posem-nos d’acord!

Jo sé que hi ha molts tipus de constitucions en les dones. Hi ha qui pesa més, qui pesa menys, qui medeix metro i mig o la que arriba quasi als dos metres. Si mirem la classificació de tipus en les dones trobem:

1- Pera o triangle

2- Triangle invertit

3- Rectangle/regla

4- Guitarra

5- Poma

de totes aquestes classificacions tansols 1 (una!!) no té curves definides. Si veiem que hi ha 5 i sols una d’elles és sense corbes podem deduir facilment que són poques les dones que s’ajusten a aquest cànon. Pero això a la passarel·la no li interessa.

Per això a Milàn han decidit que Helena Miró i els seus vestits per talles grans no desfilin aquest any, segons ells perquè les models estan massa gordes. La pregunta és: massa gordes o tenen curves?  Molta gent està en contra de la prohibició però n’he sentit d’altra que diu que és normal, que les models han de complir uns requisits. Vull aclarir uns quants punts que (segons la meva opinió) són bàsics:

1- Encara vivim, volguem o no, en un món molt masclista en el que la dona ha d’estar guapa i ser un objecte sexual. Tot això va molt per davant de ser intel·ligent i tenir caràcter. En què ha canviat ser una dona d’èxit d’abans a ara? en que abans era ser guapa i tenir un bon marit i ara és ser guapa i tenir un bon càrrec ( i un novio/marit envejable)

2- No puc assegurar que la moda sigui un referent en el que es reflexen les nenes/noies/dones de tot el món. De fet les passarel·les tenen molt poca repercusió en els mitjans informatius. Però si que és cert que, vulguis o no, s’estableix un cànon de bellesa del que ha de ser la dona: alta i prima.

3- Jo no nego que les models no hagin de complir uns requisits. Quan dic que no estic d’acord a que desfilin models per sota la 36 (perque ningú es creu que facin la 38…) no és perquè tingui enveja (tema recurrent dels fanàtics de la moda) ho dic perquè, malgrat que a totes les feines hem de complir uns requisits, com a dona no estic d’acord amb els requisits que els fan complir a elles, atempten contra la nostra feminitat i com a col·lectiu ens hem de queixar.

4-Acceptar els requisits que demanen a les models: medir 1’80 i fer una talla inferior a la 36 és denigrar-nos com a dones i admetre el masclisme de la societat.

5- No vull canviar a aquestes models per models que facin la 44 i això suposi que elles estiguin malament de salut. El que vull és que els requisits que compleixin les models siguin a favor de la nostra salut física i mental. I si això significa que una model ha de tenir una 40, endavant, si ha de tenir la 36, endavant. La talla és segons constitució i salut.

6- La gent que assegura que aquestes dones no permeten que es vegi l’art dels seus vestits que em perdoni, però fer art és adaptar-se al cos de la dona i que la roba quedi bé, no fer un drapet que només es pot posar una escombra perquè quedi bé. Així és molt fàcil fer art. Per mi és molt més difícil el que fa Helena Miró. O que feia Gaudí? s’adaptava a l’ambient…això és ser un artista!!!

7- Faltant una mica al respecte com els dissenyadors ens han faltat a nosaltres: creieu que aquesta gent:

ens ha de dir el que hem de pesar i si podem o no desfilar?

Us deixo (a dalt) una imatge de les models que compleixen els requisits i les que no les compleixen, a veure quina us agrada més ( i no mireu la roba, mireu les cametes, els bracets i la cara per decidir quin és el model de dona que voleu):

H&M: Comme des Garçons

Avui arribava a totes les botigues H&M del món Comme des Garçons, la proposta per a democratitzar la moda de Rei Kawakubo. La col·lecció segueix la tradició de ja fa uns anys d’H&M d’oferir al “populacho” roba feta per disenyadors d’èlit o famosos passats a la moda, com la mateixa Madonna. I què hi podem trobar en ella? doncs segons la seva presentació:

“Pensando en la mujer ha creado un impresionante conjunto de faldas y chaquetas que juega con la deconstrucción, proceso del que surge un increíble patrón de costuras”

A més hi ha gabardines, bluses, bosses i sabates (ooh, que súper innovador, no us sembla?!).

“Para el hombre: trajes y camisas cortados al biés junto a otras camisas creadas a partir de las técnicas de patchwork típicas de Comme des Garçons”

A més la col·lecció masculina inclou també gabardines, sabates, barrets i bufandes.

