The Boys vs The Girls

Doncs com ho sentiu, Calvin Harris ha aconseguit que el versionin Dragonette ja amb el seu primer disc! The Girls ha estat la cançó triada per aquestes noies per a versionar, un cover que es converteix així en unisex. Us deixo amb les dues verions:

Calvin Harris- The Girls

Dragonette- The Boys

me la deixava!

Top 10 of the Week

1- You Gonna Want Me- Tiga

2- Sexy, No, no, no – Girls Aloud

3- Closer – Travis

4- 1,2,3,4 – Feist

5- Sweet nothings- Roisin Murphy 

6- Toni the Beat- The sounds 

7- The girls- Calvin Harris

8- Pure intuition – Shakira

9- Your love alone is not enough- Manic Street Preachers

10- How to save a life- The Fray

Way Back Into Love

Seré fifi o el que vulgueu però aquesta cançó és xula! la pel·li ( Tu la letra yo la musica) val la pena només per ella XD

La xuleria de Carmen Posadas

Avui mateix ha sortit a la vanguardia una entrevista a Carmen Posadas. La veritat és que no he llegit res d’ella i que havia sentit el seu nom però no sabia res d’ella fins que no vaig llegir el passat 6 de Juliol la contra que va fer Amela d’ella, titulada “La mayoria de los hombres són casi” i en la que us deixo la part més interessant:

Se sorprende Carmen Posadas de que, cuando habla de sus 27 libros traducidos a 21 idiomas, la miren como si hablara del tiempoy suelan atajarle: “Bueno, bueno, Carmen, pero de novios… ¿qué?”. El potencial femenino de emparejamiento al alza es lo que cotiza en los medios del corazón, donde, en cambio, se desatienden los logros de la mujer y su libertad creadora, para ensalzarsólo su vida en pareja. De ahí, el toque de amargura de la observación sobre los hombres ‘casi’ que Carmen Posadas me hace al recibir el premio Gaudí Gresol. Posadas acierta, porque cuando explico su última novela, ‘Literatura, adulterio y una Visa platino’, hay más interés por su alcoba que por su obra, elogiosamente reseñada en cambio – y sin citar novios- en ‘The New York Times’.

- Una mujer de éxito se puede permitir veleidades pasajeras mientras encuentra a un hombre de éxito que esté verdaderamente a su altura, pero lo que es imperdonable es que entable una relación duradera con un casi.

- Casi me tiene usted asustado.
- Los casi son esos chicos que no están mal, pero tampoco son para tanto… Son casi hombres de éxito: casi escritores famosos, casi periodistas de relumbrón, casi médicos de prestigio, pero sólo casi.

- Pobres chicos… si se esfuerzan…
- Pues sí, pero la mayoría de los hombres son casi.Y lo peor es que las que ya son mujeres de éxito son conscientes y acaban por hacerlos conscientes a ellos.

- ¡Qué le vamos a hacer!
- Así que las mujeres de éxito no lo tenemos fácil para encontrar pareja. Hay quien opta por liarse directamente con un cacho de carne… Como la Obregón.
Va ser després de llegir aquesta entrevista que vaig decidir que no volia saber res més d’ella per lamentable. Però avui, al veure una nova entrevista he pensat…mirem a veure com la presenta aquesta que potser a l’Amela no li cau bé i ja sabem que pots semblar molt diferent segons com expréssis les coses. Conclusió: Carmen Posadas no val res. És una dona que es creu que per ser Sudaca ja demostra a tothom que ha tingut una vida molt dura, quan en realitat, amb un pare diplomàtic no pot pretendre que li tinguem admiració per arribar a casar-se amb un home ric (i vell) al més estil Chica playboy. La seva manera de veure els homes demostra que és una creguda i que no té uns valors que diguem…envejables, i les seves frases que pretenen ser inteligents com “la vida es demasiado seria para tomar-se-la en serio” em fan veure que no fa falta llegir més que les seves entrevistes per veure com seran els seus llibres: faltats de sentiments i de profunditat.
Tot i així, potser me n’agafo algun per a poder criticar sabent del tot de què parlo, però com a persona, aquesta dona és una decepció. Espero que no molta gent pensi com ella, perquè així és com fem que el món no funcioni.

