Pàgines per no aburrir-se

Cada cop entenc més que en realitat la majoria de les feines són un cúmul d’hores perdudes i que el fet de tenir un horari de 8h al dia no té cap sentit, perquè segurament si estiguéssim 4 hores acabariem la feina que tenim en 8 amortitzant el temps de debò. A això s’hi arriba facilment: heu vist la quantitat de blocs i pàgines de distraccions/lleure/tonteries/xorrades que circulen per la xarxa? Aquí hi ha algú que li sobra el temps per malgastar-lo en xorrades!!! però no ho dic per a retreure-ho, al contrari! què fariem alguns sense ells?

Per això us deixo algunes de les millors pàgines que he trobat per passar l’estona davant l’ordinador:

Asco de Vida: una de les millors webs. Pots animar-te llegint les penes dels altres o intentant adivinar quina de les entrades és un Fake (perquè hi ha cada una que dius…aliguaaal)

Tenia que decirlo: el mateix però per no explotar quan vols dir una frase i no pots aguantar-te més però saps que dient-ho pots rebre una bona hòstia. El que fa l’anonimat d’internet

Tumbrl: a la meva vida han aparegut fa molt poquet, potser buscant a wikipedia en sé alguna cosa més… però n’hi ha de realment bons, com per exemple el de copiapega

Photoshop Disasters: a vegades et preguntes com pot ser que revistes tant famoses com Vogue o empreses serioses i internacionals puguin contractar a dissenyadors tan panolis com per esborrar una cama, convertir el braç d’una model en una extremitat més gran quela resta del seu cos, etc

Dandoporculo: és un web però també és un Tumbrl. curiós el fet que alguns dels seus posts després són inspiració per a Asco de Vida…

Theberry: un munt de galeries per poder triar i remenar fotos de famosos, no famosos, desastres…

M’agrada molt el que fas

Ahir el Pol i jo vam anar a veure al Capitol “M’agrada molt el que fas”, una història d’amics, hipocresia i sinceritat.

4 personatges i el menjador d’una casa són l’únic necessari perquè l’obra ens mostri amb diàlegs súper divertits una de les coses de les que ningú ens escapem: la crítica despiadada dels nostres “amics” quan no els estem sentint (o es suposa que no els estem sentint).

Però és que qui no ho ha fet mai? qui no ha anat criticant pel carrer i s’ha girat per controlar que justament darrera no hi hagi la persona que està deixant verda? Qui no s’ha rigut de coses dels seus amics dient que “quina jeta tal” o “que cap***o qual” i després ha fet com si res i ha seguit parlant i rient i explicant coses a l’amic criticat com si el que estava fent fa unes hores (o minuts inclús!) no hagués passat mai?

Podré semblar molt hipòcrita davant vostre al reconèixer que faig això, però no podeu criticar-me perquè que tiri la primera pedra qui no ho ha fet, no? Però és que, en realitat, molts cops critiques per criticar i sovint allò que estas dient que ha fet el teu amic, que consideres una depravació o una barbaritat, al veure’l es dil·lueix en la seva personalitat i perd importància i segueix sent el teu amic i creus que, per res del món, encara que a vegades el critiquis, el voldries perdre.

L’obra és divertidíssima, els amics pijos estan clavats i les continues referències a les converses anteriors fan que valoris molt més el treball de diàleg que s’ha realitzat.

Ja sóc a casa!!

Ja torno a estar a Terrassa després de 4 dies a la ciutat de la moda i vinc molt contenta! M’havien previngut que Milà és gris, fa fred i no té gaires coses a veure i, suposo que justament per això, quan vam sortir de la boca del metro Duomo i em vaig trobar aquell mastodonte blanc davant em va encantar!!