A les fotos podeu veure algunes de les seves creacions, a mi a vegades em fan pensar si de debò volem que es democratitzi la moda… al final acabarem vestits tots

a) de pordiosero con pasta com la Mary Kate Olsen o l’Andrea Casiragui

b) de fashion victim que ha perdut el nord, com Katie Holmes o Victoria Beckham

Tendències tardor 2008-2009 vol.2

Seguint el post sobre tendències que ja vaig avançar fa uns dies, ampliem el llistat per saber què és el que ens podem  trobar a les botigues ara mateix.

1- Tacó Alt i escot en T: Les sabates hauran de ser per excel·lència de tacó aquesta temporada ja siguin estil peep-toe, botí o l’escot en T, una de les propostes que més triomfarà. Podeu trobar-ne d’aquest estil de barats a H&M i fins i tot a la marca Clarks, i així no patireu tant alhora de dur-los.

2- Estampats retro: retornem als anys 60-70 per col·larnos a la zona vip de wodstook, i diem la zona vip perquè justament han fet retornar aquesta tendència celebrities amb uns quants dòlars a la butxaca com Mischa Barton o Nicole Richie. Els mocadors i cintes al cap,  les camises estampades i de teles vaporoses acompanyades d’uns jeans són una de les tendències que es porten  i es portaran al llarg d’aquesta tardor.

3- Serrells (Flecos): Doncs sí, allò que penjava del teu vestit d’india de quan tenies 4 anys ara és un dels complements més preuats! el pots trobar a bolsos, armilles i fins i tot sandalies i vestits, com per exemple aquest de Prada.

4- Pell sintètica: Un dels motius pel que moltes volen que arribi el fred. La pell (sintètica, si no ets un bèstia i a més et carregues el glamour) passa de ser el complement ideal per una nit al Liceu i es sitúa a vista de tothom. A més, la tendència arriba acompanyada de la moda de les “construccions superiors”, o dit en popular, estil ceba. Tansols has de posar-te bufandes, xals i teles damunt de la camisa o l’abric. Aquest hivern almenys no agafarem refredats per dur el coll a l’aire!

5- Trenes: si amb els serrells ja pensaves que anaves d’india, les trenes tornen juntament amb el seu look hippie. Ja les vam veure de la mà de Nicole Richie i ara es transformen en una tendència en la que, si dus el cabell llarg, no hauràs de gastar diners per aconseguir ( i si el dus curt, no te’l gastis en extensions! el cabell curt a l’estil Victoria beckham o el tallat asimètric segueix portant-se!)

Prêt-à-porter (si t’atreveixes)

Segurament quan vas veure a Gwyneth Paltrow vestida així al llarg de la promoció de “Ironman” vas pensar diferents coses:

1- que el vestit era massa curt!! imagina seure al cinema durant 2 hores amb aquest mini-MINI! (perquè les llums estan apagades que si no de què…)

2- És una versió del Little Black Dress però massa recargat

3- Sembla que hagi agafat el “tapete” de la seva avia!

O potser ets tot/a un/a fashionista i vas pronosticar :”Això serà tendència!”. Felicitats! perquè tenies raó! la dona de Chris Martin s’ha avançat a molts d’altres i ha tret a l’alfombra vermella una de les tendències que venen amb més força aquesta temporada: l’encaix. L’estil romàntic-gòtic sobre la porta amb força a les passarel·les, però també ja a les botigues on la reta de mortals sí que poden accedir. Podeu trobar alguns dissenys d’encaix a Mango i Zara ja mateix, i per internet a Warehouse , La redoute o Yoox

La hipocresia de la moda

Elena Miró,creus realment que aquesta dona està obesa?

La moda és per a talles petites. Sí, és així per més que volguem, i entenen que aquest “és” es refereix a que actualment està estipulat així. Si bé és cert que fa relativament pocs anys s’afalagaven les curves, avui en dia una model que complís els requisits de Marilyn Monroe i sortís juntament amb una altra noia que complís l’establert actualment, ens faría sentir una certa sensació de “això no és el que es vol en realitat”.

Elena Miró va obrir la seva desfilada amb la top Crystal Reen. Una noia de mides 96.5-76-106.5  amb la talla 42, i amb la qual, es diu, s’ha obert la porta per a que per la passarel·la apareguin les talles grans (quan es considera que una talla gran comença a partir de la 48).

Més enllà de comentar que la talla 42 no és precisament una talla gran “gran” potser cal que ens responem abans de fer lloança d’aquesta pràctica per què s’ha fet. Crystal Reen pot ser una dona “Dove” i Elena Miró molt “altruïsta” per “permetre” que les dones reals apareguin a la passarel·la, però l’operació de màrqueting que hi ha al darrera respon a interessos molt més econòmics que socials i ideològics.

