EEUU: de San Francisco a Las Vegas en 20 dies (Part 1)

Aquestes vacances com ja vaig anunciar en l’últim post vam creuar l’oceà ( jo per primer cop!) per anar al Nou Món! Un nou món que jo no m’esperava molt diferent al nostre; ja haviem estat al Marroc i les diferències culturals entre orient i occident se’m feien més òbvies.

Però quina ha estat la meva sorpresa al descobrir que EEUU si que és diferent a Europa. Tenen una forma de pensar més pràctica, l’estil de vida no coincideix en moltes coses i la forma de ser de la gent tampoc. Això, encara que no ho sembli, es pot apreciar en la construcció de les seves ciutats, la seva relació amb els veïns i familiars, i també amb el tracte amb els turistes.

Dimecres 3 d’ agost

Després d’arribar la nit del 2 d’agost a San Francisco i anar amb el meu cosí Robert i la seva novia, Emily, a sopar a un mexicà  de La Misión (La Misión està farcit de mexicans i tots els cartells són en espanyol!) ens llevem ben aviat. Aprofitant el canvi euro-dòlar favorable hem decidit comprar una càmara reflex per immortalitzar el viatge. La comprem a Union Square, a una botiga regentada per uns pakistanesos.

Aprofitem també per comprar-nos un mòbil. Allà no és com a Espanya, comprem per 70$ un mòbil amb el que tenim incloses  per un mes totes les trucades a mòbils i fixes d’EEUU i a tots els fixes d’arreu del món. Serà perfecte per contactar amb hotels, restaurants, familia a EEUU i a Espanya.

Ara si, tot “equipats”, comencem a gaudir de San Francisco. És una ciutat molt europea. Edificis alts, tramvia, autobusos, taxis, cotxes, bicis malgrat haver unes pujades que un escalador novell podria definir de 4t grau… passejem per Fisherman’s Wharf, el moll, on olorem els típics entrepans de cranc i sentim els lleons marins, que prenen el sol davant del Pier 39.

En el Pier 39 també ens trobem amb un mercat de fruita i verdura fresca. A San Francisco es cuiden, els agrada el natural. Serà dels pocs llocs que trobem a EEUU en que hi hagi aquesta conscienciació. Quan arribem al Pier 33 contemplem Alcatraz. És certament fantasmagòrica.

Mentre hi anem amb el ferry recordem la pel·lícula de Clint Eastwood, “Escape from Alcatraz“. Allà dins ens explicaran els fets que narra el film.  No dic que els presos no es mereixéssin fugir…realment van tenir ingèni; però ja us puc assegurar que dubto que anéssin molt lluny…estem a agost però el vent que fa glaça les venes…només en pensar en tirar-te al mar i arribar a la costa sortejant taurons i corrents d’aigua gelada, te n’adones de la dificultat de la tasca.

Quan acabem la visita a Alcatraz quedem amb el meu tiet i el meu cosí. Ens portaran a un restaurant xinès que no es pot comparar de cap de les maneres amb els d’aquí. Es demanem un peix bonissim i una sopa amb wantuns que encara somio. Arribem a l’hotel contents i amb ganes que arribi el dia següent: ens aproparem a Napa Valley a veure les vinyes californianes!

Dijous 4 d’agost

Avui anem a Napa i per això hem llogat un cotxe, que serà el nostre mitjà de transport per arribar a Las Vegas. El dependent, un indi que em diu que li encanta el meu pircing al nas i m’explica que allà les dones se’l posen quan es prometen, ens dóna un Mustang descapotable! Agafem l’autopista i ens dirigim cap el Nord. La primera sorpresa, és creuar les muntanyes que rodejen San Francisco i entrar en la calor! San Francisco és un microclima. Allà sempre hi fa fresqueta i hi ha una mena de humitat que a la nit et deixa la jaqueta xopa. Però en 10 minuts pots estar al sol de California. ens treiem els jerseis i obrim la capota del cotxe.

Comencem la ruta per les vinyes de california, tastarem alguns vins, no tenen res a envejar als mediterranis! de fet fins i tot alguna vinya és d’estil mediterrani, com la del Castell di Sant Angelo

Després de fer una mini-migdiada en un dels jardinets d’una vinya, agafem el cotxe per anar a Tiburón, un petit poblet a l’altra cantó de la bahia on les gavines passejen tranquiles entre els turistes, que contemplen l’skyline de San Francisco de fons.