També he de dir que hem anat molt amb la calma, parlant més que visitant, i prenent capuccinos i aperitivos a les nits tot fent-la petar. M’ha anat molt bé per desconnectar, però també per pensar i parlar-ho amb una molt bona amiga. De fet li vull agraïr molt a la Montse que hagi vingut amb mi perquè sé que no era una companya de viatge fàcil! alguns alts i baixos he tingut i ella ha estat en tot moment per mi. No puc queixar-me eh! em podeu tenir enveja per això XDDD

Llocs que m’hagin agradat… el carrer de Brera, el castell Sforcesco, la plaça del Duomo, i com no, l’enorme Zara, l’obikà, un bar on vam anar a sopar molt “cool” i amb una mozzarella de diferents tipus bonissima ( i una pinya colada encara millor!)

Aquí teniu algunes fotos!

PD: aah! i també en poso una del que em vaig comprar a Milano, és una camisa-vestit palabra d’honor preciós! i considero IMPRESCINDIBLE fardar d’ell encara que a la foto només es veu la part de dalt XDDDDDDD

Sorolla – Visions d’Espanya

Segurament molts de nosaltres quan sentiem a parlar de Sorolla ens venia en ment aquesta imatge:

però Sorolla és molt més, i això ho podem descobrir anant a veure l’exposició que se’ns presenta al MNAC, a Barcelona. Com que a la UOC havien organitzat una sortideta aquesta tarda m’he apuntat a la visita guiada de l’exposició i trobo que és realment recomanable, doncs el guia t’endinsa dins del món visual de l’artista de forma divertida i entenedora. Què podreu trobar a l’exposició? doncs es tracta dels panells que hi ha a la Hispanic Society of America, teles immenses situades a 3 metres d’alçada i que decoren tota una sala biblioteca amb motius de diverses zones de la península Ibèrica. És interessant veure els contrastes de llum i de sombra amb els que juga l’artista depenent del lloc que està pintant: València es presenta inundada de color, amb els taronges, els rosats i vermells, en canvi Navarra contrasta per la grisor de l’ambient, el fred.

També és interessant veure com representa Sorolla Espanya, perquè moltes de les situacions dels seus quadres no les podrem trobar mai al carrer. Catalunya per exemple, ens la mostra amb el típic paisatge de la costa brava, els pins, el mar blau intens, les crestes de la costa. Però en aquest paisatge ell hi afegeix el que passa a peu de platja, a la llotja, en un altre ambient: la venda del peix es troba doncs al mig d’un pinar. O Sevilla, a sevilla ens presenta uns natzarens tots vestits de negre duent la verge que no els correspon per la seva forma de vestir. etc.

Després d’aquest petit resumet, res més a dir, tansols animar-vos a que aneu a veure aquests quadres. No tots podem anar a Nova York a contemplar-los!!!

Visita al Cosmocaixa

Feia anys i panys que no anava al museu de la ciència de Barcelona. Tants que fins i tot, ara que he tornat, ha canviat el nom i els propietaris i és el Cosmocaixa. Si no hi heu anat, feu tard com jo, perquè realment ho pots passar bé amb la gran quantitat de “jocs” i experiments que hi ha allà per a xafardejar i entendre una mica la física i la quimica que ens rodeja en la nostra vida quotidiana.

A més, també val la pena estar una estoneta en el seu jardí, un ambient estil minimalista en el que prendre el sol mentres descanses de  la passejada de rampes (fins a 5 plantes) del museu.

Aprofiteu aquesta setmana que és la setmana de la ciència i l’entrada al museu és gratuita!

Propostes de cap de setmana

Alphonse Mucha: Seducció, Modernitat i Utopía: Ahir es va inaugurar l’exposició d’aquest artista de l’Art Nouveau al Caixaforum de Barcelona. Mucha va ser un dels difusors de la modernitat publicitària i va crear preciosos cartells per a obres de teatre, publicitat i decoració. A la mostra podem contemplar més de 200 creacions de l’autor, que relaciona de forma sublim l’art modern i el Kitsh en una barreja d’art i màrqueting comercial.

Cal dir que l’exposició va ser vista per 350.000 persones quan va estar exposada al Caixaforum de Madrid, i no és d’estranyar si tenim en compte que Mucha va aconseguir que fins i tot arranquéssin cartells del carrer que havien estat dissenyats per ell.

