Perquè invertervenir a Libia (i les limitacions que calen)

22 dies després del primer atac de Gadafi als civils que es manifestaven a favor del canvi, el Consell de Seguretat, mitjançant la resolució 1973, va decidir que “prendria totes les mesures necessàries per garantir la protecció dels civils”. En altres paraules: es materialitzava l’exclusió aèria i es permetia bombardejar tancs i tropes; però no es permetia – sota expressa demanda de la Lliga Àrab i el poble libi-entrar tropes de terra al territori.

Això què és una acció invasiva? una intervenció humanitària? és un nou Irak? quins arguments hi ha a favor i quins en contra per a dir si és una acció legitima i necessària o no?

A favor de la intervenció:

1- Va ser una petició expressa del poble Libi juntament amb la Lliga Àrab: no és un debat civilitzatori com ho ha estat altres cops i no és una acció invasiva o injustificada. Neix per protegir als civils davant de la seva demanda d’ajut (no és una guerra preventiva).D’altra banda la Lliga Àrab ha posat unes normes (es nega a l’entrada de tropes de terra) que s’han acatat.

2- Calia impedir l’abortament del moviment democràtic que pretenia Gadafi: imagineu si no es fa res i Gadafi guanya mitjançant la repressió i la violència. Això dona força a altres dictadors per aplacar les revoltes mitjançant la sang. Seria fer entendre als dictadors que l’error de Ben Ali i de Mubarak va ser no utilitzar la força i a més, desanimaria als altres processos de revolta com a Siria i el Yemen.

3- Ca ser el mateix Gadafi el que va començar a tirar bombes contra els manifestants – que no anaven armats en un primer moment. A més havia amenaçat en no tenir pietat amb “les rates”. No es veia voluntat de diàleg

6- El pacifisme no és dir NO a qualsevol intervenció: tenim els exemples de Rwanda o Sarajevo. De fet, la mateixa Fundació per la Pau no diu explicitament que estigui en contra de la intervenció.

4- És legal

5- es van intentar altres formes i Gadafi va negar-s’hi i va mentir ( alto al foc que no va fer, etc)

En contra de la intervenció:

1- És pel petroli: Gadafi amenaçava amb la nacionalització al 2009

2- És justícia selectiva: per què a Libia si i no a Bahrein, Costa de Mafil, Yemen…

3- Part dels revoltats són Seroussi, seguidors del rei que va derrocar Gadafi (guerres tribals)

4- Quan es diu “prendre totes les mesures necessàries” dóna molt marge de maniobra.

5- els objectius són poc clars

6- pot sentar un precedent per intervenir a altres llocs

7- és hipòcrita: nosaltres els hem venut les armes, li hem donat suport durant anys

Davant tots aquests punts, considero que sí calia actuar. Ja sabem que els governs mai fan res que no els reporti interessos però per mi això no és un argument per a deixar que Gadafi faci una masacre. És hipòcrita l’us d’aquesta justícia selectiva però es pot dir: “com que no actueu a 3 llocs on cal que actueu, aleshores no impediu la matança en 1?”. En tot cas, cal lluitar per aconseguir que aquesta justicia selectiva desapareixi, i que s’actui als llocs on cal.

D’altra banda, el tema del petroli no crec que sigui un element  molt important. De fet amb Gadafi el pastís del petroli estava controlat, la major part anava a Europa i no a Asia i tots sabem els contactes i les fotos de tots els representants europeus amb el dictador Libi. D’altra banda, el petroli és la principal font d’ingressos a Libia i seguirà venent-se hi hagi qui hi hagi al govern.

Crec que sí que s’ha actuat per a protegir als civils perquè ho demanava la opinió pública, per netejar imatge (no volien una nova Rwanda), perquè tenen interessos…si també, però no caiguem de la parra ara, això ho fan sempre! El bàsic és que en altres moments ells han posat l’excusa i han anat allà a “civilitzar a aquests energumens”. en aquest moment ens han demanat ajut però a més ens han dit “i no volem que us aprofiteu de nosaltres” i ens han limitat.