Tornem ja cap a San Francisco, doncs hem d’anar a sopar a un restaurant a prop del city Hall, que aprofitarem per veure, i aquí se sopa aviat! Ja hem entrat altre cop al microclima, la jaqueta es fa necessària i la boira ens està esperant!

divendres 5 d’agost

Avui deixem San Francisco (hi tornarem al final del viatge) i marxem direcció Yosemite, un dels parcs naturals més famosos d’EEUU. Primer de tot però, passem pels diferents miradors on contemplar el pont de San Francisco, recorrent la Legion of Honor i el Golden Gate Park.

Travessant el Golden Gate arribem a Sausalito i les seves cases flotants. Sausalito és com Tiburón però té una peculiaritat i és que, durant la Segona Guerra Mundial, molts artistes i bohemis van començar a instal·lar-s’hi, fent-se cases flotants sobre la bahía. Quan t’endinses dins aquest barri trobes infinitat de llocs curiosos on fer fotografies.

Un cop vist ens dirigim cap la nostra pròxima parada, un Motel a una hora d’una de les entrades de Yosemite (n’hi ha 4) on dormirem amb uns veïns molt especials, els cèrvols.

Dissabte 6 d’agost

Dissabte ens  llevem aviat. És cap de setmana i el Parc de Yosemite s’omple de families i turistes. Arribem a Big Oak Flat, la nostar entrada, i comencem l’excursió, primer en cotxe, més endavant aparcarem i farem una excursió a peu fins a les cascades i el mirror lake. Serem dels pocs que camina, perquè la majoria no deixen el cotxe o els autobusos per moure’s. No cal dir que ja es veu en el físic de molta gent…

Contemplem el Half Dome, una muntanya que és el somni de qualsevol escalador, i el Capitan, al seu davant, amb unes vistes espectaculars. Les cascades segueixen rajant aigua, tot i que ens han dit que en aquesta època no és tant impresionant com a la primavera. Aigua no els falta en aquesta zona! Seguim caminant. els animals no tenen por, més aviat ens han dit que en tinguem nosaltres, que a vegades ataquen pel menjar! com que la gent els en dóna s’estàn tornant ganduls i prefereixen agafar-lo dels humans, que saben que en porten. Trobem un cèrvol, no sabia que tenia unes banyes tan peludes, és com un peluix enorme!

Quan arribem a Mirror Lake ens mengem la fruita que hem agafat per dinar i prenem un banyet. L’aigua està gelada! però als nens els hi és igual. Salten des de damunt les pedres i s’esquitxen.

Acabant de dinar tornem a buscar el cotxe. Volem anar a Glacier Point, un dels punts més elevats de Yosemite per contemplar tot el vall. I encara ens queda Sequoia Park. Així que agafem un autobús per anar a buscar el cotxe (tenim dues hores de tornada sinó!) i pujem a veure les vistes panoràmiques

i ens dirigim a veure les sequòies gegants. Són enormes! ens sentim formiguetes al seu costat. Sembla mentida que pugui haver arbres d’aquest tamany. El seu tàcte es de vellut, tenen com pèls a l’escorça. Ens expliquen que el seu secret per a viure és que es van morint per dins. És a dir, l’arbre tal com el veiem, sols es viu en les parts exteriors de l’escorça, la part més interior ja fa temps que ha deixat d’alimentar-la i és tansols una estructura, com una columna on s’aguanta la part viva. Un cop t’apropes te n’adones de la dimensió d’aquests colossos. Les seves branques corresponen als troncs dels arbres d’aquí! Em veieu a la foto?

Deixem el Yosemite amb l’agradable sensació d’haver estat amb uns arbres històrics i amb la calma que et dóna la natura. Anirem a dormir a mig camí entre el Parc Natural i Los Angeles, en un típic motel de carretera a prop d’una hamburgueseria semblant a la de Twin Peaks. Ens queda encara per veure les platges de Santa Mónica i Venice Beach, una ruta per la reserva india Havasupai, prop del Grand Canyon i Las Vegas!