Si voleu veure’n una mostra podeu veure el video a continuació:

Dades:

• Alphonse Mucha: Seducció, modernitat i utopía
• CaixaForum Barcelona
• Gratuïta
• Fins el 4 de Gener

I de pas també podeu veure al mateix CaixaForum Entre el sagrat i el profà. El renaixement a Prato, on pots contemplar les creacions d’artistes del renaixeixement i entendre millor aquest període on l’humanisme es va manifestar en el seu estat més pur.

Dades:

• Entre el sagrat i el profà. El renaixement a Prato
• Gratuïta
• Fins el 28 de Setembre

Vicky, Cristina, Barcelona: Avui s’estrena l’última creació de Woody Allen, rodada, com sabeu, a la nostra capital. S’han escoltat opinionts i crítiques molt diferents d’aquest “cant divertit i sense prejudicis a l’amor”, segons la descriu la web del film. Penélope Cruz ha rebut molt bona premsa de la seva actuació, superant fins i tot a la “Musa” Scarlett, però pel que fa a la visió de Barcelona, molta gent creu que Allen no se’n surt dels tòpics sobre Espanya (per què desenganyem-nos, de Catalunya, nà de nà) i mostra els típics racons de la ciutat sense aprofundir molt més en ella malgrat que una de les protagonistes hi vagi per acabar el seu màster sobre cultura catalana. Per mi el millor per a la catalanitat barcelonina són els noms dels d’aquí: Maria Elena i Juan Antonio, noms més semblants als de culebrón Venezolano.

El Ninotet de Lego fa 30 anys!

Aquest septembre els Minimans de Lego han arribat als 30 anys, i amb la maduresa ha anat perdent el seu color groguenc i s’ha transformat en una personeta més humana: amb colors més pròxims als de la nostra pell i amb bloc i tot

El primer Miniman que es va crear va ser la figura d’un policia. Va ser al 1978 i segurament ha estat  una de les figuretes que tots hem tingut. Però a partir d’ell se n’han “parit” molts més: bombers, pirates, astronautes, caballers… infinites professions que han anat apareixent conforme avançava la nostra societat i forma de vida.

I com no podia ser menys, i per a celebrar l’arribada a la trentena del miniman, la casa Lego ha decidit retre homenatge a un dels sectors que està més de moda en l’actualitat: les celebrities: les figures de’n Brad Pitt i l’ Angelina Jolie amb els seus bessons, els Beckam o fins i tot el Jurat de Factor X (el Yonkee) es poden comprar per a tenir a casa. Fins i tot podem trobar a l’Amy Winehouse i el seu monyo! una altra forma d’educar ( perquè segons l’empresa els miniman tenen una finalitat educativa,ehem) als petits de la casa.

(Si t’hi fixes té les dents separades com la de debò i tot XD)

Far from Home

Ja s’han acabat les vacances!!! ja tornem poc a poc a la normalitat però per sort ens queden records que podem rescatar cada cop que volguem de la nostra memòria per a poder sentir tot el munt d’emocions que durant un mes alguns, una mica més o una mica menys d’altres, vivim.

Aquest any les emocions noves s’han classificat dins la carpeta Gran Bretanya, i la veritat és que ha estat sorprenent descobrir com, tan aprop de casa teva, pots trobar una infinitat de paisatges que no imaginaries que haguéssin existit mai. Les Highlands són majestuoses i t’absorveixen tot i no passar de l’altitud de Sant Llorenç!

Les fotografies no poden atrapar la preciositat dels colors liles, verds i blaus del paisatge, ni l’ambient fred, humit i barrejat de màgia i inquietud que se t’enganxa a la pell quan passejes per allà. Després et trobes els castells de Urquhart, Elian Donan i el munt d’altres que hi ha esquitxats per tot el territori, i encara t’imagines més en un conte del rei Artur, o el Senyor dels Anells!

Total, un viatge de 2 setmanetes en que ens hem creuat tot GB descobrint nous paisatges, noves formes de viure la vida ( a Escòcia no hi havia ni Déu!) i nous accents d’un anglès que a força de repetir acabaves sabent que deien.