Jamelia- Walk with Me

Ja fa un temps que Jamelia va treure el seu tercer disc, Walk With me, per mi, el millor de la seva carrera i és que amb l’ús que fa de les bases de Depeche Mode o The Strangles, Jamelia aconsegueix fer cançons intemporals i més duraderes que el hit que la va llançar a la fama, “Superstar”.

Amb aquest nou disc, Jamelia demostra que ha canviat molt des que va arribar a les llistes d’èxits amb tansols 18 anys, i el seu canvi ha estat per a millor. Potser el fet de retirar-se uns 3 anys de la música per a donar a llum a la seva filla i cuidar-la ha fet que madurés i que passés de hits més aviat “canyeros” com Superstar” o “So High” a música més intimista com “Thank You” o “Go”.

Però tot i aquests canvis en la música, les poques vendes de Walk with me van fer que Jamelia no renovés el contracte amb la seva discogràfica. No sabem doncs, que farà Jamelia en un futur, però de moment ens quedem amb alguns dels seus singles, com “La la love” o “Beware of the dog” que aprofita la cançó de Personal Jesus.

Puntuació :8/10

Recomanacions: La La Love, Beware of the Dog, Something about you, Do me Right

T’agradarà si t’agrada: Beyoncé, Beverly Knight

Escolta-ho: pàgina oficial

La música i els anuncis

últimament no paro d’escoltar música nova i bonissima en els anuncis de televisió, va començar amb l’anunci de pantene i la cançó de Natasha Bedingfield “Unwritten”, cançó que molt nova…no era… i des d’aleshores sembla que les discogràfiques i els publicistes hagin fet un pacte amb el diable per a presentar els nous artistes i el producte a qui a partir d’ara s’associaran. Així hem vist a The Fray i la seva cançó “How to save a life” anunciant a Pascual Funciona, fet bastant irònic si tenim en compte que la cançó parla d’una cosa que no va funcionar… o a Feist a l’anunci de clark’s amb I Feel it All

També hem vist a Shakira i Pure intuition en karaoke anunciant un cotxe i a Tiga amb (Far From) Home a l’anunci de Mahou, del qual van aprofitar fins i tot el videoclip. D’altra banda ,la Gianna Nannini ha vist com apareix la seva cançó Meravigliosa creatura al top ventes de l’itunes gracies a Fiat.

I la veritat…menys algunes que dius…aquesta sobra, es pot fer un cd bastant maco amb les cançons que apareixen en els nous anuncis: mireu la llista

Unwritten- Natasha Bedingfield

How to save a life- The Fray

I feel it All- Feist

Pure Intuition- Shakira

Frar from Home- Tiga

Grace Kelly – Mika

Watching cars go by- Felix da Housecat

 

Jack Johnson – In Betwen Dreams

Avui la crítica músical va per a un jove surfista que per sort i per desgràcia va patir un accident quan era jove que el va fer oblidar-se de la taula de surf en matèria de competició. Ell és Jack Johnson, Hawaià i estrella del surf de jove, i en l’actualitat compositor, músic i productor de pel·licules sobre surf.
Jack Johnson va ser descobert per Ben Harper, que li va editar el seu primer disc, però després va començar a editar ell mateix els seus propis discos i amb In Betwen Dreams ja va pel quart.

In Betwen Dreams barreja la música acustica i tranquila, amb un caire de surf i chill a la vegada. Amb cançons com Better Together o Staple it Together s ‘aconsegueix una sensació de relax i benestar difícil d’aconseguir algunes vegades, malgrat que en totes les seves lletres hi hagi una crítica social o un rerefons que no passi desapercebut.