“coca” de butifarra gratinada

Diumenge vam fer una calçotada i barbacoa a casa els meus pares i me mare ens va fer uns tuppers al Pol i a mi per tenir menjar durant la setmana. En un d’aquests tuppers hi havia dues botifarres i una botifarra negra fetes a la brasa. Com que estaven una mica seques vaig pensar que estaria bo fer-hi una salsa per a que passés millor i així ha sortit aquesta coca:

Ingredients

- pa de truita

- botifarra

- botifarra negra

- salsa de tomàquet

- crema de llet

- formatge

- esparregs (opcional)

Talla les botifarres a trossets molt petits i posa-les en una paella amb la salsa de tomàquet, una mica de formatge estil “tranchetes” i la crema de llet. Posa-hi sal i pebre al gust i reserva.

Talla els espàrregs i fregeix-los a la planxa fins que estiguin molt tendres. Obre com si fessis un entrepà el pa de truita i torra’l una mica. Un cop torrat posa-hi el preparat que em fet amb la botifarra, els esparregs i formatge per gratinar. Gratina-ho al forn i ja estarà llest per servir!

 

 

proves des del tren

es genial aixo de tenir mòbil amb 3G! Estic al tren, propera parada valldoreix, i puc escriure al bloc! I tot gràcies als reis! I és que m’he portat molt bé i ells m’han portat moltes coses: el mòbil, una motxilla, diners, roba i un sopar pel Sena veient la torre eiffel tota iluminada amb les llumetes de nadal! I a vosatres, què us han portat els reis?

quin perill!

mireu aquest home:

i si voleu, en podeu saber més clicant aquí

És que és tant fort… com pot ser que després de dir coses tant bèsties com:

“Estas mujeres que aún no huelen a ácido úrico... este olor a santidad, que parecen lionesas de crema, limpias, todo dulce… de primer rasurado, que no pica”

segueixi a la tele tan tranquil i digui ai només són gustos de cadascú, Ni disculpar-se ha fet, encara que sigués hipòcrita.

Quin fàstic que em fa salvador sostres…FAAASTIIIICC mare meva què s’ha pensat per després dir que era una conversa privada i sobre els gustos de cadascún…malalt que està malalt…i persones així estan a la tele de tertulians… u.u

I no t’ho perdis! que després en el seu bloc diu:

“a difusió que se n’ha fet em sembla lamentable, tant per fer el joc als qui fan aquest tipus de coses com per l’escàndol que ha causat una normalíssima conversa entre amics, insisteixo que privada i en el to que es tenen aquesta mena de converses privades, sobre els tipus de cossos que ens agraden o ens deixen d’agradar.”

Sobre els tipus de cossos que ens agraden!!! t’agraden les nenes joves i encara dius que no tens un problema? per favor quant malalt “suelto” que corre pel món…encara que després de sentir el que va dir sobre haití, no sé de què m’estranyo…

som quimica!

no et passa mai que a vegades necessites desfogar-te i no saps com fer-ho? o vols plorar perquè si en aquest moment et talléssin per la meitat saps que sortirien tot de llagrimes, però ho intentes i ni s’humiteja una miqueta el teu ull. O al contrari, no pots parar de riure i potser no és el millor moment per fer-ho. A vegades és incongruent la forma que el cos reacciona per expressar el teu interior. És com si es muntés una cuirassa i el “jo” que tens dins hagués de lluitar per poder sortir d’ell mateix, de la seva armadura.

Alguns cops penso en el meu interior com si es tractés d’un laboratòri. M’imagino tot de tubs i canyeries amb líquids de diferents colors; amb els imputs externs aquestes tuberies es mouen i s’acceleren, o canvien la seva posició, provocant que una part del líquid que passava per la tuberia caigui en algun altre lloc on es troba un altre producte químic i la unió dels dos explosiona i em fa reaccionar d’una forma o una altra. Depenent de la brusquetat del moviment  s’aconsegueixen mescles més o menys fortes i la meva reacció externa és proporcional a aquesta “fortor” del producte generat.

El problema és que la majoria de nosaltres no som químics i això ocasiona que, molt sovint, ens equivoquem amb les mescles que fem i per determinades motivacions exteriors utilitzem formúles més “heavys” de les que s’haurien de fer servir i l’explosió quimica es sobredimensiona.