Per tant la intervenció és correcta. Fins i tot es podia haver actuat abansEl que cal evitar és si posteriorment volem treure “tajada” – molt dificil d’evitar però què hem de fer deixar que Gadafi els massacri?. I això és el que més por fa, que la resolució 1973 és molt oberta, i dóna marge per establir “els mitjans necessàris” i podrien ser perfectament tropes de terra en un moment determinat. Però això encara no ha passat, i per ara, per mi pesa més el fet que ens van demanar ajuda i que és legal que no pas les elucubracions que puc fer sobre més endavant.

Si voleu saber-ne més, us deixo uns links d’opinió sobre el conflicte:

Reflexiones ante el septimo de caballeria – Juan José Tellez

Libia y la izquierda mundial – Rosa Maria Artal

La izquierda y la intervención militar en libia – Vicenç Fisas

Por qué Libia no es Irak – Maria Torrens

Es el petroleo, claro que si – Luis Bassets

Libia: prueba de fuego para la comunidad internacional – Jesús A. Nuñez

Arcadi Oliveres: ‘Una intervenció militar servirà per fer més víctimes civils i prou’

 

Petit resum sobre Egipte, facebook, la joventut i l’efecte Streisand

Ahir va començar el postgrau de comunicació de conflictes i vam començar per la porta gran: amb una periodista que havia estat a El Caire durant la revolució que ha fet caure del poder a Mubarak. Aquesta periodista ens va explicar una mica com havia viscut els importants aconteixements i ens va donar alguns punts per a la reflexió.

Cal entendre quina és la societat a Egipte per poder entendre el per què de la revolta i que no comenci a aparèixer la paraula ISLÀMIC per tot arreu, que sembla que cridis al diable quan dius “islàmic”. A Egipte el 60% de la població són joves de meys de 30 anys. Joves que han estudiat i han conegut món. saben idiomes i han vist gràcies a les noves tecnologies com està el món i com està Egipte amb Mubarak. Són joves altament qualificats i que no troben feina, però veuen com la policia i el govern s’enriqueixen a costa de la repressió i la corrupció.

D’altra banda també cal dir que a Egipte l’exèrcit té un pes molt important. No cal recordar que Mubarak és militar, com ho era Nàsser quan va acabar amb la monarquia ja fa uns 60 anys i tots els règims que han governat fins ara. L’exèrcit té molt poder i molts interessos econòmics. Al mateix temps però, viuen millor que la resta de la societat perquè tenen un millor nivell adquisitiu i un micromón particular que els assegura una bona educació i sanitat, entre d’altres coses. És per això que no ha caigut a la corrupció en que han caigut altres sectors, com la policia.

Segons paraules de diplomàtics occidentals, a part dels joves,també dins l’exèrcit hi havia un debat sobre el règim, que veia que hi havia molta corrupció i que més del 20% de la població vivia sota l’umbral de la pobresa. Aquest debat va fer que, quan va començar la sublevació, l’exèrcit, que havia de protegir Mubarak perquè, u: és el president des de fa més de 30 anys, i dos: és militar, prové de les seves files; actués de manera un tant bipolar: protegia al president però a la vegada s’afanyava a dir que les reclamacions del poble eren legítimes.

Però com va començar la revolta? com veiem ja hi havia un petit gèrmen en aquesta societat insatisfeta. Aquesta llavor es va fer gran gràcies a les xarxes socials. A facebook hi havia pàgines contra Mubarak i els joves estaven conectats, intentant veure què es podia fer. Aleshores va sortir a la premsa la revolució a Tunissia i això els va donar força, si ells ho havien aconseguit perquè no podia passar el mateix amb Egipte? i van convocar pel facebook una manifestació massiva, la del 25 de gener. En aquella manifestació hi va assistir molta gent i, veient que tot havia estat gràcies a internet, Mubarak va tallar la connexió. Què va passar? efecte Streisand:Com més intentes que alguna cosa desaparegui d’internet, més alimentes l’interès de la gent i més es propaga el missatge. La gent no podia contactar amb ningú i va sortir al carrer per poder veure quin seria el següent pas, i aquest va ser quedar-se a la plaça de la lliberació.

La resta ja la sabeu, Mubarak ha dimitit i ara hi ha un consell superior de les forces armades que es quedarà fins el pròxim septembre. Un regim militar que la gent troba bé, segons la periodista, perquè volen confiar en uns militars que “s’han portat bé amb ells”. Per ara el nou règim ha congelat la constitució i ha contactat amb representants dels joves per fer-hi reformes i que es pugui votar una constitució nova en referendum.

