquesta però, és de les més boniques que queden i en ella s’han gravat pel·licules com Gladiador o Lawrence de Arabia.

Dinem a Ouazarte, on veiem un altra Kasba d’estil semblant i continuem la ruta fins arribar als “dits del mico” una muntanya que ens va recordar molt a Montserrat.

Finalment arribem a l’hotel, a Tinghir. El dia següent ens espera Merzouga!

Diumenge 15

Abans d’agafar la carretera cap al desert fem via cap a Les gorges del Todgha, un emplaçament perfecte per aquells que els hi agradi l’escalada, a més d’una zona fresqueta que va molt bé per fugir de les temperatures que hem trobat al Marroc.

Després de veure les gorges, agafem el cotxe per ja no parar fins arribar a Merzouga, la porta del desert. Fa bastant mal temps, hi ha núvol i ens diuen que potser plourà. Dinem i fem una migdiada fins les 17h, hora a la que em quedat per anar a fer una volta en 4×4 pel desert.

Es fan les 5 de la tarda i comença la nostra visita al desert. Tenim la sort que… està PLOVENT!!! sembla mentida. Quants cops deu ploure al desert? potser 7 a l’any? i ens toca!! El guia ens porta a un poble on ens reben amb un tè calent i tot de balls i música. Després ens ensenya alguns pobles abandonats després que deixes de ser colònia francesa. I per últim ens posa de cap amunt, cap avall i de cantó amb les dunes del desert. El desert és genial! amb una sorra vermellosa i càlida, finíssima. Un gustasso per correr i fer campionats a veure que fa el salt més lluny.

Després de l’excursió descansem a la piscina de l’hotel i… a dormir aviat perquè ens haurem de llevar a les 4:30 del matí per agafar els camells i anar a buscar una duna elevada per veure la sortida del sol!

Dilluns 16

Ens llevem i sortim de l’habitació. Està tot fosquíssim!! veig una cosa negra que es mou davant la porta. És un escarbat. Un escarabat del desert! molt gran i negre i es mou lentament:ara les dues potes d’un cantó ara les de l’altre. Ni s’inmuta! i jo estic histèrica pensant que com n’hi hagi molts em moro. Anem a buscar els camells i jo veig escarabats per tot arreu! no hi ha llum i les caques dels camells són boles negres, ja em diràs que semblen a la meva imaginació. Sort que els camells són molt alts i quan pujo en el meu em salva del terra.

Caminem durant mitja horeta fins arribar a una duna molt alta. Aleshores “aparquem” els camells i caminem per damunt les dunes per agafar un bon lloc.

La sortida del sol és espectacular. Sembla mentida! tarda en arribar però després va súper ràpid! i veure-ho en el desert…amb aquella sensació de perillositat i encant alhora…és una experiència totalment recomanable!

Ara ens queda ja tansols Fez i Casablanca. Així que amb el record de la sortida del sol agafem el cotxe per fer tot un dia de trajecte cap a la tercera ciutat més gran del país.

Enllaços relacionats: Marrakech

Marrakech

Dimarts 10

Dimarts, 10 d’agost, el nostre avió arriba a marrakech. Són les 11.30h i al posar els peus al terra de la pista d’aterratge notem com si un microones a tota potència es posés damunt nostre: 48ºC i el pitjor: un vent calent que encara et fa suar més. Ens dirigim cap el Riad. El cotxe ens deixa a Bab Doukala i el conductor ens diu que hem de seguir caminant perquè pel tamany, no poden entrar automòbils a segons quins carrers. Comença l’aventura:

Baixem del cotxe i ens trobem al mig d’un carrer ple de parades amb menjar, pastissos, carn i fruita. a l’esquerra tenim algun burru transportant material, un home tiva d’un carro ple de fruites, les motos són súuuper antigues i funcionen amb pedals, com una bicicleta! però el que impacta més és la olor: espècies, animals, persones. Tot barrejat genera un aroma que mai abans havia respirat. Una olor durant molts dies en aquest viatge, fins el punt de respirar-la i sentir-te com a casa. El nostre Riad està en un carreró estret de la Medina però quan obre les seves portes, allò és el paradís. Una piscina per refrescar-te, un jardinet amb l’únic soroll de l’aigua de la font i algún que altre ocell, i un llit enorme per poder descansar després de descobrir la ciutat.

Després de deixar les coses i fer algunes gestions (com fer-ho per poder anar al desert, canvi de dies a l’hotel, etc) anem a dinar a la plaça per excelència: Jmna El fna. Primera sorpresa del dia: mentre dino un escarabat puja per la taula per prendre’m el dinar! m’encantaaa!!! són els bitxos que més odio! els hi tinc fòbia!!  Acabem de dinar (com puc) i anem al zoco, quedem meravellats: tothom ens crida: entreu a mirar. D’on sou? Barcelona? Barça!! Busquem la Madrassa Ben Youssef i pel camí ens trobem un noi amb la samarreta d’Ibraimovich. Li diem “Barça!!” i ja té l’oportunitat per apropar-se a nosaltres: ens diu que la Madrassa està tancada i que ens portarà a una festa. Molt sospitós tot plegat… el seguim i ens porta a les curtidories. Fa una pudor insuportable. Estant estovant la pell de les ovelles, burros, dromedaris…amb fems de colom!