Era una turista del carrer que jo vaig voler fotografiar, no era guapa crec que era eslava, crec que portava unes hores perduda dins del seu mapa. Vaig convidar-la a fer un café com algú va fer quan jo era a Praga, però la conversa era impossible una mica freda. Vaig dibuixar-li el meu carrer, la plaça i el metro i el Tibidabo, però era inútil deia coses ben extranyes. Digue’m com se diu un raig de sol, una platja deserta, el vent vora el mar, com se diu convido jo, com se diu ho sento, però hauria de marxar. Era la turista del café que jo vaig saber entretenir, ara més guapa, segur que era eslava, segur que naixia una cosa extranya entre nosaltres. Vaig inspirar-me a improvitzar tota una mímica de gestos, tu ets aquí, cap amunt la ciutat s’acaba, si vols pujem aquest carrer i entendràs on és el mar, veuràs que no és tan gran la ciutat. No sé on m’estic ficant, un altre cop aquest carrer, però els dos sabem que això ara ja no importa. Digue’m com se diu un raig de sol, una platja deserta, el vent vora el mar, com se diu convido jo, com se diu ho sento, però hauria de marxar. Somriu quan jo li prenc la mà i sento que torno a improvitzar i ens donem un petó que acaba de matinada. Vaig ser feliç fins l’endemà, però ella no hi era al despertar i ara sóc jo qui és troba perdut en el seu mapa. Digue’m com se diu un raig de sol, una platja deserta, el vent vora el mar, com se diu convido jo, com se diu ho sento, però hauria de marxar.

“I love Escassi” o “venc el meu cos per la fama i la pasta”

Això és el que haurien de preguntar a les noies que han presentat el seu “curriculum” per a participar a l’aberrant programa “I love Escassi“, que emet Tele 5 des d’ahir i durant unes nou setmanes. En ell 8 dones madures lluiten per aconseguir que Escassi les trii com a parella.

Osigui, per entendren’s, Tele 5 ha muntat un harén perquè aquest home trii. Però no acaba aquí la cosa, perquè a sobre aquestes 8 dones, a les que el programa ven com “l’experiència i la sabiduria” hauràn de combatre contra unes joves de 20 anys, que són “la bellesa i el pecat”. Així que conilletes playboy desesperades per trobar un ric que les mantingui vs ex-conilletes playboy desesperades per trobar un ric que les mantingui, pq telecinco no t’enganyis! si una dona és capaç de presentar-se a un programa perquè un home les credencials del qual són: tinc pasta i sóc famos perquè la posi en una llista de possibles conquestes ha de ser ex-conilleta buscona o li ha anat molt malament la vida i ja no sap quin camí seguir.

I és cert que hi ha programes semblants, a TV3 en feien un fa uns anys que tots hem vist: “Amor a primera vista”, però homes i dones triaven i potser hi havia la sort de triar a la persona que t’havia triat, i les proves es basaven més en formes de fer i de ser que no pas en espectacles erotico-festius, com seria el cas de “Mujeres y hombres y viceversa”. Però muntar al ric de torn un “lligòdrom” ja és passar-se. Sentir que a sobre ell diu que no li agraden gaire les 15 dones que han triat ja és per tirar-li una vaixella a la cara, i que a sobre el programa es basi en el concepte de dona-objecte sexual (tant per les madures, com per les jovenetes que encara és més descarat) descalifica a tots els participants i demostra els limits als que està arribant la televisió i la merda que suporta-demana l’audiència. El pitjor de tot és que no és que Espanya sigui un país de pandereta, és que això ja està passant a tota la terra així que d’aquí uns anys coeficient intel·lectual dels nostres fills zero com seguim així, així que siusplau, si mireu això penseu en la merda que les genereacions posteriors hauran de “tragar” de la tele per culpa nostra.

Propòsits pel nou any, 2010

Ja estem acabant l’any i, com vaig fer l’any passat, vull enumerar el meu llistat de propòsits per així poder fer una valoració de com es va portar el 2010 amb mi un cop transcorreguts els seus 12 mesos. Però primer hem de veure què tal el 2009!