I què passa amb els germans musulmans? aquells dimonis que Mubarak sempre treia a relluir quan des de Occident li demanaven més democràcia? Els germans musulmans són el principal grup opositor al país i són il·legals. Quan van veure tot el que passava van córrer cap a la plaça de la lliberació per quedar-se un troç de pastís, però els joves ho tenien ben clar: ells són un col·lectiu que no és partidari. L’únic que demanen és que hi hagi democràcia i volen anar ells solets fins al final. no volen que els dirigeixin ni des de l’estrangen ni cap partit, ni tan sols els germans musulmans.

Si, és cert que ara els germans musulmans podran concórrer a les eleccions i aleshores poden ser votats. Però serien votats DEMOCRÀTICAMENT. que els occidentals volem la democràcia pel que ens interessa, sembla. D’altra banda, podran concorrer a les eleccions també altres partits polítics. Ara la societat s’ha de reorganitzar. Pel que fa als germans musulman, tot i que pot ser una tàctica,  han dit que no volen presentar candidat a les eleccions per ara, i no volen imposar un règim religós. El tema del règim religiós, també es podria blindar en la constitució que voti el poble: podria ser perfectament possible que es deixés escrit a la constitució que no es podrà aplicar la Sharia, malgrat arribi al poder, si arriba, el partit dels germans musulmans. Tot està per fer i hem de confiar en el que decideixin els egipcis.

Per últim, us deixo amb alguns links, a veure què us semblen… jo els he trobat bastant de caberna mediàtica. El de la Rahola m’ha decepcionat i tot, perquè no es pot passar per alt que si, Mubarak haurà fet coses bones, però hi havia una enorme corrupció al país i no tot s’hi val, un lladre queda perdonat si dona unes monedes a un pobre?

 

Puede ser peor el remedio que la enfermedad

La “moderación” islamista

Del comunismo al islamismo

Mubarak como un viejo león

 

Jimmy Carter a Catalunya

Jimmy Carter ha estat reconegut amb el Premi Internacional Catalunya 2010 per la seva gestió a la presidència d’EEUU i després d’aquesta, per la que ja havia obtingut un Nobel de la Pau el 2002.

Al seur un Nobel, pot semblar normal però en realitat és un gran reconeixement a la seva carrera política, que va ser molt curta i marcada per la controvèrsia. Carter tansols va ser president d’EEUU del 77 al 81, aconseguint arribar a la presidència gràcies, en part, a l’escàndol Watergate (el president al que va succeir era Gerald Ford, que havia accedit al càrrec després que Nixon es veiés obligat a abandonar-lo).

La seva política exterior va estar marcada per evitar en tot moment l’ús de les armes. Firmant els acords de Salt II aconseguint que Israel i Egipte firméssin els acords de Camp David. En termes de benestar demanava un sistema sanitari nacional, i en politica interior volia trobar una solució a l’enorme problema energètic que té EEUU amb la dependència del Petroli.

Carter va perdre la presidència al no aconseguir que fossin retornats els 55 americans retinguts a Teheran per estudiants i militans iranís a causa de la Revolució islàmica. Va ser substituït per Ronald Reagan, un dels presidents més coneguts d’EEUU.

Però això no ha impedit que ara es valori correctament la seva gestió que a la vegada és completament oposada a la de Bush. Per tant, aquest reconeixement és una forma també de posar més pedres a l’errònia política de l’últim president d’EEUU, que ha aconseguit fer que el conflicte Israel-Palestina retrocedeixi bastants anys, que EEUU segueixi tenint el problema de la dependència energètica i que la seva política internacional s’hagi basat en la guerra i el terror. Per sort,  Obama és comparat amb Carter… el bo seria que pogués estar més temps que ell a la Casa Blanca, tot i que té molts fronts oberts i els americans semblen molt durs  a l’hora de valorar la feina feta pels seus presidents (llàstima que no ho fessin alhora de reelegir a Bush…)