Ens porta una mica de menta i ens explica tot el procés. Després ens du a una botiga i ens deixa allà sols amb l’amo. Estem acorralats! Això ens passa per novatos…acabem amb un puf de pell de camell i uns quans dirhams menys a la cartera… Després de donar-li una propina al noi tornem a veure les parades i ens canviem de roba per anar a Le Comptoir, undels pocs llocs on podem demanar alcohol de la zona nova de la ciutat (a la Medina, ni pensar-ho) i on ens fan un espectacle de dança del ventre amb avi inclòs posant diners a les calces faldilles de la ballarina.

Dimecres 11

La nostra guia, Laila, ens espera per ensenyar-nos les principals atraccions turístiques de la ciutat. Comprem un tiquet per poder entrar a la Madrassa Ben Youssef, on un centenar d’estudiants es submergien en el Corán per acabar sent jutges, metges, administratius… Veiem l’art islàmic. La importància de l’aigua, la gemoetria en els gravats.

Després veiem un Hammam al museu de Marrakech

i per últim la Qubba, el monument almoràvit més antic de la ciutat.

La Laila ens porta després de zocos: a les botigues que ella considera importants. Anem a una farmàcia bereber plena d’espècies i cosmètics. El farmacèutic ens ensenya el que té: “esto para la carne”, “esto como vicks vaporub” i ens enxufa al nas unes boletes que realment et fan arribar l’aire fins l’estómac.  Sortim amb una bossa plena d’oli d’argan, oli d’arnica, khol, tè a la menta, tè relaxant.. i anem al “corte ingles de marrakech” una tenda plena de babuches, llums, gots de tè. Mirem pero no comprem Estem aprenent ja. Per acabar donem una ullada a la plaça des de la terrassa del cafe du france mentre escoltem com el muecí crida a l’oració.

A la tarda anem als jardins majorelle, dissenyats per Ives Saint-Laurent. Entre els seus arbres hi trobem algunes pareles amagades en una cita romàntica.

La vegetació ajuda realment a tenir intimitat. Intentem pfer una foto amb el temporitzador i la càmera cau a terra. És el segon dia i la càmera s’ha obert i no podem fer fotos! merda! l’havia comprat per anar a Menorca. No ha durat més de un mes. Busquem al Gueliz un swatch a veure si amb un tornavís podem obrir la carcassa i posar-ho tot a lloc. El trobem i, un en principi reticent, rellotger ens obre la càmera ho posa tot bé i a l’apretar el botó la càmera…funciona!!! Anem a celebrar-ho anant a sopar al Cafe de la poste, un restaurant colonial amb una barreja de tradició àrab i francesa.

Dijous 12

Dijous és el primer dia de Ramadan. El nostre guia, Abdul, està content, perquè anem a Essauria, un poble pesquer amb un clima més fresc, petit i replet de tendes i gavines. Així el pobre no ho passarà tan malament per no poder beure aigua ni menjar res de les 4:30 am fins les 19:30!

Passejem per la ciutat sorprenent-nos del canvi de temperatura. Sembla que haguem canviat de país! Dinem al Chalet de la Plage amb un cambrer molt catxondo que ens recomana el peix raya a la meniere, una meniere molt marroquina.

Després seiem a la sorra mentre veiem als surferos fent equilibris amb les ones i les dones arremangant-se els pantalons per poder-se mullar una mica. Després de passar el dia tornem a la Jmna El fna per veure com a la nit es transforma en un lloc completament diferent.  Sopem amb uns amics amb els que hem coincidit i anem a donar una volta  per verue tot el que hi ha: uns travestis fent la dança del ventre,

un home que intenta fer passar una pilota de futbol entre dos bolos sense que caiguin, un encantador de serps, un bufón o un mico que t’arranca els cabells quan intentes fer-te una foto amb ell.

Divendres 13

Últim dia a Mararkech. L’aprofitem per anar a veure els Jardins Agdal i fer compres al zoco. Els jardins són en realitat una enorme extensió agrària plena d’oliveres i arbustos. Arribem al llac on va morir un dels reis de Marroc ofegat. Està ple de peixos enormes que demanen menjar! continuem caminant i ens perdem entre les oliveres. Fa calor i no trobem la porta de sortida. Decidim saltar el mur i anem a parar a l’altra banda del jardi… perfecte… Després de travessar oliveres i plantetes arribem a un mur molt més alt que té un forat tocant les arrels d’una palmera. El Pol diu que passem per allà. Ens queda l’esquena plena de sorra i jo ja estic maleint-ho tot quan a sobre, davant meu, veig una serp. Em poso a cridar mentre el Pol va rient. M’enfilo sober un muret d’un pam  i sento que un guardia ens crida l’atenció. Ens diu que tornem per on hem vingut. I jo crido que ni boja!

aquí estic buscant serps

Finalment seguim caminant fins a trobar una porta que ens porta al final de la medina. Estem bastant desorientats i un home ens guia fins a la Mellah, el barri jueu, no sense fer-nos anar abans a la seva botiga d’espècies.

Al final ens deixa al Palau El -Badi i d’alla, ja anirem sols i mig orienatts, a Jmna el Fna. La tarda la passarem comprant arracades, collars i llums al zoco, i soparem a Al Fassia (un dels millors llocs on he sopat aquestes vacances), un restaurant gestionat exclusivament per dones vidues o divorciades on fan una Pastilla deliciosa.

Enllaç relacionat:

Vall de dàdes – ruta de les kasba- Merzouga