El 2009 ha estat complicadet per mi… moltes i moltes emocions fortes, però les estic aguantant totes! i el millor és que m’estan fent créixer! els proposits que tenia eren:

1- Tornar a Amsterdam
2- Tornar a Londres
3- Independitzar-me
4- seguir estalviant diners del sou i aprendre a utilitzar-los (cosa encara més important!)
5- seguir tant bé amb el Joel com em sento ara
6- aprendre anglès de debò
7- aprendre a viure amb menys coses materials
8- no ser tan autocrítica

A veure què puc dir… la veritat és que en propòsits no hem complert les expectatives… ni he tornat a Amsterdam ni a Londres, ni segueixo amb el Joel. Ara, independitzar-me ho he fet (durant uns mesos!), aprendre anglès, estic fent un curs, he apres a gestionar-me molt millor els diners ( coses de la independència) tot i que això de viure amb menys coses materials… ara mateix ho estic incomplint ho reconeixo, la roba és material i m’estic canviant l’armari a marxes forçades així que no puc dir que ho hagi aconseguit. I no ser tan autocrítica…més que superar això estic aprenent a racionalitzar totes les meves autocritiques i ser crítica també amb els altres, que això em fallava bastant.

I quins són els propòsits pel 2010?

1- seguir creixent en una feina que em permeti forjar-me un bon curriculum
2- aprendre a dir millor les coses però no tenir por a dir-les quan cal
3- estudiar més coses: vull saber més coses sobre art, cine, música…
4- viatjar!

No tinc gaires propòsits aquest any… potser perquè em sento bastant a gust amb el que tinc ara mateix. No em puc queixar! les amistats em responen i en tinc moltes més de les que en un principi pensava, la meva familia és un model a seguir i la resta de coses sóc jo la que les puc canviar, així que el que més demano pel 2010 són forces per seguir endavant!!!!

El debat sobre la prostitució

Què cal fer amb la prostitució? legalitzar-la? abolir-la? Hi ha falta de consens polític i social sobre el tema, fet molt normal si tenim en compte la complexitat que aquest té. Parlar sobre prostitució significa parlar sobre les xarxes il•legals, el proxenetisme, la vida en l’espai públic, la seguretat de les treballadores del sexe, etc. impulsar una iniciativa legislativa sobre el tema és iniciar un debat llarg i complex amb un munt de protagonistes.

El que està clar és que, de les opcions que hi ha sobre la taula, la il•legalització és una arma inútil: tant sols fomentaria la clandestinitat de la prostitució. Però la proposta d’ICV sobre les “zones de tolerància” tampoc és la millor: sols solucionaria una petita part del problema i, d’altra banda, no es tracta de fer guetos on es pugui exercir la prostitució.

Potser el més raonable seria fer una regulació parcial de la prostitució. En aquest sentit, el que proposa la consellera Tura és interessant (de fet és molt semblant al fet a Alemanya): que el comerç sexual es realitzi a locals controlats que garanteixin la seguretat sanitària de les treballadores i que aquestes cotitzin a la Seguretat Social i paguin impostos, treballant en una mena de casa autogestionada. Això ajudaria a combatre el proxenetisme i la màfia sexual.

El tema de la prostitució és complicat, per això no podem anar “tapant forats” sinó que hem d’encetar un debat profund sobre el tema per intentar trobar la millor solució, no a problemes puntuals, com la degradació que pot tenir l’espai públic, sinó als problemes greus, com són el tràfic de dones, la prostitució forçada, etc.

Sant Joan

Avui la Betty ha pujat les fotos de la revetlla de Sant Joan i per fi us puc ensenyar una miqueta què vaig fer. Feia molt que no celebrava la Revetlla fora de casa i quan la Betty va dir que a casa seva organitzava una festa eivissenca vaig dir-li a la Montse que haviem d’anar-hi! El requisit era anar amb alguna coseta de blanc. Vaig pensar en posar-me el tipic vestit eivissenc que tinc però feia un fred que pelava i m’havien dit que la Betty tenia un jardinet i era on fariem el sopar. Cadascú vam portar una miqueta de tot: patates, beguda, truites i, com no, la imprescindible coca!

Casa la Betty és impresionant! té una piscina il·luminada per la nit, un porxo amb un espai per la barbacoa que és de luxe i un jardí ple d’arbres i gespa molt acollidor.

Us deixo amb algunes fotos!