En l’àlbum podem trobar crítiques sobre la gestió del medi-ambient, contra Bush, o contra el consumisme de la societat, Com a exemples, cal escoltar Good People, Crying shame o Sitting, Waiting, Wishing. I és que segons el mateix Johnson, va crear aquest album després que George Bush sortís reelegit com a president.

Puntuació: 8/10

Recomanacions: Staple it Together, Never Know, Better Together

T’agradarà si t’agrada: John Mayer, Ben Harper

Escolta-ho: Lastfm

120-80-90

Aquestes són les mesures de les que parlem quan discutim sobre el debat del transport que ha aparegut aquesta setmana. La veritat és que no entenc com pot ser que el govern sigui tan ilús de pensar que reduïr la velocitat de 120 a 90 o 80 pugui fer que es redueixi també la contaminació. Primer de tot perquè, com tots sabem, la contaminació no depèn de la velocitat sinó que depen de les revolucions del motor i de les marxes que s’utilitzin i  és segur que a 80 la gent no utilitzarà la cinquena, que contamina menys, sinó que anirà en quarta.

A més, el problema no és anar a 120 el problema és que no anem ni a 40. Si encara que surtis a les 7:30 com a les 8 o les 9 trobes retencions! jo tardo de Terrassa a la UAB 3/4 d’hora quan en realitat són 15 minuts! i el meu pare el pobre, per no trobar retencions i arribar tard surt a les 6:50 i arriba a la feina a les 7:30 i pot dormir al cotxe fins les 8, que comença.

És una vergonya l’estudi que han fet perquè l’han adequat al que ells, el govern, han volgut i sinó com donen resposta als estudis que estàn apareixent ara i que diuen justament tot el contràri?  i el que menys entenc és que aquesta norma nova s’aplicarà a la tardor, quan s’hagin canviat totes les plaques de senyalització per les adecuades. I pregunto…això costarà una pasta…no podrien gastar-se la mateixa en subvencions per a cotxes ecològics? En aquest govern tansols posen “parches” i es queden tant a gust, pretenen que siguin els ciutadans els que paguin totes les coses i no veuen que potser anar amb un megane o qualsevol cotxe potent a 80 pot ser més perillós (per avorrit i somnolent del tema i per la pèrdua de temps i conseqüents retencions) que anar a 120. I jo en part, estic contenta perquè tinc un micra que a 80 ni gastarà ni em farà anar patint per l’autopista perquè els camions van més ràpid que jo, però trobo que és una mesura equivocada.

The Rosebuds- Night of The Furies

 

Fa un temps que, llegint el jenesaispop, vaig descobrir un grup d’aquells que mereixen comprar la discografia. Es tracta de The Rosebuds i els vaig escoltar amb el seu segon disc “Night of The Furies”.

Night of The Furies és una barreja de rock clàssic, baixos, electrònica, i percussió per a crear aires màgics que t’envolten fins a fer-te sentir part d’aquesta unitat mòbil que és la música. Cançons com Night of the Furies o Silent by the Lakesake et fan perdre el nord per a endinsar-te en els pensaments d’allò que t’evoquen i al contràri que li passava a Mika, la seva música no sols intenta ser trascendent sinó que ho és. Es transforma en un clàssic.

Potser el fet de no conèixer res d’ells fins escoltar el seu últim disc a fet que sigui aquest últim el que més m’agrada. Tot i així el primer es presenta menys treballat en la realització i per tant molt més natural  cosa que alguns ho troben una avantatge. Per mi, The Rosebuds han millorat molt d’ençà que van treure “Birds Make good Neirghbourds”, i presenten en “Night of the Furies” moltes més cançons interessants. Cal destacar del primer però “Blue bird”, o “Boxar” o “Leave do Fall”.
Puntuació: 8/10

Recomanacions: Night of the Furies, I better Run, Hold on This Coat, My punishment for Fighting

T’agradarà si t’agrada: Coldplay a X&Y, New Order

Escolta-ho: Myspace