Crònica del viatge a Menorca

Sona el despertador, a les 10.30 surt el nostre avió així que ens afanyem per arribar aviat a l’aeroport. Ens apropem al mostrador perquè ens validin els bitllets i ens diuen que el vol està cancelat degut a la vaga de controladors aeris francesos. Ens envien al mostrador d’informació de vueling. Allà estàn donant l’opció de canviar de vol i agafar el de les 15h. Ens expliquen que hi ha 3 vols a Menorca aquest dijous: a les 15h, a les 17h i a les 21h. mentalment ja em vaig despedint de veure el Jaleo però mantinc les il·lusions, tampoc hi ha tanta gent davant nostre, la majoria de passatgers de l’avió encara no han arribat i per tant potser tindrem places! Quan queden unes 5 persones davant nostre l’agent de vueling ens diu que a partir d’ara el canvi de bitllet es farà en un altre lloc, que ens dirigim a la finestreta de facturació 413. Ens indignem! la gent que ha arribat després que nosaltres ha estat avisada abans i ara tenim com unes 30 persones o més fent cua davant nostre i ocupant places que nosaltres hauriem d’haver ocupat abans que ells!!! Passa una estona: el vol de les 15h ja està ple.

L’agent que fa la facturació ens diu que, veient la cua que hi ha, no creu que entrem al vol de les 17h. Tot el dia a l’aeroport per res!! escoltem una conversa d’uns del costat: intentaran buscar bitllets a Spanair. Per què no fem el mateix? jo em quedo fent cua aquí i el Pol busca un vol a les 15h cap a Menorca amb Spanair. Dit i fet, mitja hora després truca el Pol per demanar-me el DNI, marxem a les 15.40h!!  Demanarem a vueling que ens torni els diners.

Un cop arribem a Menorca i deixem les coses a l’hotel (impressionats vistes de Cala Galdana) ens dirigim a Ciutadella. Les festes duren tota la setmana així que segur que encara hi ha ambient. Aparquem per posar els peus a tot de carrerons plens de sorra (suposo que perquè els cavalls caminin millor) i tot de gent amb gotets de plàstic plens de pomada. Anem a la vora del port allà hi ha un munt de gent cantant i jugant amb una pilota enorme, mentres esperen que els cavallers es facin lloc entre ells per arribar a l’ajuntament. Els cavalls comencen a passar entre la gentada, van adornats amb teles de color blau, verd, vermell… però sobretot daurat.

Un cop els cavallers han convidat a l’alcaldessa a “es pla” anem en manada cap a una plaça grandiosa que va omplint-se de gent a poc a poc. La banda segueix tocant la mateixa cançó sobre ciutadella, animant al personal. Els balcons, les terrasses cada cop semblen més petites de la gentada que està reunint-se per veure el Jaleo.

Arriben els caballers i fan les tres voltes reglamentaries, es presenten a tota la gent, fent salts, i saludant als que volen tocar de prop el cavall.

Un cop han fet les tres voltes, preparen les llances i un passadís pel que aniràn corrent cap a una diana a la que han d’encertar.

Ja són les 23.30 i a la plaça encara hi ha marxa, però nosaltres ens n’anem a sopar i a passejar una estona per la ciutat per després tornar a Cala Galdana i prepararnos per veure l’endemà les restes arqueològiques escampades per tota l’illa.

Divendres ens dirigim cap a Torretrencada, situada al vell mig d’un camp ple de vaques. Mentre una vaca ens observa, saltem una tanca de pedra per arribar a un pou d’aigua. Hi ha un munt de libel·lules horribles! i la calor fa que se senti el cant de les cigales.

Passem per Torrellafuda, amb un aire místic, sembla que et sortirà d’entre les pedres un druida en qualsevol moment.

Parem també a la Necròpolis de Cala Morell, per acabar descansant a la mateixa cala, d’aigues cristalines.

Dissabte ens posem les bambes per fer una excursió a la muntanya cap a la Macarella. Ens n’han parlat molt bé, tant d’aquesta cala com la seva germana petita, la Macarelleta. Per anar-hi s’ha de fer una passejada per un cami de cavalls al mig de la natura, fins a trobar-te amb unes escales que t’obren la porta a la següent imatge:

Quan arribes a peu de platja tot segueix sent així d’idílic, amb alguns passatges graciosos, com els ciclistes perduts que travessen la sorra de la platja cridant “cocos, sandia, donuts!” o el mestre del tai-chi que fa una demostració magistral a uns nens que el miren bocabadats

A la tornada de la cala ens trobem amb una imatge espectacular,vaixells que sembla que volin enlloc de flotar; sentim comentaris de gent que, mentre passeja, diu que aquest paisatge els recorda Tailàndia.