No ens enganyem, Elena Miró opta per confeccionar peces de disseny per a talles més normals per aconseguir un target fins ara oblidat. Un target que, amb l’obssessió per la moda que patim actualment, demanava a crits que algú respongués a les seves necessitats. I és completament legítim que ho faci. De fet altres marques també ho estan fent: empreses com H&M, Mango o Zara ja han ampliat el seu repertori de talles, arribant fins a la 60 en alguns casos, i dissenyadors com Devota & Lomba o Adolfo Dómínguez tenen a les seves col·leccions prêt-à-porter dissenys que poden portar la majoria de la població.

D’aquí a pensar que el model de dona esquàlida, andrògina i allargassada serà substituït per un model molt més semblant al de la dona que veiem pel carrer hi ha un pas, i no precisament petit: Hoollywod ens ven el tipus de dona esquàlida (sense arribar a tant extrem com a la passarel·la), les revistes que ens presenten les millor vestides també ens venen la dona esquàlida (a les llistes no trobarem quasi mai talles per damunt de la 42, sols fa falta veure l’última de People) i la societat en general sent, degut a la pressió dels mitjans, les desfilades i l’imaginari establert, que una dona per sobre la 42 és en realitat un engany damunt una passarel·la, un engany que tandebò algun dia passi a ser la veritat, però que per ara, és una il·lusió de la que tots ens callarem el que pensem com uns hipòcrites.

I per il·lustrar una mica més aquest imaginari (que no m’agrada però que existeix) sobre les dones, compareu amb aquestes imatges publicitàries d’una marca de yogurt brasilenya: És actualment la nostra imatge de bellesa aquesta? ( i aprofitaré per dir una cosa més, pels de les revistes del cor, la Caritina Goyanes està obesa i no fa falta ser hipòcrita i amagar la seva obesitat, o és una cosa que s’ha d’amagar encara?)

Cibeles Madrid Fashion Week

Avui ja passem el meridià de la setmana de la moda que es va iniciar a Madrid el passat dia 15 i les crítiques no han estat gaire atractives en alguns mitjans. La Cibeles Madrid Fashion Week innova en imatge i pasarel·la, amb un espai molt més gran i apte per a presentar una col·lecció amb tots els efectes especials que s’haguéssin volgut, però en canvi, presenta unes noves tendències poc arriscades i, per alguns, fins i tot repetitives.

De les presentacions que s’han endut millor bona propaganda sobresurt la de Amaya Arzuaga, que ha utilitzat les teles plàstiques i els colors brillants per donar personalitat a les seves creacions.

Dins la seva col·lecció trobem l’ús de la fibra òptica convinada amb els plecs que formen simetries i asimetries per a donar volum al cos femení; com també les llaçades gegants, que arriben a formar, en alguns casos, el propi vestit

D’altra banda, Jesús del pozo s’ha allunyat dels volums, tant de moda aquesta temporada, i ha optat per l’ús de la seda i les teles que s’uneixen al cos per a sensualitzar a la dona. L’ús de les transparències és repetitiu, tant en el pit com a les cuixes, fins al punt que et preguntes si això és prêt-à-porter.

Els colors també varient respecte a Amaya i opta pel beig, liles i tons més suau i pastel, com fa també Duyos, que amb el nom de la seva desfilada, Desliz, explica el modelet que podeu veure sota aquestes paraules…

Han passat i passaran molts més dissenyadors per Madrid en els pròxims dies, però no puc acabar sense comentar la col·lecció d’Agatha Ruiz de la Prada. I és que és millor caure en gràcia que ser graciós, perquè a part de dissenyar coses impossibles de portar pel carrer si tens més de 10 anys o ets la Cañizares de Camera Café, aquesta dona és de les persones més repetitives que coneixo.

Tendències: Tardor-hivern 2008-2009

Tornes de vacances i has de renovar el teu armari: els shorts, els bikinis i les sandalies van a parar a la caixa i l’armari s’omple de roba de maniga llarga, llana i abrics. Però ho pots aprofitar tot o depèn què treguis de l’any passat et consideran sortida dels picapedra? aquí tens 5 bàsics que es portaran i que, segons els fashionistes, t’has de comprar tinguis o no tinguis lloc dins el teu replet armari!

1- Estil It-girl (o trendy-folk): treu de l’armari la roba que la teva mare es posava fa 30 anys i barreja-ho amb alguna peça sortida directament de l’alta costura. Les faldilles de flors, les samarretes de ratlles i quadres (sobretot!) i els tacons són una de les combinacions que predominaran aquest hivern, seguint la moda iniciada per Agyness Deyn i seguida per un munt de celebrities (Mischa Barton amb les seves pífies i despropòsits, entre d’altres)

2- Torna el Volum: les faldilles i vestits globus i els minidresses que ja van triunfar la temporada d’estiu segueixen presents per a apartar la tela del cos i jugar amb la forma rodona i amb la sensació de moviment. Una bona idea si no et poses un pitillo perquè et marca massa les formes. Amb ells aconseguiras suggerir i anar comoda a la vegada.

