Talk

no t’has sentit mai així?

Oh brother I can’t, I can’t get through I’ve been trying hard to reach you Cos I don’t know what to do Oh brother I can’t believe it’s true I’m so scared about the future and I want to talk to you Oh I want to talk to you You can take a picture of something you see In the future where will I be? You can climb a ladder up to the sun Or write a song nobody has sung, or do Something that’s never been done Are you lost or incomplete? Do you feel like a puzzle? You can’t find your missing piece Tell me how do you feel? Well I feel like they’re talking in a language I don’t speak And they’re talking it to me So you take a picture of something you see In the future where will I be? You can climb a ladder up to the sun Or write a song nobody has sung, or do Something that’s never been done, or do Something that’s never been done So you don’t know where you’re going But you want to talk And you feel like you’re going where you’ve been before You’ll tell anyone who will listen but you feel ignored Nothing’s really making any sense at all Let’s talk Let’s talk Let’s talk Let’s talk

Finde saturat: sopar + festa aniversari + Montilla

Avui estic feta caldo! ha estat un cap de setmana esgotador…divendres vaig quedar amb un amic per sopar i prendre una copa al Doo. No hi havia estat mai i és molt recomanable, una mica car però el que em vaig demanar estava súper bo i l’ambient era tranquil, tot i que la música potser desentonava una mica (Enrique Iglesias i disseny lineal no quadra gaire…) Així que es va fer tard i vaig anar a dormir a les quinientas a casa la meva germana. Dissabte ja no vaig passar per casa perquè era la festa de cumpleanys d’una amiga i calia anar a comprar el menjar i preparar la taula, els espaguettis, les salses i tot, així que no vaig poder ni passar per casa a canviar-me de roba (sort que la meva germana me n’havia deixat de seva) fins que no es va acabar el sopar (per cert! felicitats Dela!!!).

I diumenge m’havia de llevar a les 9 per anar al miting que feia el Montilla a Barcelona! No havia anat mai a cap miting, i la veritat és que va ser bastant interessant.Van parlar en Jordi Hereu, la Carme Chacon, la Maria Badia i el José Montilla i van explicar tot allò que s’ha fet al llarg dels 2 anys de legislatura. A més, i amb la proximitat de les pròximes eleccions europees, es va fer una mica de “pedagogia” sobre la necessitat d’anar a votar i veure que Europa no és tan llunyana. La Maria Badia va fer un discurs molt amè explicant amb exemples tot el que es fa des del Parlament Europeu i va dir que molts partits utilitzarien les eleccions en caire nacionalista, un fet que considera negatiu i que no vol aplicar (com ha de ser). Si voleu saber-ne més podeu llegir la nota que he escrit al respecte

Així que ha estat un finde en el que he dormit molt poques hores i molt condensat! sort que divendres és festa i podré recuperar les hores que em falten (si em deixen!! que potser marxem fora 3 dies!)

Doble vida

Sempre m’ha sorprès quan m’han explicat històries referents a persones que viuen una doble vida. Però com pot ser? et dius. No entenc com no es pot notar, com s’han de distribuïr el temps i la hipocresia que han de carregar damunt de l’ànima aquestes persones. Però n’hi ha. I moltes. La gent no es cansa d’explicar sobre aquell amic que tenia una dona però que sortia amb una altra noia durant X temps sense que la pobra dona se n’adonés. O de gent que rep als seus mails missatges amorosos de companys/es de feina o del gimnàs, o l’escola. O persones que tontegen amb d’altres que tenen parella pel simple fet de sentir-se desitjades, i simplement gent que s’inventa el seu dia sabent que l’altre pot no tenir manera de saber el que realment ha fet.

I si això ha passat sempre, no puc ni arribar a imaginar el que internet ha pogut generar. Entres a la xarxa i descobreixes una infinitat de connexions, amagatalls, vies d’escapament i coves on poder amagar-te i fer la teva doble vida. Realment terrorific. Fins quin punt la comunicació no ens està incomunicant, enganyant, complicant la vida? Les eines útils poden tenir un doble tall que pot ser més dolent que no pas el bon ús que puguis fer-ne.

The Ting Tings

No sé per què però des de fa uns dies que quan poso Musicovery a la feina per escoltar música, no em funciona la pàgina. Així que vaig decidir posar alguna radio de Lastfm per així poder escoltar alguna cosa als matins (quan arriba la meva companya posem la radio). I un dia va sonar “That’s not my name“. Al sentir-la em va animar bastant i vaig buscar qui era l’artista. Doncs resulta que eren The Ting Tings, un grup electro pop que va aparèixer al Regne Unit el 2006 però que van saltar a la “fama” el 2008 quan “That’s not my name” va assolir el número 1 de les llistes d’èxits.