Ja és l’última tarda i decidim passar-la a la Cova de’n Xoroi, un possible supervivent d’un naufragi que va anar a parar a aquesta espectacular cova. Allà hi va viure amb la seva dona i fill fins que un dia, uns homes van veure que a la neu hi havia petjades que duien a la cova, hi van entrar i van trobar-se allà en Xoroi, que espantat es va llançar al mar, juntament amb el seu fill, sense que se’n tornés a saber res més. Ara la cova de’n Xoroi és una discoteca de nit i un esplèndid mirador a les tardes on prendre un bon mojito.

L’últim dia, diumenge, l’aprofitem visitant la naveta des tudons, prop de Ciutadella, per després tornar el cotxe i anar cap a l’aeroport. ara ja…el pròxim objectiu: Mallorca!!

Gràcies per les vostres recomanacions! i si en teniu de Mallorca, no dubteu en dir-nos-ho! =)

Calía prohibir el vel?

Lleida ha estat la primera ciutat de l’estat en prohibir l’ús del vel integral a espais públics. Es veu que a la ciutat hi havia 6 dones que el portaven i per això es va decidir aprovar la moció proposada per CiU. Tansols va votar en contra ICV.

Lleida té 135.919 habitants, i d’aquests, 6 dones portaven vel integral. Es pot considerar això realment un problema? Podem dir que “NO” perquè realment no afecta a la majoria de la població com ho fan en canvi altres temes que encara estan esperant ser debatuts pel ple municipal. Però també podem dir que “SI” per la por a que aquestes 6 persones als pocs anys siguin més i perquè no estem acostumats a no veure la cara a la persona que tenim al nostre costat.Perquè a la majoria de gent el que li passa no és que pensi que s’està fent una degradació a la dona (que segur que ho pensen) però el primer que pensen és “Joder! aquí una burka que no sé si hi ha un home o una dona a dins, quin mal rollo!”.

Així que el tema de que es fa per fer que hi hagi més igualtat home-dona el trobo discutible. Ningú s’ha parat a pensar que aquestes dones, si no porten el vel integral per voluntat pròpia aleshores ho fan sotmeses a l’home i que, si l’home veu que no poden sortir amb el vel integral, el que farà és tancar-les a casa? D’altra banda, no serà del tot així ja que la prohibició TANSOLS és en espais públics, per tant els lleidetans seguiran veient a els 6 dones pel carrer però aquestes dones estaran mancades d’espais i equipaments que podien utilitzar com qualsevol ciutadà anteriorment. Estem creant un ghtetto?  Així que en qualsevol dels casos “cornuda i pagar el beure” que es diu. Si, està clarissim que així aconseguirem que la resta de generacions no vagin així pel carrer, però a costa d’anar negant la poca llibertat que li quedava a aquesta dona.

Els occidentals no ens hem tret encara el colonialisme que duem a les venes i la prepotència de “el que fem nosaltres és el millor”. No ho dic perquè pensi que dur el vel és el correcte. Ho dic en general: considerem la resta de cultures inferiors a les nostres i diem que si estàn aquí s’han d’integrar, perquè el que ells tenen és “menys” que la “nostra” cultura.  Això és racisme. Segur que el Mohammed Jordi de La Competència pensaria: “se’ns pixen a la cara”,  i té raó. Hauriem de tenir una mica més d’humilitat i veure les coses des d’un altra perspectiva. Que hi ha islamistes radicals? I tant! Que hi ha musulmans normals? més que no pas radicals “en todas partes cuecen habas” que diria me mare.

Edito per afegir alguns links interessants:

El debat sobre la prohibició del burka

Prohibir el vel integral farà que els musulmans siguin agresius amb la societat

Amerrika i FotoPres’09

Aquest dissabte i diumenge han estat un cap de setmana de temàtica oriental: dissabte visita al caixaforum per veure el FotoPres’09 i diumenge cine, “Amerrika”.

Al FotoPres’09 vam poder veure les obres de fotografia documental premiades per l’obra social “La Caixa”. Imatges de conflictes d’arreu del món i realitats socials no acceptades com la transexualitat, entre d’altres.