Fountains Abbey

Vista del castell d’Edimburgh

Llac Ness des de l’Urquhart castle

Elian Donan Castle

Joel & Lu davant la casa de Shakespeare

slanzevâ!!!!!

Afegeixo un mapa amb la Ruta (en color vermell) dels principals llocs on hem estat (les parades dormitori-descans ja no les poso, però aquestess són bàsiques!)

Obama, McCain o Paris for president?

clica a la imatge per veure el video

Ahir veia al Perez Hilton la resposta que Paris ha fet al senyor marca de patates després que ell la utilitzes en un anunci per a desprestigiar a Obama, el seu contrari a la lluita cap a la presidència.

McCain comparava a Obama amb celebrities, com Paris Hilton o Britney Spears, i donava a entendre així que el candidat a la presidència tansols era una figura mediàtica i, que en realitat, no estava preparat per a governar. Cosa estranya si tenim en compte que qualsevol està preparat per a governar si posem com a referència a l’actual president de EEUU.

És estrany que McCain utilitzés justament la figura de Paris Hilton per a criticar al seu contràri, doncs resulta que els pares de la “celebritie” han donat gran quantitat de diners per a la campanya del presidenciable, i si jo fós ells, ho consideraria bastant desprèci i canviaria el vot.

També ha estat sorprenent veure la resposta de Paris a “l’home de cabell canós” per diversos motius: primer de tot perquè fa mesos i mesos que no se la veu a les revistes. Es veu que la seva última relació va ben en serio i ella ha deixat la seva antiga vida de “loca” i vol desaparèixer (sembla) del paper cuxé Segon perquè tira pel terra moltes de les teories de Paris com a “nena tonta i malcriada”. Estarem d’acord en que la nena té pasta i a més sap com fer-ho per a guanyar-ne més, però segurament poca gent s’esperava una resposta tant bona de Paris! i tercer, perquè demostra molta ironia i humor britànic en el video, mig rient-se d’ella mateixa i de la seva imatge pública amb frases com “jo no prometo res, jo només estic bona” o “suposo que si estic a l’anunci és que també sóc presidenciable! proposo a Rihanna com a vicepresidenta!”

PD: a mi la Paris em cau bé, de fet és el meu idol, no m’ho tingueu en compte XD

pastilles

Avui he hagut d’anar a urgències per culpa d’unes angines d’última hora que em vull curar abans de marxar divendres a Alacant. El bo ha vingut a l’anar a buscar els medicaments a la farmàcia. La metgessa m’havia fet una recepta on posava “azitromicina en sobres” i a la farmacia m’han donat “azitromicina en comprimidos recubiertos”. Per sort era el mateix, que no és el primer cop que alguna farmacèutica (o treballadora de farmàcia sense títol) s’equivoca i et dóna el que no és, però si una persona té angines, cosa que fa que a vegades et faci mal fins i tot empassar saliva, …digueu-me com co** se suposa que s’ha de prendre els “comprimidos”?

I això m’ha recordat una anècdota curiosa del meu avi. Resulta que, ja fa uns anys, el pobre home tenia de prendre’s com unes 20 pastilles al dia, una per la tensió, l’altre per l’estomac, l’altre per combatre els efectes secundaris de l’altra i això que passa a la que comences a prendre algún medicament. Però l’avi tenia la mala sort que no sabia empassar i ens podiem passar mitja hora ben bona intentant que per fi li arribes una pastilla a l’estomac. El pobre, fart de tant “empassa os**a!” va decidir amagar-se les pastilles sota la llengua, i quan marxavem del menjador les agafava i les llançava des de la seva cadira fins a la terrassa, quan veia la porta oberta.

Però un dia la meva germana el va “pillar” i va córrer a dir-li a me yaya. Aleshores vam anar a la terrassa i vam veure que el terra estava ple de petites pastilletes enganxades (eren moolt petites, sembla mentida que no ho pogués empassar!) Li va caure una bronca al meu avi! i a me germana també, es va quedar amb el mot de “chivata” durant tot l’estiu XDD