Per si els voleu seguir, The Ting Tings han tret ja 2 discos: Great DJ i We started Nothing. Són realment recomanables les cançons “Be the one” i “Great DJ” i “Keep your head“

Sant Jordi

Aquest any serà el primer després d’uns quants que no tindré rosa per Sant Jordi ( a no ser que a algun amic/ga compassiu/va li faci pena i me la compri) i he pensat que ja que no me’n fan, el que faré jo és comprar el tradicional llibre que comprava cada any (“oju” amb el masclisme, l’home és súper intel·ligent i pot llegir, la dona és una bleda que amb una floreta ja en té prou) i me l’auto-regalaré. Ara, aquí vé el problema: quin llibre comprar-me? ara tots els que anuncien a la tele són collonuts. Si fós per les crítiques semblaría que fins i tot quan els ho dius els surten mans i et renten els plats i fan el llit. Així que abans d’optar per les noves fornades, fetes especialment per aquest dia de consumisme llibretenc, potser acabo decidint-me per algún llibre més madur amb bona crítica, com “El pont dels jueus”  o “Mil sols esplèndids”. Alguna recomanació?

PD: entre els solters del món podriem montar una mena de ONG mercat comú pels dies consumistes-festivos-parejiles en que ens poden decaure els ànims de veure tant amor edulcorat i muntar una cadena de regals estil amic invisible per aquestes dates, no trobeu?

Una aproximació a la UE – viatge a Brussel·les

Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de participar en un viatge de periodistes i blocaires polítics a Brussel·les per parlar amb portaveus, diputats i treballadors de les institucions europees i palpar l’ambient pre-eleccions que ja es respira a la ciutat.

Aquests tres dies han estat molt intensos i plens d’experiències i coneixements nous, però també un punt, crec molt important, de reflexió sobre com he d’enfocar el meu futur professional i personal. He tingut molta sort de poder formar part d’una expedició amb gent molt interessant i amb molt coneixement de causa, que m’ha ensenyat un munt de coses en un curs intensiu de periodisme i política que m’ha ajudat a entendre quina és la situació actual del nostre país, d’Europa i de la professió.

Què vam fer a la capital d’Europa? doncs descobrir que més del 70% de les lleis que es legislen al Parlament de Catalunya, per exemple, són transposicions de les que s’han legislat al Parlament europeu, que gran part dels diners invertits en la construcció d’infraestructures provenen de fons europeus, que el que es decideix a Europa no és una cosa llunyana, sinó que afecta a gran quantitat d’aspectes de la teva vida quotidiana: l’etiquetatge dels productes, l’energia que utilitzes, les tarifes de roaming, el valor de la teva moneda..etc.

També hem parlat sobre la crisi econòmica i el G-20, les comparacions amb USA, el paper dels mitjans alhora de fer veure als ciutadans la importància de creure en la UE, etc. i hem pogut veure com aquesta UE és un element complex i ple de matissos, amb una gran diversitat que la fa avançar lentament i, fins i tot, encallar-se algunes vegades.

A mi m’ha donat la sensació que és un instrument econòmic però que encara falta molt per a que poguem presumir de ser també un instrument polític i social important. S’han fet moltes coses gràcies a la UE, però la gran majoria són avenços en matèria econòmica (moneda única, mercat comú…etc). En definitiva, crec que falta que s’ho creguin tots una miqueta més, i això amb la crisi potser es fa més difícil, doncs tothom mira per casa seva, la seva pàtria i no la “pàtria comuna”.

Demà a Brussel·les!

Estic dels nervis! demà marxo a Brussel·les i estic acabant de tancar la maleta i llegir tot el que m’he imprès per saber què està passant actualment al Parlament Europeu. Són 3 dies però he mirat la gent que hi ha al llistat del participant i són gent que sap de què parla (com no tenia de ser menys, clar) i…UUUUFFFFF! m’enra un pànic escènic que em sobrepassa cada porus del meu cos! d’una cosa n’estic segura, aprendré un munt i fliparé amb la de coses que m’explicaran i dels coneixements de la gent que em rodejarà aquests dies. També em fa molta il·lusió tornar a una ciutat que vaig conèixer el 2003 (el meu primer viatge en avió conscient!! -els altres tenia 2 anys XD-) i veure com és la “rutina” periodística i el panorama polític en clau europea, un món que està relacionat directament amb la meva feina i que em farà prendre més consciència de la feina que ens arriba als meus companys i a mi d’aquí poc i fins el 7 de juny! Què més vull oi?

I bé, a part d’explicar com em sento i tot això, ja esta bé de fer egoblog (que ultimament no paro) i parlarem una mica de la nostra europa, no? El 7 de juny ens criden a les urnes per a votar el Parlament Europeu. Molts direm “eh? Parlament Europeu? això per què serveix?” .

Joves i no tan joves estem una mica desencantats amb la política, potser és que no ens l’han sabut vendre bé o que fins fa poc no s’ha cuidat prou a l’elector, que al cap i a la fi, és el que vota i dóna legitimitat a qui governa. Això, per sort, crec que està començant a canviar. Cada cop els partits volen integrar més als ciutadans i explicar a la gent els seus projectes de forma entenedora i interaccionant ambdues parts. Potser el canvi el podem escenificar amb Obama. Ja tansols veure la seva recerca del logo ens fa entendre com una campanya de comunicació pot aconseguir moure les masses a la il·lusió i incentivar-la a participar. I això és el que vol fer també Europa: es vol donar a conèixer, vol mostrar l’activitat del PE i de la resta d’institucionsper a que la gent vegi que Europa, si és forta, ho és gràcies a l’ajut de tots els seus ciutadans. Per això el més important és demostrar tot el que s’està fent, i amb iniciatives com Ucount4EU o Europa ¿me oyes? es vol arribar als joves que podem votar, fer-los entendre que la política també és per ells, que poden canviar les coses si ells volen.