D’entre totes les exposicions, la més impactant és la que ha guanyat el primer premi, l’obra d’Emilio Morenatti sobre la violència de gènere al Pakistan. Us deixo un link perquè veieu la cruesa amb que la vida  ha tractat aquestes dones (tot i que si podeu aneu a veure-ho en directe, les fotografies són impactants, teniu fins el 21 de febrer!)

Amb “Amerrika” vam descobrir com la vida al sortir de la complicada Cisjordània (amb el conflicte israel-palestina, la construcció del mur de separació, els controls per poder traslladar-se d’un cantó a l’altre…) pot seguir sent complicada per culpa del racisme i la falta d’informació respecte la resta de cultures que tenim tots en general.

El film explica els esforços d’integració que fa una dona palestina a l’instal·lar-se a Amèrica per iniciar una nova vida i conseguir un futur millor pel seu fill adolescent. Al llarg de la pel·licula fem un repàs del succeït després del 11-S: la invasió d’Irak per part del govern de Bush, l’enderroc de Sadam Hussein i la por de la ciutadania a l’amenaça terrorista i a l’orient mitjà en general.

El bo d’”Amerrika” és que et demostra una realitat dura com és  el racisme present en la societat occidental i la dificultat que això comporta als orientals per a integrar-se però d’una forma optimista, amb tocs d’humor i sense posar molta cruesa en el tema. Segurament molts de nosaltres coneixem algú que ha passat per les situacions que viu Muna, la protagonista, que pel fet de ser immigrant no troba una feina relacionada amb la seva titulació universitària, i que per tenir la pell de diferent color pateix la discriminació dels blancs. Però Muna ho viu amb optimisme i sense deixar-se trepitjar, demostrant al seu fill que no perquè et facin sentir inferior o diferent tu has de creure-t’ho.

Com no defensar les teves idees

Avui he llegit a eldebat que han atacat i pintat un centre jueu a Barcelona. La pintada concretament posava “Assassins” fet que porta a pensar que els que han fet la destrossa són pro-palestins en contra del que s’anomena “genocidi” que l’estat d’israel està realitzant a Gaza.

També la Rahola ha dit que ha rebut amenaces pel seu posicionament més pro-israel. I és que resulta que molts d’aquests pro-palestins (com suposo també molts de l’altre bàndol) es consideren els únics posseidors de la veritat universal d’aquest conflicte, que d’altra banda és molt complex com per a poder estar d’una banda o d’una altra sense fisures. I defensen la seva pau i la seva justícia de forma que aquesta pau es transforma en guerra, intransigència i intolerància. Ni uns són sants ni els altres dimonis.

Hi ha un punt intermig que s’ha de respectar, i no es pot justificar i dir que els palestins estan patint sense haver fet res, doncs si Hamas tingués molt més poder que el de tirar cohets, l’utilitzaria.  I hi ha palestins que són de Hamas, I n’hi ha que no. Com també hi ha jueus que no estan d’acord amb la resposta que l’estat d’Israel ha engegat ja fa més de 2 setmanes. Atacar un centre jueu és un d’aquests fets intransigents i intolerants que demostren un odi indiscriminat a tot allò jueu que és incomprensible.

De fet ja és prou incomprensible que tota aquesta gent, amb la poca informació que té (són molt pocs els que poden parlar amb consciència del que diuen) ja es situïn en una posició tonrnant-se fins i tot hoolligans.

Dret a la mort digna

Una nena ha aconseguit que l’Alt tribunal de Londres li permeti triar que NO vol fer-se el transplantament de cor que suposaria sobreviure a la mort que de bén segur l’espera. La noticia fa reflexionar, no tansols per la força de la nena, o debilitat segons com es vegi…podriem discutir-ho durant hores i no arribar a cap conclusió, sinó també per la força heròica dels pares, que accepten la decisió de la nena i l’acompanyen en aquests dies, mesos o anys en que ella ja ha tirat els daus.