3- Pantalons de cintura alta: el pitillo es va desplaçant per dónar pas a pantalons que cada cop s’apropen més a l’estil pota d’elefant. Per les dones deixa d’existir l’anar ensenyant la veta de les calces (esperem que algún dia pels homes també u.u) i cada cop més els pantalons arriben més amunt. L’estil mariner és dels que queda millor, però trobem aquest patró a tot tipus de tallatges i teles, alguns fins i tot agafant els volums globus, s’atreveixen amb els bombatxos.

4- Botins Peep-toe: una de les coses més extravagants són aquests nous botins barreja de sabata oberta, amb els que podràs anar ensenyant els dits. Tansols són per molt atrevides i si els portes, molt millor si és amb faldilles als genolls o arremangan-te una mica els pantalons, no ensenyar-les perd la gràcia!

5- Boyfriend jeans: qui no ha agafat alguna cosa del seu nòvio i se l’ha posat per veure com quedava aquesta barreja d’estil casual “olor de parella”? Doncs ara es fa tendència gràcies a Katie Holmes i la moda de l’oversized. Si més o menys feu una talla decent els dos, pots agafar els pantalons de la teva parella i, afegint-hi un toc personal ja poden ser teus.

Antoni Miró: activista social o oportunista?

Antoni Miró ha volgut seguir amb el seu estil provocatiu, com ja va fer l’any passat amb la desfilada de presos a la Model de Barcelona, aquest cop fent desfilar a 8 africans sense papers en una passarela decorada únicament amb unes caixes de mercaderia i una pastera.
Val a dir que els models han agraït a Miró el fet d’haver-los permès exercir de models per un dia. Molts d’ells estàn encantats i reconèixen que si el dissenyador els tornés a cridar per a fer una desfilada dirien que sí sense pensar-ho, però no ha reaccionat així l’Associació de Residents Senegalesos a Catalunya (ARSC) l’ARSC, que inicialment va trobar molt bona la proposta, i que fins i tot va ajudar a Toni Miró a trobar als possibles models, ara s’ha manifestat en contra d’un acte que consideren frívol i que ha aprofundit poc en el tema que ells creien que es volia mostrar. Mawa Ndiaye, vicepresident de l’associació diu que lamenta “haver perdut una gran ocasió per parlar d’una cosa tan important com és el dolor i el sofriment que sent aquesta gent”. I és que s’ha frivolitzat amb un problema molt important com és el de les pasteres i de la gent que mor intentat trobar una vida millor.
Molts podran pensar que per aquests immigrants ha estat una sort que Toni Miró els hagi agafat per a treballar un dia (perquè recordem que tansols és un dia) i que els hagi pagat (només) 100 euros, a part de prometre’ls-hi una camisa ( fet que trobo encara de més mal gust). Hi ha gent que diu que a aquest sense papers, Toni Miró els ha dignificat. Dignificat? més aviat ha utilitzat el fet que siguin sense papers per pagar-los una quantitat mínima de diners, a part d’aprofitar-se del rebombòri mediàtic que la seva “transgressió” suposa.
És clar que els nois immigrants estan contents! Jo també estaria contenta si em paguen 100 euros per a desfilar, especialment si no tinc feina, però això no treu que una persona que em pagués tansols aquesta quantitat quan en realitat els sous són molt més elevats, s’estigui aprofitant de mi. Molt pitjor és la frase del dissenyador al respecte: “És l’únic que puc fer per ells”. Amb els diners que aquesta propaganda li ha suposat i les poques despeses que ha tingut gràcies als “sous” que els ha pagat, podria muntar una associació i ajudar-los de debò, no?
No, no em queixo perquè trobi que el que ha fet Miró estigui malament, molta gent podria donar oportunitats de feina als immigrants que arriben, sense tenir prejudicis ni pensar en que són d’una cultura o raça diferent, perquè al cap i a la fi, tots som persones amb unes creences o altres però per a treballar tots estem capacitats. Del que em queixo és que Miró presenti la seva desfilada com a una oportunitat per a ajudar als immigrants i fer saber el seu patiment quan si els hagués volgut ajudar de debò, els hagués pogut contractar durant uns mesos, els hagués pogut aconseguir feina, els hagués pogut pagar un sou digne, i hagués pogut fer una autèntica conscienciació del que significa voler marxar d’un lloc per a buscar una vida millor, el que vol dir anar amb pastera, sense frivolitzar amb un simbol de mort com poden ser els vaixells que es veien a la seva pasarela.