Ja sóc a casa!!

Ja torno a estar a Terrassa després de 4 dies a la ciutat de la moda i vinc molt contenta! M’havien previngut que Milà és gris, fa fred i no té gaires coses a veure i, suposo que justament per això, quan vam sortir de la boca del metro Duomo i em vaig trobar aquell mastodonte blanc davant em va encantar!!

També he de dir que hem anat molt amb la calma, parlant més que visitant, i prenent capuccinos i aperitivos a les nits tot fent-la petar. M’ha anat molt bé per desconnectar, però també per pensar i parlar-ho amb una molt bona amiga. De fet li vull agraïr molt a la Montse que hagi vingut amb mi perquè sé que no era una companya de viatge fàcil! alguns alts i baixos he tingut i ella ha estat en tot moment per mi. No puc queixar-me eh! em podeu tenir enveja per això XDDD

Llocs que m’hagin agradat… el carrer de Brera, el castell Sforcesco, la plaça del Duomo, i com no, l’enorme Zara, l’obikà, un bar on vam anar a sopar molt “cool” i amb una mozzarella de diferents tipus bonissima ( i una pinya colada encara millor!)

Aquí teniu algunes fotos!

PD: aah! i també en poso una del que em vaig comprar a Milano, és una camisa-vestit palabra d’honor preciós! i considero IMPRESCINDIBLE fardar d’ell encara que a la foto només es veu la part de dalt XDDDDDDD

Setmana Santa a Milà

Aaaaaaaaaaaiiiiiiii que ja queda poquet per la setmana santa!!!! De fet, com que sóc de Terrassa demà ja és festa i marxo al migdia amb la Montse a Milà!!!! hi estarem 4 dies i allà ens trobarem amb una noia que està d’Erasmus a la ciutat i que ens ensenyarà els llocs menys guiris i més típics de la zona. A més un amic que hi ha estat diverses vegades m’ha enviat un pdf amb tot el que hem de visitar, osigui que anem de professinals de la zona!!

L’únic que espero és que faci millor temps, o que el mal temps es quedi aquí XDD

Bones vacances de Setmana Santa a tots!!! Espero que les disfruteu moltíssim! cuideu-vos! i trobeu-me a faltar ehh XDD

T’hauria de caure la cara de vergonya – Sergi Pàmies

És estrany però, fins ara, mai he fet servir aquesta frase tan catalana amb la que Sergi Pàmies va titular el seu primer recull de relats curts i, em sembla que a partir d’ara la integraré dins el meu vocabulari, espero que no habitual, ja que significaria que, molt bé, no van les coses.

Vaig agafar aquest llibre perquè necessitava desconectar. Però desconectar de forma tranquila. Llegir sense haver de fer l’esforç que et pot suposar llegir una novel·la llarga i amb “xixa” com les històriques o, simplement, de més de 250 pàgines. Així que vaig pensar “llegeix contes curts que et faran riure i et relaxaran psicològicament”. I la vaig encertar.

Amb aquest recull Pàmies ens presenta tot un seguit de personatges: alguns neuròtics, altres babaus, un fins i tot encara no ha nascut. Són histories de l’absurd però que t’arrenquen un somriure dels llavis o fins i tot una riallada que fa que els del tren aixequin els ulls del diari per mirar-te. Una de les històries que m’ha fet pensar més és la de “Fetus”, un fetus que decideix que no neixerà fins que no torni el seu pare, ja que ell li ha dit ” no neixis fins que torni”. Al cap de 6 anys la mare encara no ha parit, podeu imaginar-vos la panxota de la dona! Una altra d’interessant és la que dóna títol al llibre: “T’hauria de caure la cara de vergonya”, el que li escriu una dona al seu marit després de veure que per molt que ell li digui que canviarà, és incapaç de fer-ho i passa per damunt de fill, feina i esposa. El conte “Apocalipsi” m’ha recordat molt a la història inicial de “Tintin i l’estel misteriós” i a “Poeta” reconeixes la xuleria d’aquells que es creuen millors que els altres i en realitat no els arriben ni a la sola de les sabates.

Un llibre per no pensar i relaxar-se una estona, molt adient per llegir en el tren o pels que volen llegir unes pàgines abans de dormir.

Nota: 7/10

T’agradarà si t’agrada: històries bàsiques, no gaire enrrabassades o molt però amb poc desenvolupament  i ràpid desenllaç

El millor: molts dels contes et fan pensar en l’estupidesa de l’ésser humà

El pitjor: hi ha apartats que són una autèntica anada d’olla