Molts podran pensar que és un suïcidi legalitzat, i que aquesta nena no és prou madura com per decidir que vol fer amb la seva vida, però quan portes anys i panys veient bates verdes i blanques, quan la teva quotidianitat són els tubs, les pastilles i el llit i els teus amics els metges, et deus plantejar moltes coses, i una d’elles si val la pena seguir així sabent que al final acabaras dins la caixa. Espero que aquest cas sigui un dels altres que acabin amb final feliç per aquella gent que lluita des de fa anys per una mort digna. Una mort que no significa ser feble, sinó voler morir en pau amb un mateix i amb els altres.

El harén en occidente- Fatema Mernissi

La sociòlaga i reconeguda feminista Fatema Mernissi ens presenta en “El harén en occidente” un assaig sobre les diferències culturals que es presenten en les relacions entre homes i dones en la cultura oriental i en l’occidental.

Fatema aconsegueix, a partir de preguntar “què és per tú un harem?” a periodistes i amics occidentals, endinsar-se en l’imaginari cultural de la dona europea, i mostrar-nos les diferències de concepció sobre la femineitat que té el sexe masculí occidental respecte el sexe masculí oriental.

I és en aquest punt on l’autora no deixa de sorprendre’ns, doncs ens presenta una teoria que trenca amb tots els nostres esquemes: l’home occidental, lluny de concebre una igualtat de sexes, en realitat retrata a la dona com a una persona carent d’intel·ligència i la bellesa de la qual radica en la seva passivitat i forma física.

Per a entendre-ho millor: la femineitat de la dona es basa per als homes orientals en la seva sabiesa, intel·ligència i cultura, mentre que per als homes occidentals es basa en la seva bellesa física i passivitat, i la intel·ligència i cultura lluny d’aportar més femineitat, són elements que la dispersen (i si no recordem la frase “calladeta estas més mona”).

I si tenim en compte que els grans pensadors com Nietsche, Kant o Voltaire, eren reconeguts missògens, Mernissi té raó. Però d’altra banda, Fatema es basa per al seu argument en Les 1001 nits. Les 1001 nits és la història de Sherezade, que va aconseguir evitar la mort mostrant al seu sultà la seva intel·ligència cada nit, explicant-li històries i contes que li van fer oblidar, finalment, les seves ànsies de matar a les joves esposes la primera nit que passava amb elles. Però fins quin punt és reconeguda la dona que es presenta a les 1001 nits? A la introducció de l’antologia “Les mil i una nits” de Julió Samsó es diu que aquest, és un llibre marginal als països àrabs. I això em dóna a pensar que potser aquesta no és la imatge que els homes orientals volen que les seves dones projectin actualment.

Podria extendre’m molt més en les reflexions a les que aquest llibre m’ha dut, i per això el considero molt recomenable, no sols per a conèixer una nova cultura, sinó per a entendre també una mica la nostra, i veuresi, efectivament, aquesta llibertat que tots aclamem, és tan “llibertat” com en un principi sembla.

Puntuació: 8/10

T’agradarà si t’agrada: el món arabo-musulmà

El millor: la gran documentació que presenta l’assaig

El pitjor: les referències sobre com va realitzar l’estudi a vegades cansen. Els passatges personals que no vénen a “cuento”. L’extrapolació en alguns àmbits

El Ninotet de Lego fa 30 anys!

Aquest septembre els Minimans de Lego han arribat als 30 anys, i amb la maduresa ha anat perdent el seu color groguenc i s’ha transformat en una personeta més humana: amb colors més pròxims als de la nostra pell i amb bloc i tot

El primer Miniman que es va crear va ser la figura d’un policia. Va ser al 1978 i segurament ha estat  una de les figuretes que tots hem tingut. Però a partir d’ell se n’han “parit” molts més: bombers, pirates, astronautes, caballers… infinites professions que han anat apareixent conforme avançava la nostra societat i forma de vida.

I com no podia ser menys, i per a celebrar l’arribada a la trentena del miniman, la casa Lego ha decidit retre homenatge a un dels sectors que està més de moda en l’actualitat: les celebrities: les figures de’n Brad Pitt i l’ Angelina Jolie amb els seus bessons, els Beckam o fins i tot el Jurat de Factor X (el Yonkee) es poden comprar per a tenir a casa. Fins i tot podem trobar a l’Amy Winehouse i el seu monyo! una altra forma d’educar ( perquè segons l’empresa els miniman tenen una finalitat educativa,ehem) als petits de la casa.

(Si t’hi fixes té les dents separades com la de debò i tot XD)